Contra les tenebres del ‘1984’, la llum d’Abraham de 1948 — Reé 5777

Per: Haïm Iehudà Ben-AbrahamHaïm Éder

La Ciutat de Barcelona s’ha vist colpida aquest Passat 25 d’Av (17 d’agost) per un atemptat islamista. Una ciutat que sempre ha presumit del seu esperit tolerant, obert i dialogant. Aquesta visió no es restringeix a l’àmbit local o europeu, sinó que aquesta percepció es produeix a nivell mundial, sobretot a partir dels Jocs Olímpics de l’any 1992 (5752), però també està reforçada per l’eclosió definitiva del F. C. Barcelona, l’equip de futbol més representatiu de la ciutat, estenent molt més la fama de la ciutat de Barcelona com a ciutat d’alegria i llum, a través del seu joc àgil, alegre i estètic, que ha potenciat enormement el turisme provinent de tot el món.

Però no és or tot el que llu. Aquesta façana lluminosa ens encega a l’hora de veure la realitat subjacent: aquest boom del Barça i del turisme de Barcelona oculta la desintegració moral i la confusió identitària de la ciutat i de Catalunya, que ja està en una fase avançada, i de la qual procuren fomentar i treure’n avantatge els seus enemics ideològics –organitzacions polítiques i econòmiques corruptes– i espirituals –entitats propagadores de cosmovisions pernicioses per al progrés humà.

LA TORRE DE BABEL 2.0

El nazisme, ideologia que va provocar l’esclat de la Segona Guerra Mundial, tenia una visió totalitària i racista del poder. Després de la seva derrota a l’any 1945, el seu desprestigi va ser generalitzat. El trauma de la guerra fou enorme per a Europa, que desenvolupà una mentalitat majoritàriament pacifista. Els ideòlegs conservadors del continent, a l’ombra d’impulsos com el Pla Marshall dels Estats Units d’Amèrica, varen pretendre apuntalar aquest pacifisme a través d’una ideologia on el mercantilisme i l’intercanvi econòmic, i finalment la “unió econòmica i monetària” havia de sustentar la pau entre els estats del Vell Continent. La rèplica va venir dels europeus socialistes, que varen impulsar per la seva banda que aquesta “pax europea” havia de reposar en la “integració cultural” del continent, que Europa havia de ser un “Far” en la defensa d’un internacionalisme fonamentat en la multiculturalitat i l’intercanvi humà a nivell global.

Al final, la tendència intrínseca de perpetuació de les noves estructures de poder europees, la Unió Europea i els seus estats membres, han fet que, de la banda conservadora en sobrevisqués el mercantilisme, i de la banda socialista, arrelés fortament la ideologia de la multiculturalitat. Les dues víctimes propiciatòries d’aquesta renúncia a l’ètica pública en favor de la perpetuació del poder, han estat, per una banda, la dissolució dels valors ètics en el comerç, i per l’altra, la desintegració identitària dels pobles d’Europa. Com ha passat tot sovint al llarg de la Història, els detentors del poder ordeixen una cobertura ideològica per justificar una desintegració moral de la societat, que entra en una fase d’ignorància i/o confusió ideològica i filosòfica –“confusió”, en Hebreu, es pot dir “babel” – que, a la curta, els beneficia. Voilà, la Torre de Babel ha ressuscitat.

IMG_20170817_062717_072

Però en realitat podem parlar de “Torre de Babel 2.0”. L’element aglutinador de les dues tendències, la conservadora-mercantilista i la socialista-multicultural, és una mena d’idolatria de la ciència i la tecnologia. Tant uns com altres, fomenten que la massa de la població dipositi una fe cega en aquesta, personificada en els professors i investigadors d’universitat, en els metges i tecnòlegs. Per als mercantilistes, perquè creuen que la ciència ha d’impulsar la creació de riquesa; per als multiculturalistes, perquè ha de ser l’element que permeti impulsar el seu dogma ecologista a nivell global; i per als dos, perquè ha de perpetuar una societat de diversió i confort: l’anomenada “Societat del Benestar, que és una reformulació multinacional de l’estatisme, tendència que es desenvolupa de manera natural quan el Creador de l’univers deixa de ser la pedra de toc i el nervi moral de la societat.

SENSE EL CREADOR, ‘1984’; AMB EL CREADOR, 1948

Quan passa això, l’espiral destructiva ja s’ha iniciat, i la desintegració (també a nivell social i econòmic) pren un impuls consistent: la diversió es converteix en distracció, després en desorientació, i finalment, en confusió; i el confort es torna en comoditat, després en conformisme, i finalment en resignació.  El malestar resultant sembra la llavor del mal, que en forma de negativisme i nihilisme (pensament dirigit pel “iètser ha-rà” [component passional i instintiva en l’home]), maledicència (“laixon ha-rà”), criminalitat i delinqüència, provoca la pèrdua de confiança entre les persones, les desvincula,  i finalment les incomunica, i atomitza la societat.

Aquesta desintegració de la societat fomenta el sorgiment dels oportunistes –“populistes”, es diuen mútuament dreta i esquerra– que immoralment en voldran traure benefici a través de proposar “solucions” ràpides a la situació  generada i tornin a cohesionar la societat, que impliquen la implantació massiva de més del mateix, l’ús de la tecnologia en la societat com a eina de creixement econòmic, que implica l’acceptació de més control polític, intimidació policial, i imposició ideològica. Del desplegament total d’aquesta societat distòpica, l’escriptor George Orwell en va escriure un llibre, que va titular ‘1984’.

Però Orwell no va tenir en compte que el Creador, en la Seva infinita Bondat, no permetria que aquesta societat ultra-intervinguda s’enquistés de manera permanent, atès que seria un carreró sense sortida en que el paternalisme governamental extrem destruiria l’expressió de l’essència humana de la Llibertat de consciència i pensament. El recurs del Creador és impulsar el sorgiment d’Amalec, el “gos rabiós” de la Història, que provoca forçosament el despertar del Poble d’Israel, que sotmès a una amenaça existencial, inicia un replegament nacional, i així es desvetlla en el seu si (i al sí del món) la necessitat de buscar i retrobar al Creador.

IMG_20170817_104923_924

D’aquesta manera, l’Etern fa impossible “de facto” el ‘1984’ d’Orwell. Podem dir que quan la ideologia del dubte i la confusió s’assenta al món, el “gos rabiós”, en el present en forma d’islamisme, ens ataca i ens pretén sotmetre. Justament, passar per aquest “moment baix” és el detonant per al “salt al 1948” del Calendari Hebreu, la data del naixement d’Abraham el Patriarca, que eventualment estén una visió positiva, constructiva i gratificant de la realitat, que neutralitza Amalec (el símptoma) i sana al món de la malaltia ideològica (la visió idolàtrica del poder) a través de l’extensió del coneixement generalitzat de l’existència del Creador, perduda precisament des dels temps de la primera caiguda de l’home en la idolatria, en temps d’Adam. El descrèdit total de Babel (i la destrucció d’aquest “Amalec”, agent diví contrapès a la idolatria del poder estatista de Babel) es faria efectiu 75 anys després del naixement d’Abraham, quan aquest és premiat per D’éu amb la possessió de Terra de Canaan, que serà el trampolí i escenari definitiu que permetrà l’extensió del coneixement del Creador per tot el món.

EL RETORN D’ABRAHAM EL NOSTRE PARE

La difusió del desplegament ideològic i l’activisme que Abraham Avinu va fer al llarg de la seva vida, és el recurs que anul·la ideològicament a l’ensems la visió idolàtrica i malvada de l’estatisme de Babel i el seu antagonista amalequita islamista (que, paradoxalment, li serveix a l’estatisme de “força de xoc” per reprimir la reacció de la població). Això es produeix al llarg dels seus primers 75 anys de vida, i aquest desplegament precisament ens el recull el Psalms/Tehilim 75, del qual tot seguit n’explanaré les idees bàsiques, per mor de fer difusió d’idees que ens permetran combatre la visió dels nostres oponents, en definitiva, per a que iniciem el procés de penediment (“Teixuvà”) que ens ha d’alliberar dels obstacles interns (el “iètser harà”) i externs (les organitzacions político-ideològiques que s’oposen a la Llibertat Humana).

PSALMS/TEHILIM 75: L’ETERN RESTABLEIX ELS PILARS DE LA TERRA

Desgrano tot seguit el “tour de force” al que ens mena Psalms 75, que ens ha de permetre veure l’acte d’iniquitat i traïdoria dels malvats com l’inici de la seva desfeta completa i definitiva, i albirar les primeres llums de la victòria del Nostre pare Abraham, qui ens va indicar el camí correcte per dissipar les tenebres de la idolatria. Ho faré comentant els versicles més rellevants al cas:

2 Donem gràcies a D’éu, D’éu, donem gràcies, i el Vostre nom és a prop; els homes relaten les Teves obres meravelloses.

El psalmista reconeix, i ens vol fer veure, que l’atac d’Amalec és en sí, malgrat les pèrdues humanes que ha produït pel camí, és una obra “meravellosa” del Creador, en el sentit d’un miracle que ens ha de fer despertar de l’estupor i de la resignació davant de l’estat lamentable a tots els nivells, l’espiritual, el moral, el filosòfic, l’ideològic, l’emocional i l’econòmic, en que es troba la societat.

(Es tracta del versicle 2, que es correspon l’aspecte emocional del Ri

gor (Guevurà), i precisament la idea del versicle ens commina tenir la Guevurà de veure més enllà de la desgràcia de les pèrdues humanes).

3 [Diu HaiXem:] ‘Quan arribi el temps indicat, Jo mateix jutjaré amb equitat.

Aquí el Psalmista ens introdueix un versicle destinat a tranquil·litzar-nos, i ens fa avinent que l’Etern aplicarà la Justícia de la manera que Li és pròpia: amb rectitud (“meixarim” [מֵישָׁירִם]); és a dir, una Justícia Justa i diligent, atès que, precisament, el que ens porta l’atac de “l’espasa” (d’Amalec) en primer lloc és

“[… ] [E]l retard en la justicía, la corrupció de la justícia, i degut als que malinterpreten la Torà.” [Pirkei Avot 5:8].

(Es tracta del versicle 3, que es correspon l’aspecte emocional de la Misericòrdia/Compassió (Rahamim), i precisament la idea del versicle ens commina a entendre que la Justícia Divina és una expressió del Seu Rahamim).

4 Quan la Terra i tots els seus habitants estan dissolts, Jo mateix establiré els pilars d’ella “. Selah.

Quan tot està en el punt més baix i tot pot semblar perdut –Barcelona tenia una espècie d’aura d’immunitat davant del terrorisme, per la seva fama d’obertura i tolerància a totes les cultures–, just en aquell moment, ens diu el Creador, Ell estableix, reestableix, “els pilars” de la Terra (i, per Providència Divina, “Els pilars de la Terra” és precisament una novel·la històrica que n’inspirà una altra de

 similar ubicada a Barcelona: “La Catedral del Mar”).

(Es tracta del versicle 4, que es correspon l’aspecte emocional de la Persistència/Eternitat/Victòria (Nétsah), i precisament la idea del versicle de “reconstrucció”, fins i tot des de la destrucció, ens commina a veure-hi la idea de Persistència).

5 Jo dic a l’arrogant: ‘No et comportis amb arrogància’; i als malvats: “No alcis el corn”.

Primer, aquí l’Etern ens dóna a entendre que l’arrogant serà “avisat” pel Creador, que li farà notar que el seu comportament està carregat d’arrogància, que el seu obrar està dominat pel “iètser ha-rà”.

Després l’Etern ens apunta l’altre element negatiu que és clau per a la intoxicació moral i espiritual del món: el “laixon harà”. Ho fa dient-nos que també obrirà els ulls del “malvat”, i li farà veure que està utilitzant com a recurs la transgressió de la maledicència. Aquesta genera gran part de la degradació i desmoralització de la societat, atès que ja ens diu el profeta que:

14 “Del nord, el mal sortirà sobre tots els habitants de la terra.” (Jeremies 1:14)

Del rav Ginsburg he après que el profeta Ioel anomena “del nord” al “iètser ha-rà” (Ioel 2:20), per tant primer constatem que “el mal” prové, com sempre, del iètser ha-rà, quan aquest no està ben canalitzat per a ser motor de l’acció positiva.

També, el rav ens explica que “del nord” fa referència al “costat esquerre”, la Guevurà, atès que segons la Torà es considera el fet que el Temple de Jerusalem (Beit HaMikdaix) està orientat vers l’orient, i per tant el costat esquerre, el de la Guevurà, queda al nord. Que “del nord, el mal sortirà” vol dir que el mal vindrà d’un rigor (Guevurà) incorrecte, i especialment d’una manca de reverència del Cel (“Irat Xamaim”); quan no hi ha respecte del Cel, el mal irr

omp, i quan tenim Irat Xamaim, prevenim el mal.

Tots els habitants de la Terra” fa referència a que aquest “mal” podria arribar a tota la Terra. Si tenim en compte que Rabeinu Ionà diu que “el mal” fa referència especialment a la mala parla (“laixon ha-rà”), la parla negativa i destructiva, al seu llibre “Les Portes del Penediment” (“Xaarei Teixuvà”), es pot interpretar que el profeta fa al·lusió als medis de comunicació contemporanis, que es troben ja completament

globalitzats, i que transmeten a través de mitjans globals, la telefonia i la Internet, i per tant poden ser captats per “tots” els habitant de la Terra. És fàcilment verificable com els mitjans de comunicació de masses més clàssics (premsa, ràdio i televisió), i penosament també passa en medis menys convencionals com les xarxes

IMG_20170817_140511_822socials, lluny de ser eines comunicatives que milloren la qualitat de vida, arrossegats pel iètser ha-rà i el laixon ha-rà, s’han convertit en medis de propagació ideològica dels grups de pressió i organitzacions polítiques, que intoxiquen moralment i anímicament i s’han convertit en fonts d’ansietat per a les famílies que els segueixen.

 

En resum: en aquest versicle el profeta ens informa que l’Etern amonestarà als arrogants i als malvats pel seu mal ús del iètser ha-rà i el laixon ha-rà.

 

8 Perquè D’éu és Jutge; Ell en rebaixa un i n’aixeca un altre.

 

El psalmista ens indica: que ningú continuï en l’engany; la posició de cadascú és determinada únicament per l’Etern, lluny de la visió incorrecta de que la nostra situación depèn de la llestesa o altres habilitats independentment dels criteris morals de la Torà establerts pel Creador.

(Es tracta del versicle 8, que es correspon l’aspecte sobrenatural de la realitat, i precisament el versicle ens diu que la nostra posició depèn exclusivament del Creador, i no pas de cap element natural).

9 Perquè a la mà del SENYOR hi ha una tassa, amb vi escumós, ple de barreja, i els en serveix [als malvats]; sens dubte, el seu solatge, tots els malvats de la Terra escuraran i se’l beuran.

Els malvats quedaran embriagats, amb el cap espès, presumiblement degut al seu propi afany de poder i egolatria, i no tindran el trellat de reaccionar davant el Judici imminent del SENYOR: en aquest estat d’embriaguesa, cavaran una fosa per les seves víctimes, i seran ells qui hi caurà, com diu el rei Salomó

“El que cavi una fossa per a algú, ell hi caurà, i el que faci rodolar una pedra contra algú, a ell li tornarà.” (Proverbis 26:27)

10 Però, pel que fa a mi, declararé per sempre, cantaré elogis al D’éu de Jacob.

Tal com fa el psalmista, ja des desde molt abans de la Victòria, nosaltres també l’albirarem i l’assaborirem, perquè en tenim garantia del Nostre Déu, el D’éu de Jacob, al qual també li prometé el reeiximent complet en la seva missió personal i nacional:

“T’acompanyaré i et protegiré en tots els teus esforços. Et retornaré a aquesta terra [Israel] i no t’abandonaré, assegurant-me que hagis fet tot el que t’he explicat” (Gènesi 28:15)

I finalment, el Psalms 75 conclou:

11 Tots els corns dels malvats, també, trossejaré; però els corns dels justos seran alçats.

El “corn” pot simbolitzat l’expressió pública; per tal que no faci més mal a ningú amb la seva paraula negativa (ni tan sols a ell mateix), privarem al malvat d’aquesta possibilitat.

El fet que sigui el versicle 11 ens recorda una de les bases de la Torà i de la Bondat del Creador: que tothom, fins i tot el més malvat, té l’oportunitat del Creador de fer el seu penediment (“Teixuvà”); àdhuc, com ens diu l’Ètica dels Pares (“Pirkei Avot”):

“Penedeix-te un dia abans de morir” (Pirkei Avot 2:15)

El penediment per al malvat és possible “un dia” abans de morir, i fins i tot just al moment de morir, com fou amb Elazar ben Dordaià, qui rebé, per aquesta Teixuvà extrema i in-extremis, el títol de rabí (!) (Avodà Zara 17a).

I, d’acord també a la Suprema Justícia del Creador, tots els justos alçaran el seu corn, i expressaran amb cant de joia el seu agraïment a l’Etern per la Seva salvació.

Cant que també cada dia estem comminats a fer, a través de l’oració regular (Tefilà) i la recitació, sempre que sigui oportú i ens abelleixi, dels Psalms (Tehilim), per tal d’aplanar el nostre camí victoriós, un camí al que –el Creador ens assegura en aquest mateix Psalms 75— els malvats mateixos, inadvertidament, li donen impuls cada vegada que cometen un dels seus actes d’iniquitat i traïdoria anti-humana.

Que puguem doncs, més aviat que tard, veure la desfeta definitiva del ‘1984’, i la victòria completa del 1948 d’Abraham, Amén, ken iehí Ratsón [אמן, כן יהי רצון].

Xabbat Xalom.

IMG_20170817_072554_355

Olam Héssed Ibané (4): La Compassió de Daniel: la Desfeta del Din Descoratjador i el Triomf de la Bondat Divina – Vaethanan 5777 (II)

Per: Haïm Iehudà Ben-AbrahamHaïm Éder

 En el Llibre de Daniel, Capítol 4, el rei de Babilònia Nabucodonosor té un somni que l’espanta; primer, els demana desxifrar-lo als seus savis i bruixots, sense obtenir resposta positiva:

“Després, els nigromants (endevins), els astròlegs (científics), els caldeus (matemàtics) i els demonòlegs (espiritistes) van entrar, i els vaig relacionar el meu somni, però no em van dir el seu significat” (Daniel 4:4)

Per la qual cosa, el rei es dirigí a Daniel:

5 “Fins que, finalment, Daniel [לדָּֽנִיֵּ֜א], el nom del qual és Belteixatsar [בֵּלְטְשַׁאצַּר֙], com el nom del meu déu [elohí (jutge)] va entrar davant meu, en qui és l’esperit dels sants àngels, i li vaig dir el somni.”

I li narrà el seu somni:

7 “I [aquestes són] les visions de la meva ment [que tenia] al meu llit; jo estava mirant, i heu`ñ p vist [que hi havia] un arbre enmig de la terra, i la seva alçada era enorme.

8 “L’arbre va créixer i es va fer fort, i la seva alçada va arribar al cel, i la seva aparença [es va veure] fins al final de tota la terra.

10 “Vaig veure en les visions de la meva ment sobre el meu llit, i heus aquí que un àngel vigilant descendí del cel.

11 “Plorant fort, digué: “Talleu l’arbre i talleu les seves branques, sacsegeu les branques i disperseu la seva fruita: les bèsties s’allunyaran de sota i les aus de les seves branques.

12 “Però deixeu les seves arrels fonamentals en el sòl, en cadenes de ferro i coure [“barzel venehóixet”] a la gespa del camp, i amb la rosada (“tal” [טל]) dels cels es quedarà amarada, i amb les bèsties quedarà la seva porció a la gespa del terra.

13 “Canviaran el seu cor provinent d’un home, i el cor d’una bèstia se li donarà, i passaran set períodes sobre ell.

14 “I pel decret dels àngels vigilants és defineix l’assumpte, i per la paraula dels sagrats és l’edicte, per què els vius sàpiguen que el D’éu Suprem governa sobre el reialme de l’home, i al que Ell desitja li’l atorga, i al més baix dels homes hi estableix.”

 Daniel el desxifra, alarmat pel que hauria d’escoltar el rei. Però el rei li insisteix que li expliqui la interpretació, així que Daniel li’l explica:

17 “L’arbre que has vist créixer i fer-se fort, tant que la seva alçada arribava al cel i es veia des de tota la terra,

18 “que tenia un brancatge magnífic i fruits abundosos que podien nodrir tothom, amb una ombra sota la qual s’acollien els animals feréstecs i amb branques on els ocells feien nius,

19 “ets tu, oh rei. T’has fet gran i fort, fins que la teva grandesa ha arribat al cel i el teu domini s’ha estès d’un cap a l’altre de la terra.”

I, per tant, Daniel confirma que la dura sentència recaurà sobre Nabucodonosor:

21 “La interpretació, la decisió de l’Altíssim sobre el rei, el meu senyor, és aquesta:

22 Et trauran d’enmig dels homes i viuràs amb animals feréstecs; t’alimentaran d’herba com els bous i aniràs xop de rosada; així passaran set anys, fins que reconeguis que l’Altíssim és l’amo dels reialmes humans i que els dóna a qui vol.

23 I l’ordre de deixar les arrels amb la soca de l’arbre, vol dir que el regne et serà retornat tant aviat com reconeguis que el D’éu del cel és l’únic amo.

I Daniel exhorta al rei a seguir un curs d’acció per tal d’evitar l’esmentat càstig:

24 “Ara, doncs, oh rei, escolta de bon grat el meu consell: salva’t dels teus pecats i de les teves culpes fent bones obres i practicant la misericòrdia envers els pobres, si vols que duri la teva felicitat.”

Però el rei no reacciona:

26 “Passats dotze mesos, mentre es passejava per la terrassa del palau reial de Babilònia,

27 “el rei va exclamar: ‘¿No és aquesta la gran Babilònia que jo he construït com a residència reial? ¿No és obra del meu poder, i glòria de la meva magnificència?’

Davant d’aital demostració de supèrbia a oïdes del Creador, la sentència condemnatòria li va arribar sobtada i d’imprevist, com aquell qui passejant s’entrebanca amb una pedra:

28 “El rei tenia encara als llavis aquestes paraules quan va baixar del cel una veu que deia: ‘A tu ho dic, rei Nabucodonosor: has perdut la reialesa;

29 et trauran d’enmig dels homes i viuràs amb els animals feréstecs; t’alimentaràs d’herba com els bous, i així passaran set anys, fins que reconeguis que l’Altíssim és l’amo dels reialmes humans i que els dóna a qui vol.’

I la retribució no va endarrerir-se ni un instant, manifestant-se la seva supèrbia embogida també a nivell “orgànic” (físic):

30 “En aquell mateix instant es va complir la sentència donada contra Nabucodonosor: va ser tret d’enmig dels homes, menjava herba com els bous i el cos li quedava xop de la rosada; els cabells li van créixer com plomes d’àguila i les ungles se li tornaren com les dels ocells.”

Després de la supèrbia, la caiguda.

Així també va ser ja amb el mateix primer home, Adam, que també era “rei del món”. Segons la narració del Gènesi, podem veure com també si li varen “pujar els fums” a partir de que la seva “part emocional”, la dona, va pretendre, per gelosia vers al Creador, ser “com D’éu”, com la serp li va suggerir que passaria si menjaven de l’Arbre del Coneixement del Bé i del Mal:

5 “D’éu sap que, si un dia en menjàveu [de l’Arbre del Coneixement], se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal.”

La part “masculina”, racional, “Adam”, es va deixar arrossegar per l’emocionalitat, “la dona”, i aquesta va ser la Caiguda “Mare de Totes les Caigudes”.

QUAN EL CAP, EL COR I EL FETGE NO S’ESCOLTEN

El trauma fou profund fins a tocar a l’essència del que és l’ésser humà. La relació que en sortiria més malmesa seria la relació entre “Adam”, l’intel·lecte, i “la dona”, la part emocional –el que popularment se’n diu “cor”. I davant el xoc, la contradicció sense resoldre, el cor de carn es torna un cor “de pedra”.

Un nivell més enllà, això implicà que allò més sensible i complex de la psique humana, i en essència, del fet de ser humà, els “assumptes del cor” entre Adam i Havà, i posteriorment entre totes les parelles del món, on també hi intervé la passió –“la serp”– estarien sovint lluny de ser un “camí de roses”.

I així ha estat al llarg de la Història. Quan s’ha posat a prova l’equilibri emocional de les persones, s’han produït dues disfuncions, una relacionada amb (A) “la dona/les emocions”, i (B) l’altra relacionada amb les passions/”la serp”:

  • La primera ha produït una emocionalitat inharmònica, o bé a través de l’actitud que vàrem expressar en l’article de Devarim 5777 del bonisme, o bé a través de reprimir les emocions i/o fer-ne una racionalització desdenyosa (de menypreu), fins a caure en una actitud existencial impregnada de derrotisme; aquest derrotisme existencial es degut a que, quan la persona s’“esterilitza” emocionalment, està segant la seva principal font de vitalitat; en paraules del rei Salomó

“Sobre toda cosa guardada, guarda el teu cor [cuida la teva part emocional i afectiva]; perque d’ell brolla la vida.” (Mixlei/Proverbis 4:23)

  • La segona ha implicat la negació de la passió com a recurs potencialment positiu en l’home, i conseqüentment el seu refús o abús (en àmbits “religiosos”, això ha implicat un rebuig teòric de la passió més física; en àmbits seculars, una vivència malsana d’aquesta passió). Si s’ha après això malament amb la família, la vivència de la passió i allò més impulsiu i instintiu es torna molt difícil de corregir, atès que, com diu la Torà

“[…] [L]a tendència del cor de l’home és dolenta (“ki iètser lev haAdam ” [“רַע הָאָדָם לֵב יֵצֶר כִּי”]) des de la seva joventut […]” (Gènesi 8:21)

Aquest versicle està parlant del iètser harà, precisament la component instintiva i passional en l’home.

Analitzem doncs breument, les problemàtiques A i B.

EL DESDENY DE L’EMOCIÓ ÉS UNA ACTITUD IMPOTENT; AFRONTAR-LA ENS EMPODERA

Quan el Faraó va decretar la mort dels barons jueus, la reacció que va decretar Amram, el pare de Moixé, va ser que els homes s’apartessin de les seves dones. Davant del “xoc emocional” i existencial d’origen “extern” que representà aquest malvat decret per al Poble d’Israel es va caure en l’error d’Adam després de la Transgressió de l’Arbre –en aquest cas, un “xoc emocional i existencial” generat “internament”– d’apartar-se de la dona (en aquell cas, 130 anys (Gènesi 5:3)).

Moisès (Moixé), en canvi,  ho va veure correctament (com també correctament Miriam va corregir l’actitud incorrecta de separació dels pares (Talmud; Sotà 12a)) quan un capatàs atacava un ser germà, pegant-lo tot posant en risc la seva vida. És lògic que qui actués aquí, i en definitiva canviés la Història amb aquest acte inaugural de la seva direcció del Poble jueu vers la Llibertat, fos Moixé, el nom del qual vol dir “extret de les aigües”: l’aigua és moviment, com l’emoció és “moció”, moviment del cor, que en definitiva commou i fa moure (actuar!) a la persona).

En definitiva: la reacció sana davant de la persecució i repressió hagués estat augmentar el suport i la cohesió de les famílies, fins i tot amb el risc que naixessin bebès mascles. És a dir: el càlcul correcte és que val la pena arriscar-ho tot quan està en joc la nostra emocionalitat, perquè “d’ella brolla la vida” (Mixlei 4:23!), i la vida, que inclou en un lloc bàsic el “creixeu i multipliqueu-vos” (Gènesi 1:28)… ho és tot!

L’altre problema es troba, com ara veurem, amb la gestió de les passions.

LA DENIGRACIÓ DE LA PASSIÓ: LA VISIÓ SÒRDIDA DEL PLAER FÍSIC, I COM DISSIPAR-LA

Des de l’antiguitat més pregona s’ha enquistat ideològicament la problemàtica de la gestió de les passions físiques en l’experiència humana generada amb la Transgressió de l’Arbre. De fet, existeix la intepretació que la Transgresió de l’Arbre implicà la sexualitat d’Adam i la seva dona, i fins i tot, de la Serp (Zohar).

Molt més evident i proper històricament a nosaltres és el fet de la visió sòrdida i pecaminosa del plaer en el cristianisme i l’islam, que està arrelada en aquesta concepció conflictiva de la relació entre cos i ànima. La filosofia idolàtrica que justifica això és el gnosticisme, que té la visió radical de pretendre “separar” a la Divinitat Bondadosa, Creadora del món… precisament de la Humanitat i del món. Per desgràcia, amb el galut, aquesta visió malsana s’ha filtrat molt en la pràctica jueva.

La solució ens ajuda a veure-la el rabí David Fohrman. Ens cita el Talmud, que diu el següent:

 “El Sant, Beneït es, va dir a Israel: Fill meu, he creat la Mala Inclinació, i he creat la Torah, la seva espècia (“Tavlin” [תבלין]). Si t’impliques en la Torà no cauràs a les seves mans…” (Talmud, Kidduixin, 30b).

La proposta dels Savis, que tenen connexió amb el Creador a través de la Torà, és la següent: si condimentem la nostra vida, les nostres passions, amb la Torà, aquestes passions no serán un element incòmode o desagradable, sinó que “l’afegit” de la Torà potencia el seu gust…!

Evidentment, cal explicar què vol dir “condimentar” les passions, o “afegir-la” al gust de les passions. El significat pràctic és que la Torà, el seu estudi i pràctica, refinarà la nostra psique de manera que concebrem, sentirem i notarem la fisicalitat d’una manera sana, és a dir, canalitzada en una dirección positiva i constructiva a nivell espiritual, emocional, i pràctic.

És a dir, novament, la solución no es troba, com en el cas de l’emocionalitat, de defugir-la, sinó d’encarar-la pel que realment és. En el cas de la passió, algú dubta qué és el motor que ens dona energia per escometre l’activitat diària?

Veiem doncs, que tot es mantindria en un estat penós, de perllongament d’una vida grisa i superficial, si no fos per que gràcies a l’Etern, a través de mecanismes corresponents a la Seva Providència Divina, sovint combinada al producte del treball de Penediment (Teixuvà) de les persones i els pobles a través de la realització de l’anhel intrínsecament humà d’aprofundiment del seu coneixement del Creador. Els jueus i els gentils despertem al tresor de la Torà que els mestres que ens l’exemplifiquen i ensenyen, i el cor de la persona que la coneix “s’estova”, i torna a ser un “cor de carn”, i la seva part emocional, la seva part que implica una comunicació íntegra, desperta. Des de l’individu, amb el favor del Creador, podrem estendre aquesta feliç resolució de la dificultat a tota la Humanitat.

I així va ser amb el rei Nabucodonosor. Ell, va cercar el Creador, amb tota seguretat inspirat pels savis i bondadosos consells, derivats de la seva essencial compassió, que va rebre de Daniel. I així:

31 “passat el temps predit, jo, Nabucodonosor, vaig alçar els ulls al cel i vaig recobrar el seny. Vaig beneir l’Altíssim, i vaig lloar i glorificar Aquell qui viu eternament: el Seu Imperi s’estén a tots els segles, el Seu Regne, a totes les generacions.

El número de versicle, 31, fa referència al valor numèric del Nom del Creador que evoca la Seva Manifestació de la Bondat. Quan una persona “alça els ulls al cel” és perquè té la confiança que la seva acció comunicativa amb la mirada serà corresposta, i per tant que l’“Altre” serà essencialment bondadós i atendrà la nostra petició de socors.

32 “Davant Seu tots els habitants del món són no-res, i obra com Ell vol amb els estols del cel i els habitants de la terra. Ningú no Li pot deturar la mà ni pot demanar-Li comptes d’allò que fa.”

Aquest versicle és el 32, amb 32 la guematria de “lev” [לב], “cor” en Hebreu, i precisament desplega de manera taxativa de l’emocionalitat del rei davant del poder del Creador.

I continua el rei donant més detalls, i ja pot “vestir les emocions”, com a conseqüència del seu canvi d’actitud, capteniment i visió, en definitiva, d’estat mental:

33 »Vaig recobrar el seny

en aquell mateix moment.

Per a glòria del meu regne,

vaig recobrar també

l’honor i la majestat.

Els meus consellers i els meus nobles

em van reclamar;

vaig ser restablert en el meu regne,

i augmentà molt la meva grandesa.

Sense tenir un estat corregit de l’emocionalitat, del cor, la gratitud és impossible o dolorosament hipòcrita. El número 33 de versicle es pot relacionar amb el dia 33 del Compte de l’Ómer, que es correspon a “la Gratitud de la Gratitud”: Nabucodonosor, en aquest versicle, justament, expressa, amb to de sincera gratitud, com recobra (i incrementa) la seva grandesa.

34 “Ara jo, Nabucodonosor, alabo, exalço i glorifico el Rei del cel: totes les seves obres són encertades, són justos els seus camins, i té el poder d’humiliar els superbs.”

I aquest versicle 34 es pot relacionar amb el dia 34 del Compte de l’Ómer, que es correspon a “la Fonament de la Gratitud/el Reconeixement”: sens dubte, el Fonament de la Gratitud és expressar-li gratitud a la Font de tot Bé, el Creador, de manera fonda i sincera, com precisament fa el rei en aquest versicle, també reconeixent el poder total del Rei del cel, en contrast al ser poder com a rei terrenal (que eventualment el va fer ensuperbir).

D’aquesta manera, amb aquest descobriment gradual però pregon, persona a persona, com la rosada (“tal” [טל]), de la Bondat Divina, es produeix el que ja està escrit pels Profetes d’Israel, el desplegament per a tots els pobles del Reconeixement de la Bondat Divina; aleshores, tots percebrem amb ulls clars i cor amarat de gratitud, la veritat de les paraules del Profeta:

“Parlaré de les bondats de l’Etern, els fets pels quals ha de ser elogiat, segons tot el que el Creador ha fet per nosaltres, sí, els molts de bé que ha fet per a Israel, segons la seva compassió i moltes bondats.” (Isaïes 63:7).

Que sigui el versicle 7 ens evoca per una banda els “7 períodes” a que fa referència Daniel 4:13, els quals dura la problemàtica del rei babiloni; també ho podem vincular a l’Era Messiànica, el setè mil·leni de la Història de la Humanitat, on tot es descabdellarà per a bé. Que sigui més aviat que tard, ja en els nostres dies, Amén, ken iehí Ratsón [אמן, כן יהי רצון]. Xabbat Xalom.

IMG_20170727_215315_787

Olam Héssed Ibané (4): el Triomf de la Bondat Divina – Vaethanan 5777 (I)

Per: Haïm Iehudà Ben-AbrahamHaïm Éder

[Publicat el 9 d’Av de 5777]

L’Hagadà de Péssah (Narració de la Sortida d’Egipte dels Fills d’Israel) ens recorda, en un dels punts centrals del Séder (cerimònia festiva tradicional de la Nit de Pasqua), que a cada generació s’alça algú que es proposa a ultrança la destrucció d’Israel:

“Perquè no només un s’ha alçat contra nosaltres per destruir-nos, sinó que en cada generació s’aixequen contra nosaltres per destruir-nos; i el Sant, Beneït sigui Ell, ens salva de la seva mà!” (Hagadà de Péssah)

p_20170718_154647.jpgI ens podem preguntar: però no és un fet generalment conegut al llarg de la Història que el Poble d’Israel té l’objectiu, destí, missió i identitat de ser el Poble de D’éu, el Seu Fill Primogènit i l’ambaixador del Creador a la Terra, que ha d’orientar moralment i espiritualment a tota la Humanitat?

Podem afirmar que generalment, sí. Potser algú es sorprendrà, però els mateixos gentils ideòlegs de l’anti-semitisme més descarnat tenen la carta més sòlida per blasmar els jueus no pas en el fet que ens considerem –d’acord amb la Torà– el Poble escollit, sinó justament en el fet que alguns dels nostres germans han enarborat la causa de l’antisemitisme i han renunciat a aplicar la Torà. Casos coneguts són el mateix Torquemada a l’època de la Inquisició Espanyola, o molt més recentment, Karl Marx, fundador del Socialisme i el Comunisme, o Leon Trotstki (nascut “Lev Bronstein”) a la Rússia Revolucionària.

El canvi de nom de “Lev (Bronstein)” a “Leon” ens aporta una trista al·legoria referent al lamentable canvi de tarannà de Trotski: va deixar de tenir bon cor (“Lev” en Hebreu) amb els seus germans jueus, no fensant-los de la persecució política malgrat les peticions de clemència del rabí principal de Moscou de l’època. Va adoptar un cor de “Lleó”, un animal que pot arribar a matar i deixar matar cries del seu mateix ramat (gràcies al Yosif Gómez per fer-me avinent aquest comentari):

“Usualment quan succeeix un canvi de mascles en un ramat el nou monarca (pot ser un sol lleó el nou mascle dominant o una associació de dos a set lleons) mata els cadells que no aconsegueixen fugir”

Què va passar amb personatges com Torquemada, Marx o Trotstki, per que perdessin l’empatia més elemental vers els seus germans?

DEUTERONOMI 29 I PSALMS 115: QUI ADORA ÍDOLS  ES TORNA INSENSIBLE COM ELLS

Se’m mostra com a evident que la pèrdua d’empatia vers els altres és producte d’un procés de desensibilització i deshumanització per part de la persona. Una dada important és que els personatges esmentats abans visqueren a Europa, per tant en estat d’exili físic. Aquest exili físic, com ens explica Moisès a Deuteronomi 29, acabà derivant en exili espiritual. Ara veurem el procés.

Primer, Moixé Rabeinu ens hi adverteix de com la vida a l’Exili exposa el jueu a una plètora de potencials males influències:

15 “Tots sabeu que vam habitar en el país d’Egipte i que hem hagut de passar entre diverses nacions.

A continuació Moisès ens avisa de que aquestes males influències poden provocar un error fatal per a la persona, el d’apartar “el seu cor” de l’Etern, i conseqüentment acabar “donant culte” a ídols, la descripció d’alguns dels quals ens pot sonar coneguda:

16 “Heu vist els seus ídols abominables i repugnants de fusta, de pedra, de plata i d’or.”

  • “Ídols de fusta”. Avui dia, encara hi ha comerç d’ídols de fusta tallada:

Estatuasdesantos

[A] l’antiga ciutat de Petra es troba el principal lloc de culte dels nabateus: l’altar dels Sacrificis. Dominant la ciutat rosa des de dalt d’una muntanya, el jaciment inclou dos extraordinaris obeliscs [per tant: la pedra hi és preeminent en aquest culte idolàtric] de més de sis metres d’altura, un altar circular i un triclini on els participants en el sacrifici compartien el sopar. Els principals déus del poble nabateu són els de l’antiga Aràbia, amb Duixara, com el seu déu principal; tot i que també es van assimilar déus als d’Egipte, Síria, Grècia i Roma.”

Les talles d’estàtues i monuments simbolitzant diverses divinitats, a orient i a occident, hi són abundants. Els comentaris elogiosos i àdhuc emotius vers aquests monuments a la falsedat són encara abundants, ensalçant-los i titllant-los de “meravella”:

“Les ruïnes d’un dels projectes arquitectònics més atrevits de l’Imperi Romà no es troben a Roma, sinó a l’altiplà de la vall de Bekaa, al Líban. Aquesta increïble col·lecció de temples colossals, que es va transformar en la “Ciutat Sagrada [sic] del Sol”, eclipsa per la seva monumentalitat a qualsevol altra construcció que intentessin realitzar els antics romans. En pujar les escales del temple de Júpiter, el visitant es converteix en una formigueta [sic] entre gegantines columnes de granit. Sota la gran entrada al temple de Baco és possible meravellar-se [sic] amb les seves increïbles talles i, després, assegut sobre una de les gegantines lloses de calcària del peristil, observar l’abast i la visió d’aquest monument, construït per gegants.”

Sobre els ídols de “plata”, només cal fer notar que aquesta és justament la denominació dels diners a molts països. Sobre l’or, en temps de la colonització europea d’Amèrica central i del sud, aparegué la llegenda d’El Dorado.

El resultat de desconectar de l’Etern i connectar amb aquests falsos poders seria funest:

17 “Que ningú de vosaltres, home o dona, família o tribu, no aparti avui el seu cor de l’Etern, el nostre D’éu, per donar culte als déus d’aquelles nacions: que no arrelin enmig vostre plançons que donarien fruits verinosos i amargants.

18 “Que ningú de vosaltres, mentre escolta les paraules d’aquest compromís solemne, no s’enganyi pensant: “Tot m’anirà bé, encara que em deixi guiar pel meu cor obstinat i pervers, perquè on hi ha regadiu no hi ha secada.” 19 El Creador no planyeria aquest home: la seva indignació i la seva gelosia s’encendrien contra ell i el fulminaria amb totes les malediccions escrites en aquest Llibre. L’Etern l’esborraria de sota el cel el record d’aquest home i, 20 per a perdició seva, el separaria de totes les tribus d’Israel, en compliment de totes les malediccions que sancionen l’aliança escrita en aquest Llibre de la Llei.”

La lògica darrera d’aquestes conseqüències devastadores ens la fa avinent el rei David a Tehilim 115:

4 Els seus ídols són plata i or, el treball de les mans de l’home.

5 Tenen boques, però o parlen; ull, peò no hi veuen;

6 Tene orelles, però no hi senten; nassos, però no ensumen;

7 Tene mans, però no agafen; peus tenen ells, però no caminen; tampoc parlen amb la seva gola.

En un “mesura per mesura” (Mixnà, Sotà 1:7) perfecte, el veredicte de l’Etern és que

8 Aquells qui els fan seran con ells; sí, tothom qui confia en ells.

I d’aquí s’extrau l’arrel de la causa de la destrucció del Temple de Salomó (amb la invasió Babilònica) i la del Segon Temple, en temps dels romans:

1.- Segons el Talmud, les causes a l’arrel de la destrucció del Primer Temple foren la idolatria, l’assassinat, i la inmoralitat (Talmud B., Yoma 9b).

2.- En Temps del Segon Temple, fou l’odi gratuït entre germans (Talmud B., Yoma 1:1 i Yoma 9a-b), de fet també arrelat en una forma d’idolatria: la de la supèrbia i l‘orgull (una Guevurà [recollida pel número 2] que està asilvestrada, sense corregir).

TEHILIM 54 [נד]: DAVID DEFLECTA LA DOMINACIÓ DERROTISTA QUE DETERMINA QUATRE [ד] DISTORSIONS DEL DIN [דין] AMB DEFERÈNCIA DÀDIVOSA VERS A D’ÉU

Els darrers dies, desplaçant-me per Barcelona, he observat com el número 54 m’apareixia en diferents moments, de manera repetida.

A Tehilim 54 [נד], el rei David parla de l’amenaça de (Has veXalom) destrucció física, anímica, ideològica, moral i espiritual del nostre Poble. Això és al·ludit pel número de versicle, 5, que evoca els 5 nivells de l’ànima, i té l’objectiu de la dominació (54:5):

Forasters s’han alçat en contra de mi, i homes de violència han cercat la meva ànima; ells no han considerat a D’éu davant d’ells, Selà (Psalms 54:5).

El Fonament –que és “Iessod”, Sefirà 6, i precisament el següent és el versicle 6– de que nosaltres, éssers de carn i ossos, puguem vèncer als nostres enemics (externs, però també interns) és l’adhesió, el reconeixement, i el recolzament al Creador:

Guaita, D’éu és la meva ajuda; l’Etern és per mi Qui sosté la meva ànima (Psalms 54:6).

Als versicles 7 i 8 es produeix la retribució als opressors d’Israel per part de D’éu. Precisament el número 7 fa al·lusió a les etapes intermèdies de l’Era Messiànica, on la Seva Justícia anirà posant les coses al seu lloc:

Ell els reclamarà el mal que m’esperava; Tú els destrueixes a través de la Teva Veritat (Psalms 54:7).

La gratitud del rei d’Israel per la Redempció Completa, amb el nombre de versicle, 8, al·ludint al rei Messies (Maixíah), és expressada a través d’un korban (ofrena) voluntària, “Nedivà” [נדיבה]:

Amb una ofrena de gratitud (“bindavà” [הבִּנְדָבָ]) t’ofrenaré a Tú; donaré gràcies al Teu Nom, oh Etern, que és bo (Psalms 54:8).

Mixlei 17:26 parla de la imposició d’una justícia perversa per demostrar poder en front dels “poderosos” (“nedivim” [נדיבים]). En l’època del Profeta Elies, al regne d’Israel, els “nedivim” poden interpretar-se com les forces en connivència amb els perpetuadors d’un poder injust i abusiu, en definitiva opressiu, sobre el Poble. El poder polític, concentrat en la reina Jezebel, imposava una justícia especialment destinat a castigar els justos, principalment els profetes (1 Reis 18), per tal que ningú prengués la iniciativa per tal de canviar la situació.

TEHILIM 4 [ד]. EL REI DAVID [דוד] OBRE LA PORTA [דלת]  DE LA SOLUCIÓ I EXPOSA ELS PROBLEMES

IMG_20170731_141019_831

El número 4 del Tehilim denota Din (“judici” [דין]), atès que “Din” comença per Dàlet [ד], la quarta Lletra de l’Alefbeit. Per altra banda, el judici de David és emès al versicle 3 i, atesa la natura del rei David, això concorda plenament amb la idea que aquest judici del rei va ser emès amb compassió (“Rahamim [רחמים]), manifestació emocional corresponent a la Sefirà número 3.

Presumiblement després de deliberar, al Psalm 4, versicle 3, tenim l’exposició del Judici (Din [דין]) compassiu de David en relació als actes injustos per part dels seus enemics connacionals jueus més destacats:

“Fins quan vosaltres, homes distingits, menyspreareu l’Etern, la meva glòria, estimant la vanitat, i acudint a la mentida? Selah” (Psalms 4:3)

Veiem doncs, quatre problemes principals detectats pel diagnòstic de David:

  • El menyspreu vers l’Etern; que al seu torn produeix
  • l’erosió de la glòria del rei; símptomes derivats de
  • l’amor a la vanitat; que alimenta la corrupció moral d’
  • el recurs (recurrent) a la mentida.

El punt clau que genera aquestes 4 “impureses” que cal “purgar” i/o “reciclar”, sobretot paleses en la classe dirigent, el veiem al versicle 7 del Psalm 4:

“N’hi ha molts que diuen: ‘Oh, si poguéssim veure algun bé!’ Etern, alça Tú la Llum del Teu esguard sobre nosaltres.” (Psalms 4:7)

El versicle és un retrat fidedigne de la problemàtica fonamental jueva, i manifesta clarament que una porció nombrosa del Poble –“n’hi ha molts que diuen…”— està afectada pel pessimisme i el descoratjament, i embolcallada en una mentalitat ombrívola producte de tenir l’ànima en la foscor espiritual (a nivell individual) del la ingratitud.

A nivell nacional, el pessimisme i la foscor espiritual de la ingratitud tenen expressió en el derrotisme. Aquesta falla espiritual és el que va provocar les debacles del 9 d’Av, des de la primera de la Transgressió dels Espies (Bamidbar/Nombres 13) fins a les darreres humiliacions patides el mes de Tamuz de 5777 a Érets Israel, passant pel virtual abandó del Mont del Temple a Jerusalem, i les catàstrofes de la Destrucció del Primer i del Segon Temple.

ELS QUATRE BASTIONS CORRECTORS DEL DERROTISME: LA MÀ D’ELIAHU, MOIXÉ, ELS COHANIM, I ELS HASSIDIM

El derrotisme (respecte d’un mateix, el pròxim, o la societat en general) al sí d’Israel és el conjunt de complexes psicològics adquirit al llarg del procés Històric del Poble jueu que quatre membres clau del Poble ens han vingut a corregir.

1.- Falla en el Néfeix: Utilització de la Llei. És la transgressió dels qui, dominats per la por o l’ambició, el seu descontrolat instint d’auto-preservació els provoca abusar del seu poder, i manipular i desvirtuar la Llei. El cas extrem va ser la Crisi de Baal Peor, en que el príncep de Xim’on va encapçalar la rebel·lió contra la Llei de la Torà, HaiXem i Moixé (Bamidbar/Nombres 25).

Arrel ideològica corrupta: el derrotisme ideològic intrínsec d’aquesta transgressió és considerar que l’home no és capaç de controlar les seves passions i instints.

Néfeix (ànima passional) corregit. De la mà de Pinhàs/Eliahu. A Nombres 25, l’home de pau Pinhàs reuneix la valentia i el coratge per actuar recorrent a la violència, i talla la idolatria de Baal Peor, així salvant-ho tot. Pel que fa al profeta Eliahu, té la valentia i el coratge per actuar, ridiculitzar les idolatries de Baal i les Aixerot, i rescabalar l’Honor d’HaiXem (1 Reis 18).

Pinhàs/Eliahu demostra com l’ésser humà pot canalitzar positivament les passions i instints de manera molt precisa i quirúrgica malgrat tenir els elements ambientals en contra.

2.- Falla en el Rúah. Orgull. “Idolatria” de la Llei. Per reafirmar-se davant de Roma i la dissidència jueva, els jutges de l’època de Kamsa i Bar Kamsa (època de dominació romana sobre Judea (aproximadament fa 2000 anys), varen filar massa prim amb l’ofrena (korban) que va demanar-los l’emperador de Roma, un animal que tenia un defecte (Talmud, Guittin 55–56). Varen fer primar excessivament la “lletra” de la Llei sobre l'”esperit” de la Llei i no varen acceptar de sacrificar-lo pel defecte en no tenir la perspectiva àmplia d’entendre que malgrat que fer l’ofrena no era correcte segons la Llei jueva (Halakhà), era políticament convenient. La “idolatria” de la Llei va provocar l’exili del Poble i així l’oprobi sobre la Llei i l’Honor d’HaiXem.

Rúah (emocionalitat) corregitAmb la seva reacció després de veure la Transgressió del Vedell d’Or comesa pel Poble, Moixé va mostrar com la Llei fou creada i imposada per HaiXem per al bé del Poble, i no el Poble per a l’acatament cec de “la Llei per la Llei, i va trencar les Taules de la Llei per salvar el Poble, atès que el seu incompliment flagrant i deshonrós per HaiXem de la Llei comportava la seva eliminació. HaiXem va felicitat a Moixé per la decisió presa (Raixí a Deuteronomi 34:12).

3.- Falla en la Neixamà: Petulància (“self-righteousness”). La idolatria de la raó, banalitzadora de la Llei i la justícia. Prové de no entendre que la intel·ligència i la capacitat de raonar no és la més profunda essència i identitat humana (segons la Hassidut, el pensament és un dels “vestits” –manifestacions– de l’ànima). Aquesta incorrecta concepció comença a revelar-se amb la “Revolució Racionalista i Igualitària” de Korah en contra del “Progrés Providencialment Pautat” d’HaiXem i Moixé. A nivell dels pobles gentils, una la rèplica menor d’aquest error es produeix amb la Revolució Francesa, on es crea la deïtat teista (és a dir, un déu creador racional però impersonal) del “Culte a la Raó i de l’Ésser suprem”, i la “racional” setmana fixada a 10 dies i el mes a 30 dies).

Neixamà (intel·lecte) corregit. Moixé mostra al poble com els Cohanim hauran de fer aplicació de la Llei de la Sotà, en que HaiXem permet a Moixé flexibilitzar excepcionalment la Llei per preservar el valor suprem la pau conjugal, tot permetent (h”v) la destrucció del Seu Nom per mor d’aquesta pau (Bamidbar/Nombres 5:6-31).

4.- Falla al nivell Haià: “Entittlement” (assumpció de drets): és un error en el Poble vinculat a la falta de compromís nacional, que genera com a reacció un complex de superioritat respecte dels pobles gentils. L’origen psico-social d’aquest problema és el que genera la “mentalitat de Bilaam” (“bli am” [בלי עם]([sense poble, “desarrelat”; venut al millor postor]): ser un “mercenari de les comoditats i el plaer”. Conseqüència individual: alienació [Héssed distorsionat] i egotisme [Guevurà distorsionada]. Conseqüència social: atomització de la societat.

Haià (vitalitat) corregida: HASSIDUT. Hi ha dues línies de la Hassidut que proposen diferents aproximacions per a la correcció d’aquesta mancança al nivell de Haià. Combinar-les les dues pot ser prou adequat.

Breslev: La Correcció Emocional de la Gratitud Permanent. La Sefirà de l’Ómer que engloba la visió de Breslev és Nétsah xebeHod (“La Permanència del Reconeixement”). El principi bàsic que permea la seva actitud és la frase

“És una Gran Mitzvà [precepte; bona acció] trobar-se sempre alegre” (“Mitzvà Guedolà Lihiot BeSimhà Tamid”) (R’ Nahman)

També, els alumnes del rav Shalom Arush difonen a través de l’entonació alegre un concepte que dissol la sensació d’entittlement, assumpció de drets:

“I don’t deserve a thing!” (“No em mereixo res!”) (R’ Lazer Brody)

Habad: La Redempció està en l’Acció. (Frase escoltada al rabí Chaim Richman del Temple Institute, rabí que té important influència de Habad). La Sefirà de l’Ómer que recull aquest enfocament de manera més exacta és Héssed xebeIessod (“Expressió del Héssed en el Fonament”).

Confiem que HaiXem, el nostre Pare del Cel, d’acord amb Seva Infinita Bondat, ens permetrà dissipar la foscor del món, i definitivament corregir les nostres falles individuals i nacionals de manera que puguem transitar el procés de Redempció sota les Ales de la Xekhinà, de tot cor: amb bon cor, coratge, i amb la Misericòrdia de l’Etern i la nostra. Amén, ken iehí Ratsón [אמן, כן יהי רצון].

Tsom Moïl (“Dejuni profitós” [צום מועיל]).

IMG_20170727_215148_453