Assumim la Veu del Poble: la Democràcia Hebrea (II) — Emor 5778 [א”י]

Per: Haïm Iehudà Ben-AvrahamHaïm Éder

“Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.”

(fragment del poema “Assumiràs la veu d’un poble” del poeta Vicent Andrés Estellés)

La política partidista –actualitzada a França a partir de la revolució–, l’esport de masses –refinat a Espanya, amb la lliga de futbol– i les religions fabricades –destil·lades a Roma, amb la seu al Vaticà– són les fonts actuals d’impuresa que els belitres de l’ambició utilitzen per capitalitzar el poder. Aquesta trinitat tirànica utilitza la riquesa, la bellesa i la ideologia al servei d’un poder idolàtric que ignora l’Etern (sobretot, en el Seu aspecte de D’éu compassiu) i l’utilitza per fer avançar la seva egoista agenda particular i acaparar el màxim possible dels béns que produeixen els pobles del món.

En contrast, a la nostra Haftarà (Lectura Addicional) corresponent a la Lectura d’Emor s’esmenta que, als Kohanim (Sacerdots) no els correspon possessió material i, en particular, que el Creador és la seva “Herència” (“nakhalà” [נַחֲלָה]) (Iekhezkel/Ezequiel 44:28). Hem d’entendre amb això que la seva missió consisteix exclusivament en els afers espirituals, i que els assumptes de governança, sovint tant imbuïts d’una materialitat mundana, queden a les mans de la resta de Tribus.

Recíprocament, quina seria l’”Herència” de l’Etern, dins el poble d’Israel? Segons les Escriptures, és el Mont Sió (Tehilim 74:2), el “Mont (del) Seny”, constituït per la Tribu de la governança, Iehudà (Tehilim 78:68). Sens dubte, la governança és un caramel llaminer, especialment per tota casta d’elements que, amb la seva egoista ambició de poder una vegada consumada, han pertorbat el bon funcionament de la societat.

I una de les principals pertorbacions que perllonga la injustícia al món és i ha estat la desconnexió i distanciament entre els governants i el poble ras. Històricament, s’han creat i perpetuat estructures de poder que no responen a l’interès general, el veritable interès del poble, sinó a l’enquistament al poder d’una elit política, judicial i econòmica que en treu un benefici particular tot sovint enfrontat amb el que comportaria un veritable avenç social, que en primer lloc és el motiu (suposat) pel qual governen.

SENSE CONNEXIÓ NO HI HA EMANCIPACIÓ

Per esmenar això, calen canvis de personal i canvis (de mentalitat) en el personal; però també, canvis profunds en el teixit institucional. Sense els canvis estructurals imprescindibles, les noves persones, les persones que tenen un tarannà prou correcte i unes intencions positives, en incorporar-se a la governança, es veuen forçades als mateixos comportaments aviciats que els seus antecessors, o bé, si són realment íntegres, a dimitir; i així, res canvia.

Així doncs, analitzem ara la meva aproximació de proposta, acostada al que ens demana la Torà en quant al teixit institucional. Com vaig comentar la setmana passada, el bon funcionament de l’engranatge govern-poble defineix la plena Independència de la Nació; de fet, aquesta connexió determina el veritable estat d’emancipació del poble.

EL GOVERN DE LA INDEPENDÈNCIA NACIONAL: EL CAPÇAL INSTITUCIONAL

Parlem doncs, d’aquest engranatge i connexió tot definint el teixit institucional a la cúpula de la nació. Em serviré de que hem parlat sobretot de “connexió”, i la paraula “connexió” en Hebreu és “kéixer” [קשר]. El Creador em va inspirar tres mots derivats de les inicials del mot “kéixer” que defineixen el paper de les tres institucions al capçal de la Independència Nacional, que en el cas d’Israel són: el Príncep, el Sanedrí, i el Govern. De tal manera que “kéixer” [קשר] són les inicials dels mots Hebreus “kol” (“veu” [קול]), “safà” (“llengua” [שפה]) i “roix” (“cap” [ראש]). La correspondència de cada mot amb cadascuna de les institucions és la següent:

  • “Veu” (“kol” [קול]): el PríncepSaviesa (“khokhmà” [חכמה]).
  • “Llengua” (“safà” [שפה]): el SanedríEnteniment (“binà” [בינה]).
  • “Cap” (“roix” [ראש]): el GovernConeixement (“daat” [דעת]).

Entrem ara una mica a descriure el rol principal de cadascuna de les tres institucions de la Independència Nacional.

EL PAPER PRINCIPAL DE LA CÚPULA INSTITUCIONAL

Com hem vist, el requisit de la Llibertat del poble queda recollit per la terna institucional que defineix la Independència nacional, constituïda pel Príncep, el Sanhedrí i el Govern:

  • El Príncep: desvetlla l’ànima col·lectiva del Poble i presideix el Sanedrí. Només pot exercir càrrec amb el consentiment del Poble, atès que els Savis ens ensenyen que “no hi ha Rei/rei sense Poble”.
  • Els Sanedrí: són un Consell de 71 Prohoms, amb 70 savis en coordinació amb el Príncep, selectes i electes, que legislen al servei del Poble, per l’Honor del Creador.
  • El Govern: Educació, Defensa, Salut i Finances. És l’Executiu, que ha d’operar regint-se per una Legislació promulgada/autoritzada pel Sanedrí.

Analitzant lletra per lletra, tenim:

Govern – “Roix” (“Cap” [ראש]).- Essencialment, els òrgans de l’Executiu s’estableixen per a l’acció, l’acció de govern. Però també són el cap per a la planificació dels aspectes logístics que desemboquen en aquesta acció, així com l’assegurament del seu funcionament sostingut –permanent: un govern es legitima amb la seva fiabilitat– i contingut –evitant-ne el sobredimensionat, “un cap massa gros” fa perdre agilitat i deriva en una multitud d’inconvenients. El camp d’acció del Govern es mou entre Educació, Defensa, Salut, i Finances. Aquesta és l’Herència, “nakhalà” [נַחֲלָה], de valor numèric 93, que li correspon a Iehudà, i quatre expressions de valor 93 encapsulen les 4 funcions de govern esmentades:

  • Educació –> “khanikhà” ([חניכה]) –> “instrucció”
  • Defensa –> “tsavà” ([צבא]) –> “exèrcit”
  • Salut –> “maguen” ([מָגֵ֣ן]) –> “escut”
  • Finances –> “demei akhikha” ([דְּמֵי אָחִיךָ]) –> “les sangs (els diners) del teu germà”

Sanedrí – “Safà” (“Llengua” [שפה]).- Els jutges sobretot han de tenir un profund coneixement de la llengua i de la Llei. Han d’articular legalment les decisions del Sanedrí, i definir el marc d’actuació dels òrgans de Govern que hauran d’executar aquestes ordres.

Príncep – “Kol” (“Veu” [קול]).- El pensament racional regeix; tanmateix, segons explica el Rav Itskhak Ginsburg, el punt central de la presa de decisions de la persona justa es troba al cor. Per altra banda, l’expressió més excelsa de l’emoció es troba en la paraula, i la materialització de la paraula mateixa és la veu. La veu del Príncep és la que catalitza l’acció de govern estructurada legalment pel Sanedrí i la connecta amb l’esperit del Poble.

Esperem que ben aviat el Poble d’Israel, cada Tribu, assumeixi la seva herència i la seva veu, i així s’arribi a la bona configuració de la governança i la nostra plena Independència; una política rectificada que reflecteixi el veritable esperit del Poble i hi connecti, i així realitzem la Voluntat Divina, per tal que es manifesti la Xekhinàla Presència Divina— al món, per a la Glòria de l’Etern, per a infinita joia de tota persona de bé. Ken iehí Ratson.

Xabbat Xalom uMeborakh Que tingueu un Bon i Beneït Xabbat

[PAYPAL] Per fer la Mitsvà de Tsedakà amb un donatiu, cliqueu AQUÍ

[VÍDEO] Vicent Andrés Estellés recitant “Assumiràs la veu d’un poble”.

1524762922309

De l’Esperança a la Confiança: la Democràcia Hebrea (I) — Akharei Mot-Kedoixim 5778 [א”י]

Per: Haïm Iehudà Ben-AvrahamHaïm Éder

Mazal Tov, Israel. Avui, després de 70 anys de ser Estat, constatem com hem fet realitat l’Esperança (“HaTikvà”). Ara, ha arribat l’hora de que plasmem, amb Confiança (“Emunà”), el Somni dels Profetes.

La concepció “grega” de democràcia, de cru “poder del poble” s’ha demostrat que acaba derivant en diverses formes de dictadura; o bé en la que els liberals com Bastiat anomenen “tirania de la majoria”, o bé en les autarquies dirigides per poders oligàrquics. Ambdues situacions són degudes a una pèrdua del balanç en la divisió de poders i produeixen en una societat corrupta i estantissa.

Malgrat les deficiències de la democràcia, resulta ja evident que, llevat d’excepcions puntuals plenament justificades, un governant no pot dirigir sense el consentiment del poble, i de fet, sense que hi hagi un corretja de transmissió efectiva i constant entre la visió del poble i les decisions del qui governa. El bon funcionament de l’engranatge govern-poble defineix i prserva la veritable Independència de la Nació.

Ara bé, aquesta Independència, per ser funcional, s’ha d’assentar en la Llei. La Llei és el marc d’acció que defineix la Llibertat del Poble. Amb ella, el Poble és dignifica i troba expressió a la seva identitat Nacional.

Però hi ha un tercer element. Atès que cada poble té existència per efecte de la Providència, això significa que té la missió nacional de realitzar un Servei a la Humanitat. El Servei nacional recull la motivació específica per la qual el Creador donà existència al Poble.

Independència, Llei i Servei són el trípode fonamental de cada nació que permet descabdellar la distribució de la Humanitat en 70 nacions gentils més el Poble d’Israel, el catalitzador de la bona relació entre tots els 71 Pobles.

En futurs articles B’’H analitzaré el trípode esmentat pel cas d’Israel, la Nació que ha complert 70 anys de constitució en forma d’estat democràtic, que serva un discutible caràcter Hebreu pel que fa al Dret, amb l’objectiu d’anar proposant el que seria una genuïna Democràcia Hebrea. En l’apunt present esmentaré breument un aspecte bàsic de la Territorialitat, que és una pre-condició a l’establiment de la Democràcia Hebrea: el requisit del caràcter uni-nacional del control sobre la Terra d’Israel.

LA TERRA D’UN SOL POBLE AMB UNA SOLA LLEI

En la nostra Lectura setmanal present (a la Terra d’Israel), l’Etern, com a Poble, ens commina al que podríem dir “fidelitat conjugal” amb la Terra:

 “Vosaltres, en canvi, tant els nadius com els immigrants que resideixin enmig vostre, observeu els meus decrets i les meves decisions i no cometeu cap d’aquestes coses abominables. Els habitants que vivien al país abans de vosaltres les van cometre, i el país va quedar impur. No torneu a profanar-lo, perquè el país no us vomiti també a vosaltres, com va vomitar la nació que us va precedir.” (Vaïcrà/Levític 18:26-28)

Com diu el Rav Itskhak Guinsburg en relació a aquest passatge, tot relacionant-lo amb els versicles anteriors on es parla de la puresa de les relacions,

De la mateixa manera que la santedat del matrimoni no permet que dos homes, D’éu ho prohibeixi, “comparteixin” una dona, és impossible que la Terra d’Israel es divideixi en “dos estats per a dos pobles”. La Terra d’Israel és una terra per a una nació: [el que dictamina la nostra Llei d’acord a la Paraula de l’Etern és] la integritat de la Nació en la integritat del territori amb la integritat de la Torà.”

Així doncs, aquest és el punt de partida irrenunciable: la Terra d’un sol Poble, el jueu, amb una sola Llei, la Torà.

Amb l’Ajut de l’Etern, en les properes setmanes continuaré parlant d’aspectes sobre la Democràcia Hebrea.

Xabbat Xalom uMeborakh

[PAYPAL] Per fer la Mitsvà de Tsedakà amb un donatiu, cliqueu AQUÍ

1524210913070

Amb Divines Raons, Homenatge als Homes Bons — Akharei Mot-Kedoixim 5778 [א”י]

.
No és el mateix ser un bon home que ser un home bo. El “bon home” sens dubte té moltes qualitats, però se l’esmenta per la commiseració que suscita; és “bo”, però la seva condició d’home queda en segon terme, i amb això la seva dignitat és fins a cert punt degradada.
.
L'”home bo”, en canvi, es percebut pels esclavistes com la veritable amenaça: és “bo” perquè és un veritable “home”, com diu “Pirkei Avot”
.
“Allí on no hi ha cap home, esforça’t per ser tu un home” (Pirkei Avot 2:5)
i aquí, en aquest acte de dignitat d’esforçar-se per ser un home, hi rau la diferència. Una diferència en essència revolucionària, pròpia de les veritables revolucions, les que aturen la sagnia de la involució i porten a la benedicció de l’evolució.
.
El malvat, en canvi, atès el seu esperit reaccionari, s’avalança a usar impulsivament la violència, ja sigui física o verbal. En el seu ús inadequat de la dissuassió hi rau la seva perdició; com diu a Psalms,
.
“L’home llengut no s’establirà a la Terra; el mal caçarà a l’home violent i malvat per tal d’enderrocar-lo.” (Psalms 140:12)
El contrast entre l’home bo i el malvat, doncs, és palmari, com ens detalla a Psalms 11 el rei David, un home bo que va tenir tracte amb malvats.
.
PSALMS 11: DE COM EL MALVAT MALVIU I MOR, I COM REVIU L’HOME BO DE COR
.
El Psalms 11 ens desglossa aquestes idees:
.
  • La de com és pot ser un home de veritat, un home bo, malgrat l’adversitat, i com aquest és finalment premiat pel Creador; i
  • la de com en la transgressió d’un ús pervers de la dissuassió que fa el malvat hi ha la seva perdició.

Tot seguit ho veurem:

1 Per al mestre de cor. Del recull de David. Estic en mans de l’Etern. ¿Com podeu dir-me: «Vés-te’n errant, ocell, per les muntanyes»?
.
Un dels apel·latius que reb el rei David és el de “dolç cantor d’Israel“, en gran part precisament pels Psalms que compon. En aquest versicle, ell mateix és comparat amb un “ocell” fins i tot pels seus adversaris, que l’aviarien, errant, “per les muntanyes”, és a dir, vagant lluny de la civilització humana, d’on es couen les coses. “Ocell” (“tsipor” [צִפּוֹר]) en Hebreu té el mateix valor numèric que “pau” (“Xalom” [שלום]), i així, desterrant desaprensivament el rei “a les muntanyes”, els seus rivals nogensmenys estan impedint que la veritable pau s’assenti enmig del Poble i en definitiva de la Humanitat sencera.
.
2 Mira els malvats ja tiben l’arc, tenen la fletxa posada al cordam per tirar des de la fosca a la persona dreta de cor;
.
I els malvats, perquè no han de voler la pau? Perque, com diu la dita castellana, “a río revuelto, ganancia de pescadores“; és a dir: és en la confusió de la foscor (física, però sobretot espiritual) que els inicus cobardament esperen caçar impunement la seva presa i capturar el seu botí. Esperen que la bona persona sense autèntics referents quedi a mercè seva, per manipular-la i explotar-la al seu antull, fen-li impossible abastar la pau.
.
3 que si els fonaments del món s’esfondren, el just, pot fer-hi res?

I què pot fer, el just, quan els fonaments de la societat s’esfondren? Quan la societat s’esfondra, tot es troba cap per avall perque els malvats condemnen i empresonen als qui obren el bé. Aleshores, el just ha d’abogar per ells i el seu complet alliberament i retorn al comandament, per tal que, amb la seva capacitat, restaurin els fonaments de la societat. Precisament, el valor de “fonaments”, 1111, (“ha-xatot” [הַשָּׁתוֹת]) és el mateix que el de l’expressió “condemnats al govern” [מורשעים לממשלה].

4 L’Etern habita en el Seu Sant Temple, l’Etern té el Seu tron en el Cel. D’allà estant observa i examina tots els homes;
Però mentrestant, no hem de desesperar, i hem de recordar sempre que res és fortuït o endevades, i tota acció té la seva retribució. Des de la Seva residència, l’Etern, de tot, en pren nota.
.
5 examina els justos i els injustos, i odia els qui volen violències.
Tot comptabilitza. L’Etern no només castiga l’iniqüitat, també premia l’heroïcitat del qui ara pateix malgrat ser una persona bona. En quan als qui volen violències i insinuen “massacres”, aquests són abominats pel Creador.
.
6 Farà ploure dissorts sobre els injustos, foc, sofre i vent ardent: aquest serà la porció de la seva copa.
Així, si l’injust no redreça el seu camí, el seu destí és la dissort, el càstig i la perdició.
.
7 L’Etern, que és just, estima la Justícia: els homes bons esguardaran la Seva Presència.
En canvi el just que obra el bé rebrà la recompensa de la Il.luminació Divina, que és la Font de la pau autèntica, i rebrà el lloc i el reconeixement que li correspon, com a premi per ser l’home confiable que ha estat.
I és que l’Etern estima la Justícia. La Veritable Justícia.
.
Ximon ben Gamliel digué: en tres coses el món se sosté: la Justícia, la Veritat i la Pau. Com s’afirma: “Veritat i un judici de pau, has d’administrar a les teves portes [de la ciutat]” (Pirkei Avot 1:18)

Khag SaméakhDia de la Independència de l’Estat d’Israel / 4 d’Iar 5778

[PAYPAL] Per fer la Mitsvà de Tsedakà amb un donatiu, cliqueu AQUÍ

1524152604714

With Compassion, We Will Accomplish the Mission – Tazriah-Metzorah 5778 [א”י]

By: Chaim Yehudah Ben-AvrahamChaim Eder

In our Parsha of Tazriah-Metzorah (according to the calendar in the Land of Israel) there is an intriguing and challenging passage:

“He who is affected by leprosy will go with his clothes torn, his hair untied, a muzzle on his face and he will say: ‘impure, impure!’ As long as the evil lasts, it will be impure. As an unclean one, he will settle outside the camp.” (Leviticus 13:45, 46)

The first image that can come to mind is the hardness of seeing the leper humiliated in the street declaiming his own impurity wide openly. And we can say: here, the Torah, is not being insensitive to the leper? Now we will see how the Eternal commands us to do just the opposite.

INSENSIBILITY IN SOCIETY

To resolve this mess we can find out what led the leper to this condition in the first place. And the answer is: evil speech/lashon ha-rah. The leper is a person who, through speech, showed insensitivity to society, using language in an irresponsible manner; and Rabbi Chaim Richman of The Temple Institute tells us: and why should the leper publicly claim his leprosy? The answer is that, precisely, to reverse the situation of insensitivity in society that he himself has nurtured, he declares his condition to invoke compassion in others, and so maybe while he is separated from society, for him maybe someone will pray that the Eternal will heal him, and if he heals him, he will be able to return to live in community.
.
But normally, in the insensitive society, not only serious negative symptoms appear at the most popular level; in the highest instances there is also a flagrant injustice; in the words of the psalmist:

“‘Until when [judges] will judge unjustly, and will they respect the people of the wicked?’ Sela” (Psalm 82:2)

A problem that not only existed 3000 years ago (with the influence of the Canaanite peoples) or in the time of the Roman Empire proper, but we still drag it.

In the current historical moment of great social atomization, there is a great difficulty to establish alliances, to settle them, and to consolidate them by overcoming crises. Everyone pulls the cord in their own direction, and interest in power has stiffled compassion –this compassion that the Torah wants us to awaken towards the leper. This, historically, has led us to disaster, as we recall today, Nissan 27, 5778, with the Yom HaShoah (“Holocaust Memorial”). But G’od has Power with Compassion, and therefore, it is apt that we analyze it by observing the state of the original National Alliance: that of Israel with the Creator.

TO START AGAIN IS WITH COMPASSION NOT TO ABSTAIN

The Alliance between G’od and the Jewish People covers all aspects of life, and is essentially permanent and eternal (Genesis 17:13). What would we think of the consistency of a god chosing a people in an eternal covenant, and then breaking it? The True G’od has always fully fulfilled the conditions of the Covenant; and, on the part of the Jewish people, Yirmiahu (Jeremiah) prophesies that the day will come when he will return to the Land of Israel as a result of our return to G’od (Yirmiahu 3:14-18).

Undoubtedly, this return, the physical return and the physical recovery, are already advanced; but the moral and emotional return, are not yet at the point we need. Therefore, we need this final step at the moral (and soul) level to return completely, with all our soul and all our resources (Devarim/Deuteronomy 30:2). And this can only be done effectively to the extent that the governance of the country is being adopted by individuals and groups that act according to the ethics of Sinai, recognized by virtually all of humanity, implicitly or explicitly, as the correct and original ethics. An ethic that we know or intuit that all the peoples and individuals of the world should adopt, who want to perpetuate themselves beyond the “Historical Phase” of the temporal evolution of Humanity on Earth.

The situation of disarray in the current world governance recalls many aspects of the generation of the Flood, and also many aspects of the generation of Babel. Regarding the Flood, Noah our father saved us from the end, and later, when Babel arrived, the catalyst were the Patriarchs of Israel, through which we will see the stages we need to get out of the current muddy state:

Permanent substratum of Hesed (“goodness”): it is the base with which the Eternal has supported us and sustains us. It is the subsistence level. Here the Jewish identity manifests itself above all with the rudiments of Derech Eretz (“common sense”) that B”H have never lost as a People. Abraham started everything on this level, not only for the Jewish people, but for humanity in general. Keyword: Abraham (248) [אברהם].

Elements of Guevurà (“courage / rigor”): is the physical and spiritual rule over ourselves, and ultimately our mamshalah (governance) particularly in the Land of Israel. Here our identity manifests itself to the extent that we live in Israel as distinctly Jewish. Yitzchak laid the foundations of this particular Jewish aspect, and this is demonstrated by the fact that he lived all his life in the Land of Isrsel. Its colophon is the Malkhut (Jewish Kingdom). Keyword: Malchut (496) [מלכות].

Expansion of Rachamim (“Compassion”): is the development of our general mission for Humanity as a kingdom of priests and holy nation (Shemot/Exodus 19: 6). Here our identity manifests itself to the extent that we fulfill our original and distinctive role among nations. Yaakov was able to unfold this role entirely from the 12 tribes, but it is up to us his descendants to extend it, consolidate it and perpetuate it. Key expression: “Forty-one days of the Omer” (744) [ארבעים ואחד יום לעומר].

THE BASIS IS VINCULATION

The 41st day of the Omer Account is Yesod in Yesod (linkage in linking). This aspect deals with the quality of our relationship with others and how to strengthen it, readjusting what is necessary. Therefore, speaking of the national level, it is natural to relate to the level of Rachamim/compassion with the other peoples (and with himself) of Israel, exercising as a kingdom of priests and a holy nation.

It is evident that, until today, our link with the nations is failing; sometimes by excess “adherence” to the people, assuming a role and even a mentality that did not conform to the requirements that the Torah imposes on us, and sometimes, by default, adopting an attitude of emotional distance and even isolation from nations, which is understandable given our traumatic relationship with the people, but it really does not correspond to us. We must resume our role, doing what we did when things went well. And that included the classification in Kohanim/Priests, Levites and Israelites.

A DIVISION OF ROLES FOR A “ROLLING” ASSOCIATION

The Kohen, Levites, and Israel can be broken down into “Priests,” “Scholars,” and “Negotiators.”

The Priests primarily entrust the most “internal” of the People: to carry out the activities related to the Eternal’s Service, from the offerings to the teaching of theoretical and practical Torah teachings for the development of these activities and the Festivities of all the People, each according to their functions and capabilities.

The Scholars carry out a work of assistance of the Priests in their function of disseminating knowledge of the Torah, for the use of the same people and also extend their teachings for the peoples of the world, adjusted to their national peculiarities.

The Negotiators assist Priests and Scholars in the economic and organizational aspects of those who receive instruction in Torah practice and momentum in moral inspiration.

(This division of roles could be more or less elastic, and there may be, for example, Torah scholars who are both businessmen, or priests who apart from the Avodah, also assist other priests in the difusion of their Torah.)

Thanks to G’od, the most survivalistic aspects of our nation are quite covered; in any case, the Chesed of the Creator will arrive where we do not arrive. As for governance, it will cost us more or less effort, but we have the Creator’s guarantee that we will do it. The last aspect, that of moral inspiration and compassion (Rachamim) is the basic aspect of the distinctive function of Israel, and precisely, what has been the most neglected, and is what triggers all the Creator’s Charitable Action towards us, as the verse says

“I am for my Beloved (the Eternal), and my Beloved is for me” (Song of Songs 6:3).

Now we will enter into it.

I’M SURE THAT I DON’T MISS IT: THE BASE IS AN IRONCLAD SPIRIT

Both towards the nations and towards herself, the admonition and soul impulse of Israel have historically been very neglected, and we live on the “leftovers” of the work developed by Our Patriarchs and matriarchs throughout history:

  • Abraham promoted decisively the diffusion of knowledge in the world that there is One G’od,
  • Yitzchak spread the conception that this He is a G’od with Whom it is necessary to establish a personal relationship, and
  • Yaakov extended the vision that every people should serve Him according to his national manner.

Given the difficulties that the children of Israel historically have had to encourage knowledge of these aspects internally and externally, religions appeared, which incorporated spurious aspects in their approach to G’od but which, acknowledges Maimonides, allowed to extend a basic knowledge of the fundamental ideas that had germinated with the patriarchs.

Now, however, the time is coming when we firmly return to our genuine mission of “light to the nations” inherited from our Patriarchs and Matriarchs, so, gradually, according to the rhythms and needs each people and each individual needs, let us banish misconceptions and reinforce the positive elements of the Creator’s knowledge to the whole world, in order to perpetuate and enrich our relationship with Him for the benefit and enjoyment of all. Both for ourselves and for all, if we put our two cents, we will not regret it. Our compassionate Father in Heaven will help us, because He awaits us eagerly. And so, we will dissipate the impurity of the world.

May we have a Blessed Shabbat where we feel the Compassion of the Eternal.

Shabbat Shalom uMeborach

[PAYPAL] To do the mitsvah of Tzedakah with a donation, click HERE

1523528113158

 

Con Compasión, Cumpliremos la Misión — Tazriá-Metzorá 5778 [א”י]

Por: Jaim Yehudá Ben-AvrahamJaim Éder

En nuestra parashá de Tazriá-Metzorá (según el calendario en la Tierra de Israel) hay un pasaje intrigante y retador:

“El que está afectado por la lepra irá con la ropa rasgada, la cabellera desatada, un bozal en la cara y dirá: ‘impuro, impuro!’. Mientras le dure el mal, será impuro. Como impuro, se asentará aislado fuera del campamento.” (Levítico 13:45, 46)

La primera imagen que nos puede venir a la cabeza es la dureza de ver al leproso humillado por la calle declamando su propia impureza a los cuatro vientos. Y podemos decir: aquí, la Torá, no está siendo insensible con el leproso? Ahora veremos como el Eterno nos conmina a justamente lo contrario.

INSENSIBILIDAD EN LA SOCIEDAD

Para resolver este entuerto podemos averiguar qué llevó al leproso a esta condición en primer lugar. Y la respuesta es: la mala habla/lashón ha-rá. El leproso es una persona que a través del habla mostró insensibilidad hacia la sociedad, utilizando la lengua de una manera irresponsable; y el Rabino Chaim Richman del The Temple Institute nos dice: y por qué el leproso debe clamar públicamente su leprosidad? La respuesta es que, justamente, para revertir la situación de insensibilidad de la sociedad que él mismo ha alimentado, él declara su condición para invocar en los otros la compasión, y así tal vez mientras está separado de la sociedad, para él quizá alguien habrá rezado para que el Eterno lo cure, y si le cura podrá así volver a vivir en comunidad.
.
Pero normalmente, en la sociedad insensible, no sólo aparecen graves síntomas negativos al nivel más popular; en las altas instancias también abunda una injusticia flagrante; en palabras del salmista:

“‘Hasta cuando [jueces] juzgarán injustamente, y respetarán a las personas de los malvados?’ Sela” (Salmos 82:2)

Un problema que no sólo existía hace 3000 años (con la influencia de los pueblos canaanitas) o en la época del Imperio Romano propiamente dicho, sino que todavía lo arrastramos.

En el actual momento histórico de gran atomización social, donde se produce una gran dificultad para establecer alianzas, para asentarlas, y para consolidarlas mediante la superación de crisis. Cada uno tira de la cuerda en su dirección, y el interés por el poder ha desterrado la compasión –esta compasión que la Torá nos quiere despertar hacia el leproso. Esto, históricamente, nos ha llevado al desastre, como recordamos hoy, 27 de Nissan de 5778, con el Yom HaShoá (“Memorial del Holocausto”). Pero D’ios tiene Poder con Compasión, y por tanto, es apto que lo analizemos observando el estado de la Alianza Nacional original: la de Israel con el Creador.

VOLVER A EMPEZAR ES HACIA LA COMPASIÓN ANDAR

La Alianza entre D’ios y el Pueblo judío abarca todos los aspectos de la vida, y es esencialmente permanente y eterna (Génesis 17:13). ¿Qué pensaríamos de la consistencia de un dios que escogiera un pueblo en una alianza eterna, para luego incumplirla? El D’ios Verdadero siempre ha cumplido totalmente las condiciones de la Alianza; y, por parte del Pueblo judío, Yirmiahu (Jeremías) profetiza que llegará el día en que éste devolverá a la Tierra de Israel como resultado de su vuelta a D’ios (Irmiahu 3: 14-18).

Es indudable que este retorno, el retorno físico y el retornarse físicamente, están ya avanzados; pero el retorno moral y emocional, aún no están en el punto que necesitamos. Por lo tanto, necesitamos este definitivo golpe de timón a nivel moral (y anímico) de volver completamente, con toda el alma y todos los recursos (Devarim/Deuteronomio 30:2). Y esto sólo se podrá hacer efectivamente en la medida en que la gobernanza del país vaya siendo adoptada por individuos y colectivos que actúen según la ética del Sinaí, reconocida por prácticamente toda la Humanidad, de manera implícita o explícita, como la ética correcta y original. Una ética que sabemos o intuimos que deberán adoptar todos los pueblos e individuos del mundo que se quieran perpetuar más allá de la “Fase Histórica” ​​de la evolución temporal de la Humanidad en la Tierra.

La situación de desbarajuste en la gobernanza mundial actual recuerda muchos aspectos de la generación del Diluvio, y también muchos aspectos de la generación de Babel. Respecto del Diluvio, Noé nuestro padre nos salvó del fin, y más adelante, al llegar Babel, el catalizador fueron los Patriarcas de Israel, a través de los cuales veremos las etapas que necesitamos para salir del callejón actual:

Sustrato permanente de Jésed (“bondad”): es la base con la que nos ha sostenido y nos sostiene el Eterno. Es el nivel de subsistencia. Aquí la identidad judía se manifiesta sobre todo con los rudimentos de Dérej Éretz (“sentido común”) que B”H nunca hemos acabado de perder como Pueblo. Abraham arrancó todo en este nivel, no sólo en cuanto a pueblo judío, sino para la Humanidad en general. Palabra clave: Abraham (248) [אברהם].

Elementos de Guevurà (“valentía/rigor”): es el dominio físico y espiritual sobre nosotros mismos, y en definitiva nuestra mamxalà (gobernanza) particularmente en la Tierra de Israel. Aquí nuestra identidad se manifiesta en la medida en que vivimos en Israel como distintivamente judíos. Itzjak en puso los cimientos de este aspecto particular judío, y esto lo demuestra el hecho que vivió toda la vida en la Tierra de Isrsel. Su colofón es el Malkhut (Reino judío). Palabra clave: Malkhut (496) [מלכות].

Expansión del Rajamim (“Compasión”): es el desarrollo de nuestra misión general para la Humanidad como reino de sacerdotes y pueblo santo (Shemot/Éxodo 19:6). Aquí nuestra identidad se manifiesta en la medida que cumplimos nuestro papel original y distintivo entre las naciones. Iaakov fue capaz de desplegar este papel íntegramente a partir de las 12 tribus, pero nos corresponde a nosotros sus descendientes de extenderlo, consolidarlo y perpetuarlo. Expresión clave: “Cuarenta y ún días del Omer” (744) [ארבעים ואחד יום לעומר].

EL FUNDAMENTO ES LA VINCULACIÓN

El día 41 de la Cuenta del Omer es Yesod en Yesod (vinculación de la vinculación). Este aspecto trata la calidad de nuestra vinculación con los demás y como potenciarla, reajustando lo que sea necesario. Por lo tanto, hablando del nivel nacional, es natural que se relacione con el nivel de Rhajamim/compasión con los otros pueblos (y con él mismo) de Israel, ejerciendo como Pueblo de sacerdotes y nación santa.

Es evidente que, hasta hoy, nuestra vinculación con las naciones ha fallado; a veces por exceso “de adherencia” a los pueblos, asumiendo nosotros un papel e incluso una mentalidad que no se ajustaban a los requisitos que la Torá nos impone, y a veces, por defecto, adoptando una actitud de distancia emocional y hasta aislamiento de las naciones, que es comprensible teniendo en cuenta nuestra traumática relación con los pueblos, pero realmente no nos corresponde. Debemos retomar el papel que nos corresponde, haciendo lo que hacíamos cuando las cosas fueron bien. Y eso incluía la clasificación en Kohanim/Sacerdotes, Levitas y Israelitas.

UNA DIVISIÓN DE ROLES PARA UNA ASOCIACIÓN QUE “RULE”

Los Kohen, los Levitas, y los Israel se pueden desglosar en “Sacerdotes”, “Estudiosos”, y “Negociantes”.

Los Sacerdotes primariamente encargan de lo más aparentemente “interno” del Pueblo: realizar las actividades relacionadas con el Servicio del Eterno, desde las ofrendas hasta la impartición de enseñanzas de Torá teóricas y prácticas para el desarrollo de estas actividades y de las Festividades de todo el Pueblo, cada uno de acuerdo a sus funciones y capacidades.

Los Estudiosos realizan una labor de asistencia de los Sacerdotes en su función de difusión del conocimiento de la Torá, para uso del mismo pueblo y también extienden su enseñanzas para los pueblos del mundo, ajustadas a sus particularidades nacionales.

Los Negociantes asisten a Sacerdotes y Estudiosos en los aspectos económicos y organizativos, de los que reciben instrucción en práctica de Torá e impulso en cuanto a inspiración moral.

(Esta división de roles podría ser más o menos elástica, y puede haber, por ejemplo, estudiosos de Torá que son a la vez negociantes, o sacerdotes que aparte del Avodá, también asisten a otros sacerdotes en la difisió de la su Torá.)

Gracias a D’ios, los aspectos más de supervivencia de nuestro Pueblo los tenemos bastante cubiertos; en todo caso, el Jésed del Creador llegará allí donde nosotros no lleguemos. En cuanto a la gobernanza, nos costará más o menos, pero tenemos la garantía del Creador que lo haremos. El último aspecto, el de inspiración moral y compasión (Rajamim) es el aspecto básico de la función distintiva de Israel, y justamente, lo que ha sido el más descuidado, y es lo que desencadena toda la Acción Benéfica del Creador hacia nosotros, tal como dice el versículo

“Yo soy para mi Amado (el Eterno), y mi Amado es para mí” (Cantar de los Cantares 6: 3).

Ahora entraremos en ello.

SEGURO QUE NO ME YERRO: LA BASE ES UNA MORAL DE HIERRO

Tanto hacia las naciones como hacia ella misma, la admonición e impulso anímico de Israel han sido históricamente muy descuidados, y se ha vivido “de rentas” del trabajo desarrollado por los Nuestros Patriarcas y matriarcas a lo largo de la Historia:

  • Abraham impulsó decisivamente la difusión del conocimiento en el mundo de que hay un De ios Único,
  • Itzjak difundió la concepción de que este es Un D’ios con Quién hay que establecer una relación personal, y
  • Yaakov extendió la visión de que cada pueblo debe servirLe según su manera nacional.

Dadas las dificultades que los hijos de Israel históricamente hemos tenido para alentar el conocimiento de estos aspectos a nivel interno y externo, aparecieron las religiones, que incorporaron aspectos espurios en su aproximación a D’ios pero que, reconoce Maimónides, permitieron extender un conocimiento básico de las ideas fundamentales que habia germinado con los patriarcas.

Ahora, sin embargo, se está acercando el momento que retomemos firmemente nuestra genuina misión de “luz a las naciones” heredada de nuestros Patriarcas y matriarcas, por lo que, gradualmente, según los ritmos y necesidades que cada pueblo y cada individuo necesiten, desterremos las concepciones erróneas y reforzemos los elementos positivos del conocimiento del Creador a todo el mundo, con el fin de perpetuar y enriquecer nuestra relación con Él para el beneficio y disfrute de todos. Tanto para nosotros mismos como para todos, si ponemos nuestro granito de arena, no nos arrepentiremos. Nuestro compasivo Padre del Cielo nos ayudará, porque nos espera ansiosamente. Y así, disiparemos la impureza del mundo.

Que tengamos un Shabbat Bendito donde sintamos la Compasión del Eterno. Shabbat Shalom uMeboraj.

[PAYPAL] Para hacer la mitsvá de Tzedaká con un donativo, clixkad AQUÍ

1523528113158

 

 

Amb Compassió, Acomplirem la Missió — Tasrià-Metsorà 5778 [א”י]

Per: Haïm Iehudà Ben-AvrahamHaïm Éder

A la nostra peraixà de Tasrià-Metsorà (segons el calendari a la Terra d’Israel) hi ha un passatge intrigant i reptador:
.
“El qui està afectat per la lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: “Impur, impur!”. Mentre li duri el mal, serà ritualment impur. Com a impur, s’assentarà aïllat fora del campament.” (Levític 13:45, 46)
La primera imatge que ens pot venir al cap és la duresa de veure el leprós humiliat pel carrer declamant la seva propia impuresa als quatre vents. I ens podem dir: aquí, la Torà, no està essent insensible amb el leprós? Ara veurem com l’Etern ens commina a justament el contrari.
.
INSENSIBILITAT EN LA SOCIETAT
.
Per resoldre aquest entort podem esbrinar què va portar al leprós a aquesta condició en primer lloc. I la resposta és: la mala parla/laixon harà. El leprós és una persona que a través de la parla va mostrar insensibilitat vers la societat, utilitzant la llengua d’una manera irresponsable; i el Rabí Chaim Richman del The Temple Institute ens diu: i per que el leprós ha de clamar publicament la seva leprositat? La resposta és que, justament, per revertir la situació d’insensibilitat de la societat que ell mateix ha alimentat, ell declara la seva condició per invocar en els altres la compassió, i així potser mentre està separat de la societat, per a ell potser algú haurà resat per que l’Etern el curi, i si el cura podrà així tornar a viure en comunitat.
.
Però normalment, en la societat insensible, no només apareixen greus símptomes negatius al nivell més popular; en les altes instàncies també abunda una injustícia flagrant; en paraules del psalmista:
.
“‘Fins quan [jutges] jutjareu injustament, i respectareu les persones dels malvats?’ Selà” (Psalms 82:2)
Un problema que no només existia fa 3000 anys (amb la influència que ens exercien els pobles canaaneus) o en l’època de l’Imperi Romà pròpiament dit, sinó que encara l’arrosseguem.

A l’actual moment històric de gran atomització social, on es produeix una gran dificultat per establir aliances, per assentar-les, i per consolidar-les per mitjà de la superació de crisis. Cadascú estira la corda en la seva direcció, i l’interès pel poder ha desterrat la compassió –aquesta compassió que la Torà ens vol despertar vers el leprós. Això, històricament, ens ha portat al desastre, com recordem avui, 27 de Nissan de 5778, amb el Iom haXoà (“Dia del Memorial de l’Holocaust”). Però D’éu té Poder amb Compassió, i per tant, és apte que ho analitzem observant l’estat de l’Aliança Nacional original: la d’Israel amb el Creador.

TORNAR A COMENÇAR ÉS VERS LA COMPASSIÓ ANAR

L’Aliança entre D’éu i el Poble jueu abraça tots els aspectes de la vida, i és essencialment permanent i eterna (Gènesi 17:13). Què pensaríem de la consistència d’un déu que escollís un poble en una aliança eterna, per després incomplir-la? D’éu sempre ha complert totalment les condicions de l’Aliança; i, per part del Poble jueu, Irmiahu (Jeremies) profetitza que arribarà el dia en què aquest retornarà a la Terra d’Israel com a resultat de la seva tornada a D’éu (Irmiahu 3:14-18).

És indubtable que aquest retorn, el retorn físic i el retornar-nos físicament, estan ja avançats; però el retorn moral i emocional, encara no està al punt que ens cal. Per tant, necessitem aquest definitiu cop de timó a nivell moral (i anímic) de retornar completament, amb tota l’ànima i tots els recursos (Devarim/Deuteronomi 30:2). I això només es podrà fer efectivament en la mesura que la governança del país vagi essent adoptada per individus i col.lectius que actuïn segons l’ètica del Sinaí, reconeguda per pràcticament tota la Humanitat, de manera implícita o explícita, com l’ètica correcta i original. Una ètica que sabem o intuim que hauran d’adoptar tots els pobles i individus del món que es vulguin perpetuar més enllà de la “fase Històrica” de l’evolució Temporal de la Humanitat a la Terra.

La situació de desgavell en la governança mundial actual recorda molts aspectes de la generació del Diluvi, i també molts aspectes de la generació de Babel. Respecte del Diluvi, Noè el nostre pare va salvar-nos de la fi, i més endavant, en arribar Babel, el desllorigador varen ser els Patriarques d’Israel, a través dels quals veurem les etapes que ens calen per sortir de l’atzucac actual:

Substracte permanent de Khéssed (“bondat”): és la base amb la que ens ha sostingut i ens sosté l’Etern. És el nivell de subsistència. Aquí la identitat jueva es manifesta sobretot amb els rudiments de dérekh érets (“enteniment”) que B”H mai no hem acabat de perdre com a Poble. Abraham va arrencar-ho tot en aquest nivell, no només en quant a poble jueu, sinó per la Humanitat en general. Paraula clau: Abraham (248) [אברהם].

Elements de Guevurà (“valentia/rigor”): és el domini físic i espiritual sobre nosaltres mateixos, i en definitiva la nostra mamxalà (governança) particularment a la Terra d’Israel. Aquí la nostra identitat es manifesta en la mesura que vivim a Israel com a distintivament jueus. Itskhak en va posar els fonaments d’aquest aspecte particular jueu, i això ho palesa el fet que va viure tota la vida a la Terra d’Isrsel. El seu colofó és el Malkhut (el Regne jueu). Paraula clau: Malkhut (496) [מלכות].

Expansió del Rakhamim (“Compassió”): és el desplegament de la nostra missió general per a la Humanitat com a regne de sacerdots i poble sant per a tota la humanitat (Xemot/Èxode 19:6). Aquí la nostra identitat es manifesta en la mesura que complim el nostre paper original i distintiu entre les nacions. Iaakov fou capaç de desplegar aquest paper íntegrament a partir de les 12 tribus, però ens pertoca a nosaltres els seus descendents d’extendre’l, consolidar-lo i perpetuar-lo. Expressió clau: “Quaranta-un dies de l’Ómer” (744) [ארבעים ואחד יום לעומר].

EL FONAMENT ÉS LA VINCULACIÓ

El dia 41 del Compte de l’Ómer és Iessod en Iessod (vinculació de la vinculació). Aquest aspecte tracta la qualitat de la nostra vinculació amb els altres i com potenciar-la, reajustant allò que calgui. Per tant, parlant del nivell nacional, és natural que es relacioni amb el nivell de Rhakhamim/compassió amb els altres pobles (i amb ell mateix) d’Israel, exercint com a Poble de sacerdots i nació santa.

És evident que, fins avui, la nostra vinculació amb les nacions ha fallat; de vegades per excés “d’adherència” als pobles, assumint nosaltres un paper i fins i tot una mentalitat que no s’ajustaven als requisits que la Torà ens imposa, i de vegades, per defecte, adoptant una actitud de distància emocional i fins aïllament de les nacions, que és comprensible tenint en compte la nostra traumàtica relació amb els pobles, però realment no ens correspon. Hem de reprendre el paper que ens pertoca, fent allò que feiem quan les coses anaren bé. I això incloïa la classificació en Kohanim/Sacerdots, Levites i Isrselites.

UNA DIVISIÓ DE ROLS PER A UNA ASSOCIACIÓ QUE RUTLLI

Els Kohanim, els Levites, i els Israel es poden desglosar en “Sacerdots”, “Estudiosos”, i “Negociants”.

Els Sacerdots primàriament s’encarreguen d’allò més aparentment “intern” del Poble: realitzar les activitats relacionades amb el Servei de l’Etern, des de les ofrenes fins a la impartició d’ensenyances de Torà teòriques i pràctiques per al desenvolupament d’aquestes activitats i de les Festivitats de tot el Poble, cadascú d’acord a les seves funcions i capacitats.

Els Estudiosos fan una tasca d’assistència dels Sacerdots en la seva funció de difusió del coneixement de la Torà, per a ús del mateix poble i també extenen-ne ensenyances per als pobles del món, ajustades a les seves particularitats nacionals.

Els Negociants assisteixen a Sacerdots i Estudiosos ens els aspectes econòmics i organitzatius, dels quals en reben instrucció en pràctica de Torà i impuls en quant a inspiració moral.

(Aquesta divisió de rols podria ser més o menys elàstica; i hi pot haver, per exemple, estudiosos de Torà que són alhora negociants, o sacerdots que a part de l’Avodà, també assisteixen a d’altres sacerdots en la difisió de la seva Torà.)

Gràcies a D’éu, els aspectes més de supervivència del nostre Poble els tenim bastant coberts; en tot cas, el Khéssed del Creador arribarà allí on nosaltres no arribem. Pel que fa a la governança, ens costarà més o menys, però tenim la garantia del Creador que ho faremEl darrer aspecte, el d’inspiració moral i compassió (Rakhamim) és l’aspecte bàsic de la funció distintiva d’Israel, i justament, el que ha estat el més negligit, i és el que desencadena tota l’Acció Benèfica del Creador vers a nosaltres, tal com diu el versicle

“jo sóc per al meu Estimat (l’Etern), i el meu Estimat és per a mi” (Càntic dels Càntics 6:3).

Ara hi entrarem.

SEGUR QUE NO M’ERRO: EL PAL DE PALLER ÉS UNA MORAL DE FERRO

Tant vers a les nacions i vers a ella mateixa, l’admonició i impuls anímic d’Israel han estat històricament molt negligits, i s’ha viscut “de rendes” del treball desenvolupat pels Nostres Patriarques i Matriarques al llarg de la Història:

  • Abraham va impulsar decisivament la difusió del coneixement arreu del món de que hi ha un D’éu Únic
  • Itskhak va difondre la concepció de que aquest és Un D’éu amb Qui cal establir una relació personal, i 
  • Iaacov va extendre la visió de que cada poble L’ha de servir segons la seva manera nacional.

Ateses les dificultats que els fills d’Israel històricament hem tingut per alentar el coneixement d’aquests aspectes a nivell intern i extern, aparegueren les religions, que incorporaren aspectes espuris en la seva aproximació a D’éu però que, reconeix Maimònides, permeteren extendre un coneixement bàsic de les idees fonamentals que habíen germinat amb els patriarques.

Ara, però, s’està acostant el moment que reprenguem fermament la nostra genuïna missió de “llum a les nacions” heretada dels nostres Patriarques i Matriarques, de manera que, gradualment, segons els ritmes i necessitats que cada poble i cada individu necessitin, bandegem les concepcions errònies i reforcem els elements positius del coneixement del Creador a arreu del món, per tal de perpetuar i enriquir la nostra relació amb Ell per al benefici i gaudi de tots. Tant per a nosaltres mateixos com per a tothom, si posem el nostre granet de sorra, no ens en penedirem. El nostre compassiu Pare del Cel ens ajudarà, perque ens espera delerosament. I així, dissiparem la impuresa del món.

Que tinguem un Xabbat Beneït on sentim la Compassió de l’Etern. Xabbat Xalom uMeborakh.

[PAYPAL] Per fer la Mitsvà de Tsedakà amb un donatiu, cliqueu AQUÍ

1523528113158

Tehilim 44: No por la Espada Poseemos la Tierra — Pésaj 5778

Por: Jaim Yehudá Ben-AvrahamJaim Éder

En el último artículo de mi blog psicológico L’ARCA DE NOE comentaba el error humano común de aferrarse a vanidades como el poder, las riquezas o la fama. Releyendo hoy la predicción del Rabino Itskhak Abrabanel sobre el futuro del reino de España tras el Decreto de Expulsión de los judíos, he visto como allí se trata la cuestión del poder; de cómo, en palabras del Sabio, hubiera sido posible una cooperación entre la corona y los judíos bajo la corona. Sin embargo, el Eterno me ha dirigido a Tehilim 44, donde hay una nueva refutación de la idea de que los judíos podemos apoyarnos (indefinidamente) en el poder de los gentiles. Digo “nueva”, porque anteriormente nos encontramos con desengaños cuando interpretamos que en los gentiles estaba nuestra salvación, cuando confiamos en “carne y hueso”.

CONFIAR EN EL ETERNO, NO EN “CARNE Y HUESO”

En el último versículo de Tehilim 27, el rey David nos lo dice de manera clara e insistente:

“Espera en el Eterno; sé fuerte, y anima a tu corazón; y espera en el Eterno.” (Tehilim 27:14)

Es decir, a la hora de buscar una fuente de confianza y seguridad, nos tenemos que dirigir siempre al Eterno. Pero, ay, justamente nos hemos encontrado haciendo justo lo contrario a lo largo de la Historia: connivencias con los gentiles que nos acaban arrastrando precisamente a actuar según la “moralidad” adoptada por los gentiles, que a menudo se encuentra alejada de la moral de la Torá.

Intuyo que, de acuerdo al dictum del Rabino gerundense Rambán (Bonastruc Saporta) de

“Los actos de los padres son un presagio para los hijos” (Rambán; Comentario al Libro del Génesis),

un error de Yosef ha tenido y tiene repercusiones históricas, habiendo llegado a traicionarnos a nosotros mismos: fue mientras Yosef se encontraba encarcelado en Egipto, después de vaticinar el destino de dos otros presos, el maestro copero y el maestro panadero. Al hacer la interpretación para el copero, le dijo:

“Dentro de tres días, el faraón decidirá tu suerte y te restablecerá en el cargo. Volverás a poner la copa en la mano del faraón, como hacías antes cuando eras su copero. Acuérdate de mí cuando serás afortunado y hazme este favor: habla de mí al faraón para que me haga salir de esta casa. Me raptaron del país de los hebreos, y no he hecho nada que merezca la cárcel.” (Bereshit 40:13-15)

Los Sabios nos dicen que, por el hecho de recurrir a una persona y no al mismo Creador para buscar salvación, Yosef fue castigado por Él a dos años más de prisión; como nos dice la misma Torá,

“Todo pasó de acuerdo con la interpretación que Yosef había hecho. Pero el primer copero no se acordó más de Yosef, se olvidó completamente.” (Bereshit 40:22, 23)

En el futuro, a las puertas del derrumbe de la monarquía hispánica y la inquisición que se produjo sobre los Hebreos ibéricos, el mismo Abrabanel parece proponer la idea de definir una relación de cooperación entre judíos y gentiles en que el poder de los gentiles es nuestra “proteksia” –ayuda y protección. Y qué nos dice Tehilim 44 al respecto?

Justamente, que, haciendo esto, remamos en la dirección contraria!. Cuando hacemos lo contrario a lo que nos indica la Torá, si no corregimos el curso, el varapalo del Eterno contra nosotros se hace prácticamente inevitable; como dice Tehilim 44 de manera resumida en dos versículos que pasará:

“Pero ahora nos rechazas y humillas, ya no sales con nuestros ejércitos; nos haces retroceder ante el adversario, quienes nos detestan se cargan de botín.” (Tehilim 44:10, 11)

De los recientes acontecimientos en Gaza, cómo puede ser que unos desquiciados terroristas ismaelitas nos hayan causado oprobio a ojos de las naciones, y hayan cargado el “botín” de una victoria mediática, por efecto de que nuestros ejércitos son vistos en desgracia por los gentiles?

SEAMOS LUZ A LAS NACIONES, EMULEMOS A NUESTROS PADRES

El problema, me parece, de acuerdo con la opinión del Rabino Yehudá haKohen, ha sido pues el hecho de dejar de reivindicar el mensaje, de hecho y de palabra, que nuestra misión no consiste en ser un cuartel militar al servicio de occidente, sino en ser el Pueblo

“Luz a las naciones” (Yeshayahu/Isaías 42:6; 60:3),

cometido que el Eterno nos ha hecho explícito a través de los profetas, empezando por el mismo Moshé Nuestro maestro con su manifiesto de nuestro Pueblo como

“Pueblo de sacerdotes y Nación santa” (Shemot/Éxodo 19:6).

Justamente, Nuestros padres nos señalan el camino a seguir, como nos indica Tehilim 44:

“No fue con la espada que [Nuestros padres] ocuparon la Tierra [de Israel], no fue su brazo quien les dio la victoria; fueron Tu derecha y Tu brazo, y la luz de Tu faz, porque Tú los amabas.” (Salmos 44:4)

El camino a seguir, parafraseando Rabí Natán Menashe, nos lo indican Su “mano derecha” y su “brazo”, a partir de los cuales contamos con la luz de Su faz, que es la ayuda de la Supervisión divina.

Su “mano derecha” hace referencia al refuerzo moral que nos da el estudio de la Torá, porque la Torá es “Torat Jésed” (Proverbios 31:26), y el Jésed se encuentra en la mano derecha, como dicen los Sabios “acerca con la mano derecha y aleja con la mano izquierda”. Su “brazo” hace referencia a nuestra confianza (“emuná”) en el Creador que, en emplearla nosotros al salir de Egipto, el Eterno nos redimió

“Con mano fuerte y brazo extendido” (Devarim/Deuteronomio 4:34).

Es cuando aplicamos Torá y Mitzvot y nos apoyamos, a través de nuestra genuina emuná, en Él, siguiendo el ejemplo y lección de Nuestros padres, que triunfamos; como dice el rey David,

“Israel tiene su seguridad en el Eterno; su Ayuda y su Escudo es Él” (Salmos 115:9)

Si lo hacemos así, el Creador responderá, y enseguida se harán patentes las palabras de David

“Eres Tú, Rey mío y D’ios mío, quien decretaba las victorias de Yaakov. Contigo embestíamos a los adversarios, en Tu nombre pisábamos a los agresores. Yo no confiaba en mi arco, mi espada no me daba la victoria: Tú mismo nos salvaste de los adversarios y cubriste de confusión los que nos detestan. Alababan a D’ios todo el día, celebraremos por siempre Tu Nombre. Selá.” (Tehilim 44:5-9)

Que el Eterno nos dé la moral de ir a la ofensiva (y no a la defensiva) y “embestir” a nuestros agresores, debido a tener la claridad de recobrar los caminos de Nuestros padres Abraham, Itzjak y Yaakov, los caminos de la Torá, que son los caminos que finalmente conducen al más profundo deleite y a la verdadera paz:

“Porque sus caminos son caminos deleitosos, y sus senderos conducen a la paz.” (Mishlei 3:17)

Ken yehí Ratzón [כן יהי רצון].

Moadím leSimjá (Buena Continuación de Fiestas [מועדים לשמחה])

YOUTUBE: CANCIÓN “Israel Bétaj B’HaShem”, interpretada por Shlomo Carlebach

Para hacer la Mitsvá de Tzedaká con un donativo, clickad AQUÍ

1522687871983

Psalms 44: No per l’Espasa Posseïm la Terra – Péssakh 5778

Per: Haïm Iehudà Ben-AvrahamHaïm Éder

En el darrer article del meu blog psicològic L’ARCA DE NOE comentava l’error humà comú d’aferrar-se a vanitats com el poder, les riqueses o la fama. Rellegint avui la predicció del Rabí Itskhak Abrabanel sobre el futur del regne d’Espanya després del Decret d’Expulsió dels jueus, he vist com allí s’hi adreça la qüestió del poder; de com, en paraules del Savi, hagués estat possible una cooperació entre la corona i els jueus sota la corona. Tanmateix, l’Etern m’ha adreçat a Psalms 44, on hi ha una nova refutació de la idea que els jueus podem recolzar-nos (indefinidament) en el poder dels gentils. Dic “nova”, perquè anteriorment ens trobàrem amb desenganys quan interpretàrem que en els gentils hi havia la nostra salvació, quan confiarem en “carn i ossos”.

CONFIAR EN L’ETERN, NO EN “CARN I OSSOS”

En el darrer versicle del Psalms 27, el rei David ens ho diu de manera clara i insistent:

“Espera en l’Etern; sigues fort, i anima el teu cor; i espera en l’Etern.” (Psalms 27:14)

És a dir, a l’hora de cercar una font de confiança i seguretat, ens hem d’adreçar sempre a l’Etern. Però, ai las, justament ens hem trobat fent just el contrari al llarg de la Història: connivències amb els gentils que ens acabàren arrossegant precisament a actuar segons la “moralitat” adoptada pels gentils, que tot sovint es troba allunyada de la moral de la Torà.

Intueixo que, d’acord al dictum del Rabí gironí Ramban (Bonastruc Saporta) de

“els actes dels pares són un presagi per als fills” (Ramban; Comentari al Llibre del Gènesi),

una errada de Iossef ha tingut i té repercussions històriques, havent arribat a trair-nos a nosaltres mateixos: va ser mentre Iossef es trobava empresonat a Egipte, després de vaticinar el destí de dos altres presos, el mestre coper i el mestre forner. En fer la interpretació per al coper, li va dir:

“D’aquí a tres dies, el faraó decidirà la teva sort i et restablirà en el càrrec. Tornaràs a posar la copa a la mà del faraó, com feies abans quan eres el seu coper. Recorda’t de mi quan seràs afortunat i fes-me aquest favor: parla de mi al faraó perquè em faci sortir d’aquesta casa.  Em van raptar del país dels hebreus, i no he fet res que mereixi la presó.” (Bereixit 40:13-15)

Els Savis ens diuen que, pel fet de recórrer a una persona i no al mateix Creador per cercar salvació, Iossef va ser castigat per Ell a dos anys més de presó; com ens diu la mateixa Torà,

“Tot va passar d’acord amb la interpretació que Iossef havia fet. Però el primer coper no es va recordar més de Iossef, se’n va oblidar completament.” (Bereixit 40:22, 23)

En el futur, a les portes de l’ensulsiada de la monarquia hispànica i la inquisició que va produir-se sobre els Hebreus ibèrics, el mateix Abrabanel sembla proposar la idea de definir una relació de cooperació entre jueus i gentils en que el poder dels gentils és la nostra “proteksia” –ajuda i protecció. I què ens diu Psalms 44 al respecte?

Justament, que, fent això, remem en la direcció contrària!. Quan fem altrament al que ens indica la Torà, si no corregim el curs, la clatellada de l’Etern contra nosaltres és fa pràcticament inevitable; com diu el psalm 44 de manera resumida en dos versicles que passarà:

“Però ara ens rebutges i humilies, ja no surts amb els nostres exèrcits; ens fas retrocedir davant l’adversari, els qui ens detesten es carreguen de botí.” (Psalms 44:10, 11)

Dels recents esdeveniments a Gaza, com pot ser que uns desgavellats terroristes ismaelites ens hagin causat oprobi a ulls de les nacions, i hagin carregat el “botí” d’una victòria mediàtica, per efecte de que els nostres exèrcits són vistos en desgràcia pels gentils?

SIGUEM LLUM A LES NACIONS, EMULEM ELS NOSTRES PARES

El problema, em sembla, d’acord amb l’opinió del Rabí Yehuda haKohen, ha estat doncs el fet de deixar de reivindicar el missatge, de fet i de paraula, que la nostra missió no consisteix en ser una caserna militar al servei d’occident, sinó sobretot el Poble

“Llum a les nacions” (Ieixaiahu/Isaïes 42:6; 60:3),

comesa que l’Etern ens ha fet explícita a través dels profetes, començant pel mateix Moixé Nostre mestre amb el seu manifest del nostre Poble com a

“Poble de sacerdots i Nació santa” (Xemot/Èxode 19:6).

Justament, els Nostres pares ens assenyalen el camí a seguir, com ens indica el psalm:

“No fou amb l’espasa que [els Nostres pares] ocuparen la Terra [d’Israel], no fou el seu braç qui els donà la victòria; van ser la Teva dreta i el Teu braç, i la llum de la Teva faç, perquè Tu els estimaves.” (Psalms 44:4)

El camí a seguir, parafrasejant amb el Rabí Natan Menashé, ens l’indiquen la Seva “mà dreta” i el seu “braç”, a partir dels quals comptem amb la llum de la Seva faç, que és l’ajut de la Supervisió Divina.

La Seva “mà dreta” fa referència al reforç moral que ens dóna l’estudi de la Torà, perquè la Torà és “Torat Khéssed” (Proverbis 31:26), i el Khéssed es troba a la mà dreta, com diuen els Savis “acosta amb la mà dreta i allunya amb la mà esquerra”. El seu “braç” fa referència a la nostra confiança (“Emunà”) en el Creador que, en emprar-la nosaltres en sortir d’Egipte, l’Etern ens va redimir

“amb mà forta i braç estès” (Devarim/Deuteronomi 4:34).

És quan apliquem Torà i Mitzvot i ens recolzem, a través de la nostra genuïna Emunà, en Ell, tot seguint l’exemple i lliçó dels Nostres pares, que triomfem; com diu el rei David,

Israel té la seva seguretat en l’Etern; la seva Ajuda i Escut és Ell” (Psalms 115:9)

Si ho fem així, el Creador respondrà, i de seguida es faran patents les paraules de David

“Eres Tu, Rei meu i D’éu meu, qui decretava les victòries de Iaacov. Amb Tu envestíem els adversaris, en el Teu nom trepitjàvem els agressors. Jo no confiava en el meu arc, la meva espasa no em donava la victòria: Tu mateix ens vas salvar dels adversaris i vas cobrir de confusió els qui ens detesten. Lloàvem D’éu tot el dia, celebrarem per sempre el Teu Nom. Selà.” (Psalms 44:5-9)

Que l’Etern ens doni la moral d’anar a l’ofensiva (i no a la defensiva) i “envestim” els nostres agressors, a causa de tenir  la claredat de recobrar els camins dels Nostres pares Abraham, Itskhak i Iaacov, els camins de la Torà, que són els camins que finalment menen al més profund delit i a la veritable pau:

“Que els seus camins són camins delitosos, i els seus viaranys menen a la pau.” (Mixlei 3:17)

Ken iehí Ratson [כן יהי רצון].

Moadim leSimkhà (Bona Continuació de Festes [מועדים לשמחה])

YOUTUBE: CANÇÓ “Israel Betach B’HaShem”, interpretada per Shlomo Carlebach

Per fer la Mitsvà de Tsedakà amb un donatiu, cliqueu AQUÍ

1522687871983