Humans, Tinguem Seny amb Certa Ufana — Nassó 5778

Per: Haïm Iehudà Ben-AvrahamHaïm Éder

En psicologia, es parla de dos tipus de personalitat, les persones “canines” i les persones “felines”. Les persones “canines” passen per ser gregàries, lleials i fins i tot comformistes i dependents del grup. Les persones “felines” són qualificades d’individualistes, amb lleialtat només a ells mateixos, hiper-crítics i independents. Segurament, atès que la saviesa popular ens ensenya a no posar tots els ous al mateix cistell, i que la Saviesa dels Pares d’Israel ens encomana a aprendre “de tothom” (Pirkei Avot 4:1), el millor és aconseguir un estat “híbrid” dels dos; però en la justa proporció, i sense confondre ous amb caragols i ser “caní” o “felí” quan realment no pertoca. Al meu parer, justament es va fer això de manera flagrant a partir de la tant gastada Revolució Francesa, i s’ha fet repetidament en els intents de fer viable la inviable Espanya, com ara exposaré.

FRANÇA: LA REVOLUCIÓ SENSE DEVOLUCIÓ (O LA DESTRUCCIÓ DE LA IDENTITAT)

Fa uns 300 anys, l’Absolutisme va fracassar en l’esforç de trobar una alternativa al Feudalisme medieval; després, en poques dècades, la Il·lustració va arribar a bastir formes de pensament polític que varen generar revolucions, essent la més coneguda a Europa la Revolució Francesa. Però la Revolució Francesa, derivada d’una forma d’Il·lustració que desvinculava a l’home de la seva essència espiritual, ha portat al fracàs.

La concepció de les relacions humanes que va sortir de la Revolució Francesa fomentà i fomenta la visió “felina” de l’individu al nivell psicològic i personal –imperant l’amoral “llei del més fort”, amb la conseqüent manca de fraternitat i l’atomització social–, i l’enfoc “caní” al nivell organitzatiu i polític (que més endavant es va aglutinar en els partits) –de manera que s’ha alimentat el faccionalisme i la insolidaritat al nivell social i el desfigurament d’identitats a nivell popular. La combinació dels dos factors ha contribuït en favor de:

  • la hipertrofia burocràtica,
  • l’abús de poder governamental,
  • l’exaltació de l’estat com a poder omnímode, i
  • el desarrelament i la despersonalització de la població.

L’estat omnímode, que aparentment fomenta i protegeix la llibertat i la igualtat d’oportunitats, és una inversió de l’enfocament correcte, i de fet comporta una destrucció d’identitats –arribant a la destrucció de les identitats personals, com es veu en el caos i violència de les banlieuesque fa impossible l’autèntica Llibertat, que ha de respectar totes les capes identitàries de la persona per a que sigui ella mateixa, capes que s’han de manifestar a través d‘un treball personal que les modeli i les perfeccioni.

El procés de “creixement identitari”, com veurem en parlar de la Revolució Catalana, sí que empra correctament les capacitats canines i felines de la persona.

En quant a la “igualtat d’oportunitats”, l’estat omnímode no pot fer possible aquesta entelèquia socialista, i el que acaba fent és eliminar la diferència, paràmetre que enriqueix l’ecosistema social i és un estímul que fomenta el bé personal i el bé de la societat.

Per tant, estem veient ja avui dia com els ideals de la il·lustració francesa de “llibertat, igualtat i fraternitat” han quedat buidats de significat, senzillament a través de la implosió de les formes de govern omnímode generades a partir de l’estat il·lustrat –que ha fet fallida econòmica i moral. El motiu d’això és que la Revolució Francesa fou una revolució que no restitueix l’apoderament al poble, suprem col·lectiu social, com a ens humà generador i transmissor d’identitat: és una revolució sense devolució, i està condemnada a l’extinció.

Potser per això el nazir de la nostra Lectura de Nassó ha d’ofrenar una ofrena de pecat en finalitzar el seu període de nazirat (Bamidbar/Nombres 6:14): el nazir, amb el nazirat, per així dir-ho, ha intentat fer la revolució “pel seu compte”, sense comptar massa amb el que té l’essència humana de component “canina”, gregària i social –i allò que fem que no tingui en compte íntegrament la nostra essència humana, a la llarga no pot funcionar.

I també condemnats estan els cicles de revolució “gloriosa” derivades de l’obscurantisme anti-il·lustrat que es produeix cíclicament a Espanya, com ara veurem.

ESPANYA: LA REVOLUCIÓ COM A INVOLUCIÓ (APOSTANT PER LA MEDIOCRE IGUALTAT)

Un clar exemple d’abús de la component grègaria i “canina” a la Torà la tenim amb Iossef, quan els seus germans varen interpretar, erròniament, que ell es volia imposar als seus germans, quan l’únic que volia és posar la seva marcada individualitat al servei de la família, bo i liderant-la. És important de fer notar que, a això, el seu pare Iaacov, en cap moment s’hi va oposar, i àdhuc Iossef era la seva mà dreta. Al final, a Egipte, Iossef li va demostrar als seus germans la seva bona intenció i dots, i el primer d’entendre-ho (potser de manera velada), Iehudà, justament també mostra forta personalitat individual (aspecte “felí”) i al mateix temps amor per la família (aspecte “caní”).

I d’ells, de Iossef i Iehudà, i dels seus germans, treiem què s’ha de fer per governar-se personalment i per encaminar la família: ser “canins” a nivell dels afectes personals, però no ser-ho també a nivell de la organització social, política i legal. El que no pot passar és que, per mor d’una igualtat fementida fomentada des de la por a la desintegració del poder imperant, es reprimeixi la diferència. I, ens podem preguntar, què hi ha, realment, darrera de la mala gestió de la diferència, en societats europees on s’aplica el model polític derivat de la Il·lustració?

El que podem entendre ràpidament que salta a la vista és que la “igualtat de tots els ciutadans” és una idea absurda; és que és el mateix un home que una dona, un adult que un nen, un empresari que un assalariat, un treballador que un funcionari, un governant que un votant, o un natural del país que un simple resident? Tots sabem que no.

Llavors, per que aquesta obsessió amb la igualtat de tants polítics, que sovint es troba legalment instituïda? És fàcil d’entendre: si talles totes les peces pel mateix patró, totes caben en el mateix caixó. O millor dit: urna. Els polítics estan pensant en els qui són, o haurien de ser, els seus estimats paisans, com a vots, i ja sabem que, entre paperetes de vot, sí que hi ha absoluta igualtat. Per tant, aquí tenim la perversió: s’ha passat del “una persona, un vot” a “totes les persones ‘iguals’ davant la llei perquè el seu vot val el mateix”.

Però, preguntem-nos, ara: això de “igualtat davant la llei”, és just?

Primer, tots sabem que aquesta igualtat davant la llei no existeix. Llavors, per què és tan esbombada? Per una simple raó, veig jo: perque, combinada amb la constant concessió de “drets”, dilueix les responsabilitats.

El correcte és, en realitat,

a més responsabilitat, superior ha de ser el pes de la llei sobre aquella persona

Així va funcionar en el Regne d’Israel en temps de David i Salomó, i el rei David portava un exemplar de la Torà amarrat en el seu braç, perquè sobre ell requeia la màxima responsabilitat; en una situació de completa desigualtat davant la llei, però que era justa i funcionava.

Funcionava perquè:

la societat no es basava en drets –que vol dir l’egoista “que hi ha per a mi”, i això inclou tant les prebendes dels polítics com les prerrogatives dels “ciutadans”–, sinó en deures –“en què puc contribuir jo per al bé del poble”.

Fins que no fem aquest salt, entendrem en positiu aquesta dilució de responsabilitats, de la nostra responsabilitat, que és la igualtat a ultrança, i no abraçarem de manera assertiva i proactiva, com primer fa Iossef i després fa Iehudà, les diferències i la diversitat de responsabilitats que existeix realment en la societat, fruit de la diversitat d’identitats.

Aquí, podem veure com la idea de fomentar agressivament el gregarisme “col·lectiu” i polític amb l’objectiu de diluir la diferència per mor d’una artificial “igualtat” treu a la persona de la realitat; de fet, és un altre mecanisme del govern omnímode per preservar el seu poder, i atorgar-ne quotes als partits “d’ordre”, i als individus atomitzats però “afectes” al règim. Potser l’exemple màxim són les successivament fracassades revolucions espanyoles, que demanen fer sortir a la societat de l’obscurantisme, però en no ser revolucions que empoderin realment a l’individu, acaben indefectiblement en engany vers al poble: les revolucions espanyoles són revolucions que restitueixen l’apoderament als qui tenen els ressorts del poder antic en lloc del poble, i són formes de revolució amb involució.

Per que una revolució realment funcioni, cal fer-la amb dos ingredients molt catalans, que van aplicar en la seva revolució els americans: el seny, que implica un punt de gansoneria, com en els cans, i la rauxa, que es més pròpiament relacionable al temperament dels felins. Combinant seny i rauxa ufanosa, podem dir que

la Revolució Catalana es produeix quan s’aplica el Seny amb certa Ufana.

LA REVOLUCIÓ CATALANA: APLICAR EL SENY AMB CERTA UFANA

Aquesta revolució està en el present [any 5778/2018] en marxa, i es pot definir com la revolució que atorga apoderament a la persona escaient en cada moment. No descobriré tots els elements clau d’aquesta revolució ara i aquí, però parlaré dels elements clau que he relacionat amb allò “caní” i “felí”:

Primer, el Seny.- El nucli identitari de la persona és la seva essència moral i espiritual, que és el seu punt més interior de l’ànima, segons el llenguatge de la Torà, el punt “Tsión”. La Revolució Catalana és sobretot la Revolució del Seny, del Punt “Tsión”. Vegem que hi ha en curs:

  • una Revolució Moral que, a partir de la llibertat de pensament i expressió, mira de corregir el mal de la despersonalització i la uniformització, i
  • una Revolució Espiritual que, a partir de la indagació en l’àmbit de la ideologia i la llibertat d’associació, està laminant al mateix temps els totalitarismes de dretes (nacional-catolicisme i neo-liberalisme) i d’esquerres (socialisme i comunisme).

Però, només amb Seny, l’evolució del procés seria molt previsible; per això, entra en joc la rauxa ufanosa, aquell punt d’honor i de coratge que es manifesta de manera permanent en:

La Ufana.- Quan veiem gent “tant Ufana”, això no és bo; però certa Ufana, sí que és bona. És l’equivalent a la chutzpah (“audàcia”), que tant necessària li és al Poble jueu per prendre decisions dràstiques quan cal, i sobreposar-se a la seva natura essencial de bondat quan la situació ho exigeix. La Ufana, una audàcia sovint arrauxada, és una característica bàsicament “felina”, que observem clarament en el port dels felins. Tradicionalment, el tarannà català estava esviaixat respecte el caràcter caní, i incorporant un grapadet de la ufana felina a través de les noves eines del Segle XXI, ha arribat a una combinació exitosa que eventualment be”H donarà magnífics resultats per a tots. I tot, producte de donar expressió pràctica a la bona combinació “canina”-“felina”, que ara descabdellaré.

PER TAL D’AVANÇAR, LA BONDAT I EL RIGOR S’HAN DE COMBINAR

La bona combinació “canina”-“felina”, que em sembla que s’ha trobat recentment a Catalunya, és la següent:

Al nivell psicològic i personal –propi de la pràctica “política”–, ha de basar-se en el khéssed/bondat: l’individu ha de ser “caní”; les seves qualitats, àdhuc les de lideratge, han de ser sobretot al servei de la família, la nació, i al lleial servei de tots els col·lectius en què la societat s’auto-organitza.

Al nivell de la lluita ideològica i l’organitzatiu –propi del posicionament moral i ideològic–, ha de ser basat en la guevurà/rigor: la persona ha de ser “felina”; ha de destinar les seves qualitats individuals a esmolar el pensament i ideologia, i ser exigent en la logística, estratègia i tàctica, dels col·lectius de què forma part, amb l’objectiu de desenvolupar òptimament la missió que aquests tenen encomanada.

En resum, l’actitud correcta és: empatia canina vers el conjunt de persones de la nació, i ferotgia felina vers el propi treball en què s’esmerça la mateixa nació.

Veiem doncs, que la combinació harmònica no produeix ni l’exaltació desmesurada de l’individu de la Revolució Francesa, que té el contra-efecte de la despersonalització dels pobles, ni la repressió de la individualitat dels règims espanyols, que tenen la reacció dels “pronunciamientos” liderats per cabdills encimbellats.

Aquests desajustos de França i Espanya passen quan es fa exaltació de la individualitat o del col·lectiu una en contra de l’altra, en lloc de concebre un al servei de l’altre, com de fet sí que fa la Revolució Catalana, que esperem que s’extengui primer al seu àmbit de més afinitat i proximitat, i després més enllà, de manera que el seu aspecte “caní” difongui el coneixement del punt Tsion/Seny, i el seu aspecte “felí” difongui un tarannà de certa ufana audaç, en cadascú de nosaltres, i així, essent més humans, estiguem més a prop de la Redempció, així sigui la Voluntat del Creador, ken iehí Ratson [כן יהי רצון].

Xabbat Xalom uMevorakhQue tinguem un Xabbat Beneït i de Pau

PAYPAL: per col·laborar amb mi fent un donatiu (Tsedacà), clica AQUÍ

1527214954728

Guiem els Perplexos de la Il·lusió a la Redempció — Bamidbar 5778

Per: Haïm Iehudà Ben-AvrahamHaïm Éder

En la nostra Lectura de Bamidbar/Nombres, l’Etern ordena a Moixé que ell i Aharon, assistits pels caps tribals, facin recompte dels homes d’Israel en edat militar, dels 20 cap amunt aptes per a l’exèrcit (Nombres/Bamidbar 1:1-19). El contrast de les expressions “efectius” (Bamidbar 1:21) o “aptes per a l’exèrcit” (Bamidbar 1:3) amb la situació d’indefensió que els jueus patien just feia uns pocs mesos, i des de feia segles, ens pot impressionar: Israel passà del desvaliment a l’apoderament en poc temps, gràcies a la Intervenció Providencial del Creador, catalitzada pels profetes Aaron i Moixé. La grandesa d’Israel provinent dels Patriaques i els 12 Fills d’Israel deixa de ser només Història i recobrà realitat. Ens podem preguntar ara: d’on prové la força d’Israel, que li atorga l’Etern, i que la converteix, en siguem conscients o no els propis jueus, en la Nació més poderosa de la Terra, abandonant la il·lusió que la nostra salvació depèn de les nacions?

LES EINES DE LES NACIONS PER TROBAR SOLUCIONS

Es tracta doncs, de que descrivim ara allò distintiu d’Israel que l’eleva en capacitats per damunt de la resta de nacions de la Terra; per fer-ho, ho contrastaré amb aquells tres aspectes que són més preciosos per a les nacions per tal de trobar solucions: la intel·ligència, la raó i l’experiència. Aquests tres elements permeten a les nacions bastir la base del que és la seva força, ja sigui en el comerç o en la batalla, que és la ideologia:

  • La intel·ligència és la capacitat d’aprendre per trobar solució a les situacions noves que eventualment es produeixin. Té a veure sobretot, doncs, amb la capacitat d’aprenentatge.
  • La raó és la capacitat de discernir la veritat a través de l’eina de la lògica.
  • L’experiència és la coneixença d’una cosa adquirida a partir de l’empirisme.

Les nacions actuen de la manera següent:

  • A través de l’experiència, adquireixen informació del medi.
  • Amb aquesta informació, utilitzen la raó per fer deduccions, procurant que siguin verídiques.
  • Amb les deduccions fetes i l’ús de la intel·ligència, es busca (i es troba) solució a les situacions que es presenten.

Des de la Grècia Clàssica fins al present, en el seu estat més perfeccionat, a aquest mètode combinant pràctica i teoria se l’anomena “mètode científic”. Avui dia, amb el descrèdit de la religió occidental a gran part d’occident, el territori controlat pels descendents d’Essav –el germà de Iaacov, regit per la materialitat–, la ciència ha adquirit un immerescut estatus de pràctica infal·libilitat.

Israel, com és raonable, sovint ha fet i fa servir el mètode científic, com a individus o en organitzacions. Ara bé, si aquest és el sistema per procurar progressar propi de les nacions, quin és el mètode nacional jueu? La clau l’extraurem del nombre 603.550, que fa referència als soldats d’Israel, els jueus que lluiten per l’avenç de la nostra nació, en el seu estat més embrionari.

KHOKHMÀ, BINÀ, DAAT: ELS TRES PODERS PER A LA BATALLA DELS ISRAELITES

Com he dit, Israel també utilitza les eines de les nacions per trobar solucions, però nosaltres, els jueus, tenim unes eines pròpies, adquirides al Mont Sinaí, infinitament més potents que les seculars, i que  es poden extraure del nombre de soldats de la nostra primera lleva: 603.550. Si fraccionem la xifra en tres parts iguals, tenim 60 35 50. Relacionaré cada xifra amb cadascuna de les tres característiques de l’intel·lecte que són genuïnes en Israel:

60: és el valor numèric de la paraula “gaon” (“geni” [גָאוֹן]).- Un “geni” és sobretot un “khakham”, un savi, i la característica intel·lectual aquí és la khokhmà (“saviesa” [חָכמָה]). La khokhmà es pot traduir com el flaix d’inspiració divina del que flueix la intel·ligència en el jueu. Des d’aquest punt de vista, la “intel·ligència jueva” que anomenem “khokhmà” depèn menys de les dades acumulades al cervell, i més de la qualitat de la connexió de la persona amb el Creador, que es potencia amb el compliment de les Normes de vida de la Torà (de les Mitsvot) i el refinament de caràcter (amb el treball de Midot).

50: fa referència als 50 portals de l’enteniment “nun xaarei binà” [בִּינָה].- “Binà” (“enteniment”) aquí és la característica a considerar. La binà és la capacitat de comprensió de les situacions i els problemes, per eventualment construir-ne raonaments que ens permetin arribar a la veritat. Si la khokhmà requereix el masculí flaix d’inspiració, la binà requereix la femenina capacitat de connectar emocionalment. (De fet, la paraula “empatia”, si la fraccionem en dues parts, “em” i  “patia”, la podem descriure com la “em” (“mare” [אֵם]) que “patia”, que sofria, per una situació, i aquesta emoció “mou” i commou a aquesta “mare” per cerca-hi solució.) La binà es desenvolupa especialment amb la Tefilà o oració quan aquesta es fa cercant una comunicació amb el Creador el més personal i íntima possible.

35: és el valor numèric de la paraula “assegurança” (“bituakh” [ביטוח]).- Perquè la més gran assegurança per seguir un camí correcte a la vida és tenir l’atribut jueu del coneixement (“daat” [דַעַת]). Es pot definir el daat com la saviesa que permet discernir la veritat amb una extrema precisió, i que té al món experiencial la seva consumació. Es treballa sobretot amb l’estudi en profunditat de la Torà, en tots els seus aspectes (teòrics i pràctics; intel·lectuals i emocionals), especialment en els aspectes que tenim dubtes i dificultats, i maldem per resoldre-les fins que les resolem.

El procés complet és el següent: hem de partir del flaix intuïtiu masculí de la khokhmà, que fecunda les capacitats deductives i comprensives femenines de la binà, i d’aquí en neixen les veritats fèrries (assentades en el coneixement profund de la Torà) del daat.

El desllorigador històric, doncs consisteix en el següent: a través de khokhmà, binà i daat aplicats al nivell nacional, passem de ser un poble en estat de desvaliment (a Egipte) a una nació amb apoderament (a la Terra d’Israel). Ara bé, aquí cal preguntar-nos: estem utilitzant bé el nostre apoderament, o hem caigut en algunes il·lusions que ens obstrueixen la Redempció?

PER TROBAR LES SOLUCIONS NACIONALS, UTILITZEM LES NOSTRES EINES ORIGINALS

Si fem sevir els nostres coneixements, una primera anàlisi que podem fer en relació a la nació és sobre la nostra forma d’organitzar-nos: l’estat contemporani.

L’estat contemporani sobretot és producte d’una visió utilitària basada en l’exercici del poder, molt en consonància a les eines encimbellades pel pensament grec (com hem vist, intel·ligència, raó i experiència), projectades mundialment en el següent mil·leni, i elevades als altars amb les revolucions produïdes durant la Il·lustració (especialment, la raó).

Des de que arrencà la Il·lustració fa poc més de 2 segles, sovint s’ha passat d’entendre que s’ha d’exercir el poder al servei del poble (visió centrada en el deures i la preservació de l’honor del Creador i de qui és humà), visió heretada de la perspectiva de la governança que es pot aprendre de la Bíblia Hebrea (sobretot adoptada pels països protestants i anglosaxons), a la il·lusió generada per les tendències humanes sense refinar de l’exercici post-modern del poder com a finalitat en si mateixa, perpetuat a través de l’acontentament a curt termini del poble (visió centrada en oferir “drets”: “Declaració universal dels Drets de l’Home”, etc.), enfocament adquirit a partir de les filosofies més epicúries (hedonistes) de la Grècia Clàssica (sobretot adoptada pels països catòlics i del cercle d’influència francòfon). I quina és la solució a aquest atzucac fantasiós i hedonista al que hem entrat?

El primer pas és adonar-se de l’element clau: en el canvi de visió del poder com a servei a veure’l com a finalitat, pel camí s’ha prescindit de l’agent cabdal: el nostre Creador i Pare del Cel. En violar la prohibició d’adorar altres déus, això ha provocat la caiguda gradual; i quin és aquest déu que ha substituït a D’éu? L’estat. Hem passat del Pare del Cel al “papà estat”; amb els “drets” constitucionals, hem teixit un trajo amb el que hem transvestit traïdorament a la mare pàtria. I, una vegada aviciada la població amb la llista de drets –eternament ampliable, a conveniència dels “poderosos”, per la seva perpetuació al govern–, la conseqüència filosòfica ha estat la conversió d’allò utilitari de l’estat –i fins i tot, l’aparell de l’estat en sí!–, de mitjà, a finalitat per ella mateixa.

Revertir aquesta conversió d’estat utilitari a estat omnímode requereix revertir la situació, i ficar-nos al cap amb totes les conseqüències que l’estat no és una fi sinó un mitjà. I per aconseguir això, hem de reintroduir el Factor Creador: hem de tornar a ser fidels al Creador. I què implica ser fidel al Creador, a nivell de governador, pensant en l’estat jueu?

QUÈ IMPLICA LA FIDELITAT A D’ÉU DEL NOSTRE ESTAT JUEU

Per fer això, extrauré conseqüències filosòfiques de les tres potes característiques jueves per tal de trobar solucions, la saviesa (khokhmà), l’enteniment (binà) i el coneixement (daat).

KHOKHMÀ: SER JUEUS, RECONÈIXER NACIONALMENT A D’ÉU

Sabem que la ciència que utilitza la intel·ligència, la raó i l’experiència perquè són un mitjà útil; però la Torà, que ens permet disposar de les primeres és, a més de mitjà, l’objectiu definitiu en sí. Per tant, abraçant les tres eines jueves, abandonem l’utilitarisme cru que ens fa caure més endavant en l’hedonisme. I, com  és, que ens permet abandonar-lo?

La primera resposta és que, així, deixem de confondre els termes i deixem de donar-li la preponderància a la capacitat corporal i a la ment. És a dir, a través de la Torà, reincorporem al Creador i interioritzem que l’essència de l’home no és el cos, sinó l’esperit, i ens aproximem a la veritable Pau. Aquesta realitat, els jueus la portem demostrant des del dia que Abraham el nostre pare va abraçar el testimoniatge del Creador, fins al punt que ell complia la Torà de manera intuïtiva, utilitzant precisament les tres eines que hem esmentat, i sobretot, la khokhmà.

Enllaçant amb Abraham Nostre pare, el primer home amb identitat Hebrea, l’element polític que palesarà més clarament que el nostre estat està destinat a la preponderància de l’esperit serà que, en la seva operació, l’estat d’Israel com a Estat Hebreu incorpori l’aspecte principal de reconeixement del Creador (i en aquest sentit, que cobreixi la nostra pota “devocional”).

BINÀ: APLICAR UNA JUSTICIA ESCAIENT ÉS EL NOSTRE ESCLARIMENT

Una segona resposta és que aquestes tres eines, i especialment l’enteniment (binà), ens permeten veure que sense Llei, la societat cau indefectiblement en el desgovern, la injustícia i el caos. L’element pivotal aquí és la Justícia, i ens permet explicar perquè, malgrat que actualment té govern, l’esforç d’Hasbarà –esclariment sobre les polítiques– que fa Israel fracassa (i no arriba la Justícia): fracassa perquè es tracta d’un ús del màrketing que difon sobretot uns valors que són una distorsió; sobretot, però no només, perque no són els nostres. És a dir, l’Hasbarà a l’ús no és la resposta essencialment correcta, profunda i genuïna que les nacions necessiten de nosaltres per arribar veritablement a la pau. Estem oferint dades i informacions verídiques però són massa asèptiques i allunyades de mostrar la nostra essència com a poble. Ens falta, primer aplicar sobre nosaltres mateixos els nostres valors nacionals, i després difondre, allò que tenim de més genuí que alhora és pràctic i profund: la Llei jueva. Molts jueus hem arribat ja a entendre que la Justícia veritable és la Justícia de la Torà, que és la que porta a la veritable pau a casa nostra i al món; com diu l’Ètica dels Nostres pares citant Zekharià 8:16,

“Veritat, i un judici de pau, has d’administrar a les teves portes.” (Avot 1:18)

I podem enllaçar la idea de Justícia amb Itskhak Nostre pare, el primer jueu que va viure com a jueu a la Terra d’Israel la totalitat de la seva vida, i aquest és un element polític que palesaria clarament el fet de Justícia que als jueus ens correspon l’assentament perpetu a la Terra d’Israel. Aquest és l’aspecte, l’assentament a la Terra dels Nostres pares, és el component principal de la nostra relació amb l’Etern, atès que cobreix punyentment la pota “nacional” de la nostra identitat, i és la condició prèvia i subjacent per al compliment de la major part de preceptes de la nostra Torà.

DAAT: EXPERIMENTEM LA VERITAT DE SERVIR AL CREADOR

I aquí arribem a la tercera resposta, relacionada amb el que genera la justícia i la pau (Avot 1:18), que és la Veritat: l’eina del daat (experiència) ens permet de ser conscients, als jueus observants, que la Torà és el Tresor de Veritat que necessita conèixer la Humanitat per sortir de la il·lusió de la desesperança creada per la ignorància, i trobar l’objectiu existencial. El poble d’Israel, els que som conscients del valor de les Escriptures, no ens hem de conformar amb la simple supervivència, sinó que, com tots els pobles del món hauríen de fer, hem d’acomplir la nostra missió i Servei específic. I aquesta missió i servei específics tenen un centre d’operacions: el Temple de Jerusalem, o Beit HaMikdaix. Allí, no només s’hi fa el Servei Diví de les ofrenes stricto sensu, sinó que s’hi ha de de situar la Cort Suprema de Justícia d’Israel, i ha de ser la Seu des de la que operin els nostres Savis i Profetes; com diu Mikha,

“En els darrers temps s’alçarà ferm el Mont del Temple de l’Etern sobre els cims de les muntanyes, dominarà per damunt dels turons. Hi afluiran nacions, s’hi encaminaran tots els pobles dient: «Veniu, pugem a la muntanya de l’Etern, al Temple del D’éu de Iaacov. Ens ensenyarà Ell els Seus camins i nosaltres seguirem les Seves rutes.» Perquè de Tsion [Sió] en surt la Torà; la paraula de l’Etern, de Ieruixalaim.” (Mikha/Miquees 4:1, 2)

Precisament, del Mont de l’Etern en sortí l’Aliança amb el Creador que forma Iaacov Nostre pare, que Li proposà la missió de construir-Li una Casa a l’Etern allí mateix,

“Després, Iaacov va fer aquesta prometença: ‘Si D’éu m’acompanya i em guarda tot el temps que seré fora, si em dóna aliment i vestit i em fa tornar sa i estalvi a casa del meu pare, l’Etern serà el meu D’éu, i aquesta pedra que he plantat com a pilar sagrat serà Casa de D’éu. I jo, Etern, t’oferiré la desena part de tot el que em donaràs.'” (Gènesi/Bereixit 28:20-22),

comesa a la que els jueus descendents seus estem lligats a perpetuïtat, i doncs, per a no fallar-li a la veritat de la paraula del nostre pare amb l’Etern, li hem de donar realitat, i construir el Temple. I aquest aspecte, l’acompliment de la nostra missió nacional, que té en colofó en la Reconstrucció del Temple i el funcionament en plenitud de les seves institucions, constitueix l’aspecte “universal” de la nostra identitat particular, fonamentada en la nostra Aliança perpètua amb l’Etern de la qual l’operació del Temple n’és la punyent confirmació.

LA FIDELITAT ÉS UN CAMÍ D’ANADA I TORNADA

En resum, atès sabem que HaiXem, el Pare, Creador i Rei nostre, és fidel a nosaltres, ens hem preguntat, en honor a la Justícia, què hem de fer, com a Poble seu, per ser fidels nosaltres a Ell. I hem arribat a la conclusió de que la fidelitat per part nostra demana un estat d’Israel de caràcter desacomplexadament Hebreu (en honor a al khéssed/bondat d’Abraham), una Ciutat de Ieruixalaim que sigui efectivament i oficialment Capital eterna i Indivisible del Poble jueu (en honor a la guevurà/rigor d’Itskhak), i un Mont del Temple amb la Casa de l’Etern reconstruïda (en honor al Tiféret/veritat de Iaakov). Cada jueu, i cada persona de bé, tenim l’obligació moral d’empènyer per tal de fer això una realitat, i que així els perplexos de la nostra nació vagin abandonant la noció de que la Redempció és només una il·lusió. Ken iehí Ratson [כן יהי רצון].

PAYPAL: per col·laborar amb mi fent un donatiu (Tsedacà), clica AQUÍ

[YOUTUBE] VIDEO: “Ieruixalaim” de Mordekhai Ben-David;

1526487749243

 

 

Ser un Regne de Servents: la Democràcia Hebrea (i IIII) — Bekhukotai 5778 [א”י]

Ens els tres escrits previs d’aquest blog, he parlat d’Independència, Llei i Servei com la tríada que, per a cada nació, permet sustentar la distribució de la Humanitat en 71 Pobles. A l’article present parlaré del tercer nivell, el Servei, i en particular dels Cohanim/Sacerdots d’Israel com el grup dins del Poble que focalitza la seva activitat i s’especialitza en el que és el Servei específic del Poble jueu.

Històricament, entre els oficis més freqüents dels Fills d’Israel, s’han comptat els corresponents al servei de les necessitats més bàsiques. Així, al llarg de la Història, hi ha hagut una elevada proporció de jueus que ha exercit per exemple oficis com ara metge o forner. Tant un ofici com l’altre tenen l’element comú que són oficis dedicats a servir la població en allò més immediat, la salut i el benestar materials. I podríem preguntar-nos, que tenen a veure aquestes ocupacions amb l’essència de la missió d’Israel, de ser “Regne de Sacerdots i Nació Santa” (Èxode/Xemot 19:6)? No estem destinats a missions més sublims que exercir oficis “mundans”?

SEGUINT ELS DECRETS DE L’ETERN, DESAPAREIX EL TERRENY ERM

La nostra lectura de la Torà ens dóna la resposta; ben a l’inici de la peraixà, tenim

Si seguiu els Meus decrets [diu l’Etern], si compliu i observeu els Meus preceptes, faré caure les pluges al seu temps. La Terra donarà bones collites, i els arbres, els seus fruits. La batuda del blat s’allargarà fins a la verema i la verema fins a la sembra. Menjareu pa fins a saciar-vos i habitareu amb seguretat a la vostra Terra.” (Levític/Vaïcrà 26:3-5)

És a dir: resulta que l’objectiu de proveir-nos, i proveir el món, dels béns materials més bàsics, forma part de l’essència de la missió jueva!

Cal dir, però, que en l’era present, en la que hom parla de “drets” i d’exercir l’apoderament, s’ha de reconèixer una qüestió fonamental: que l’exercici del Servei realment és la clau i punt culminant de la comesa jueva i humana en general. Ja és hora de que hom reconegui que no són els “drets” sinó l’obligació el que és el carburant que energitza la vivència humana.

Ara bé, hem d’assenyalar que és veritat que el nostre Poble no compleix aquesta missió de servir de la mateixa manera que ho fan les nacions; la nostra manera nacional de servir el personal té elements clarament diferenciats, únics, del nostre Poble, que sí que encaixen de manera evident amb la definició de Xemot 19:6.

De la mateixa manera que ha de passar amb tots els pobles del món quan desenvolupen la seva missió nacional, la nostra forma de realització especial, quan la desenvolupem en plenitud, és el que més ens motiva del món, atès que dóna expressió autèntica a la nostra identitat personal i col·lectiva.

I així, els jueus, quan hem trobat la nostra vocació, l’hem acomplert amb voluntat (“ratson” [רָצוֹן]), passió (“teixukà” [תְשׁוּקָה]) i plaer (“khéixek” [חֵשֶׁק]); amb les inicials d’aquestes paraules podem formar el mot “rakhat” [רַחַת], “coet”, perquè a través trobar el desig, la passió i el plaer en l’acompliment de la nostra missió, ens propulsem a nosaltres mateixos i al món a cotes cada vegada més sublims d’aproximació al Creador.

DE COM VOLUNTAT, PASSIÓ I PLAER PROPULSEN ISRAEL VERS EL SERVEI SAGRAT

Al llarg de la nostra Història Nacional, tenim exemples de l’aplicació de la voluntat, la passió i el plaer. No sempre ho férem de manera encertada, però també dels errors n’hem d’extraure lliçons. Ara ho veiem:

VOLUNTAT.- Una expressió clara de “voluntat” humana al servei de la Voluntat Divina era la competició que es sovint es produïa de bon matí entre Cohanim/sacerdots per una feina tant aparentment “baixa” com treure les cendres de l’Altar; el Talmud ens diu:

“Si n’hi havia uns quants [de sacerdots candidats a treure la cendra], corrien i pujaven la rampa [de l’Altar] i el que s’acostava a 2 metres [4 colzes] obtenia el privilegi… Una vegada va passar que dos estaven molt igualats en el seu ascens a la rampa. Un d’ells va empènyer el seu company, que va caure i es va trencar la cama. Quan el Tribunal va veure que es produïa perill, varen decretar que es netejaria l’altar a través d’un sorteig.” (Talmud Bavli; Iomà 22a)

Una lliçó que se’n pot traure aquí és que amb la bona voluntat no n’hi ha prou, que hem de pautar ordenadament el nostre comportament quan un “excés de motivació” pot espatllar el curs correcte de les coses.

PASSIÓ.- Un cas especial de passió per servir l’Etern és Pinkhàs, que en el seu zel per salvar la situació davant l’ensulsiada de les dones midianites –que precisament, consistí en una dificultat amb la gestió de la passió, en aquest cas dels simeonites— va matar la parella que liderava l’acte corrupte en front de l’Etern (Nombres/Bamidbar 25:6-8).

Segons els Savis, amb el seu zel i passió positius per preservar l’Honor del Creador, Pinkhàs va arribar a rectificar a títol individual l’enveja primigènia de l’home vers la Divinitat del Creador, que el va portar a transgredir i a pagar-ho amb la mortalitat. “Mesura per mesura” la recompensa del Creador per sa Pinkhàs va ser atorgar-li el Sacerdoci Etern, i amb aquest, la recuperació de la Vida eterna. Tanmateix, podem comentar un aspecte del que ens diu la Torà al respecte,

“El sacerdot Pinkhàs, fill d’Eleazar i nét d’Aaron, amb el seu zel per Mi ha fet que s’apaivagués la Meva indignació contra els israelites; per això la Meva gelosia no els ha exterminat. Comunica-li, doncs, que Jo faig amb ell la Meva aliança de pau.” (Nombres/Bamidbar 25:11,12).

L’aspecte està centrat en el fet que, en l’expressió “la meva aliança de pau”, en el Rotlle de la Torà, la paraula “pau” [שָׁלוֹם] apareix amb la lletra Vav [ו] partida pel mig. Els comentaristes diuen que aquesta lletra “trencada” ens assenyala que “solucionar” el problema amb els midianites a través d’una matança efectivament va permetre salvar la catàstrofe del moment, però que també és cert que va “trencar” possibles ponts d’entesa a establir amb les nacions per tal de no acabar tenint-hi enfrontaments tant violents i traumàtics. La passió de Pinkhàs, doncs, també tenia una cara fosca: idealment, les coses no haurien d’arribar a l’extrem d’haver d’emprar la violència destructiva.

PLAER.- Una mostra de cerca de plaer –per a un mateix, però, també per a l’Etern!– que va tenir un resultat fallit fou l’“ofrena estranya” (Vaïcrà 10:1) dels dos fills grans d’Aharon Nadav i Avihu. Sens dubte que el seu objectiu primari era aconseguir incrementar, en aquell moment àlgid de la Inauguració del Mixcan/Tabernacle, la proximitat seva i de tot el Poble al Creador, i per això varen voler córrer “una milla extra”.

Però, precisament, és amb els assumptes del més Sagrat que l’Etern ens adverteix, parlant-nos d’aquella ofrena com a “estranya”, que Ell no vol que ens aventurem a córrer milles “extra”. Així, els Savis ens indiquen que Nadav i Avihu, per l’excel·lència que tenien, no haurien d’haver sobrepassat certs límits, com per exemple feren en legislar Halakhà en presència dels seus mestres Moixé i Aharon. Potser precisament per a això, per no sobrepassar límits ell mateix, que la resposta del seu pare Aharon davant la seva impactant mort, fou el silenci (Vaïcrà 10:3).

Veiem doncs, com l’Etern no reacciona del tot positivament davant les expressions de voluntat, passió i plaer que tenen quelcom de desmesura. Ens podem preguntar doncs, quines en són les expressions d’aquests aspectes del Servei que sí són aprovades per l’Etern? Ara ho veurem breument:

VOLUNTAT.- Les expressions més directes de voluntat i de “voluntat d’incrementar la voluntat” de servir al Creador, són les relacionades amb l’oració i la meditació, que són la Tefilà (oració) reglada, l’Hitbonenut (meditació), i l’Hitbodedut (reclusió [amb HaiXem])).

PASSIÓ.- El canal més afavorit pel Creador per expressar passió per Ell és a través de la transmissió de la Torà als nostres fills biològics i els “fills” espirituals, a través de l’estudi (compartit) i l’ensenyança de la Torà.

PLAER.- El plaer nostre i el del Creador tenen la màxima expressió quan més ens acostem a Ell, i això és a través dels Korbanot/Ofrenes del Temple i de la realització amb l’espòs o esposa de la Mitzvà de “pru urbú (“creixeu i multipliqueu-vos” (Gènesi/Bereixit 1:28)); el motiu és que, en aquestes situacions, es pot produir la màxima intersecció harmoniosa entre la fisicalitat i l’espiritualitat, que és el que dóna el màxim plaer –“una olor plaent” (p. ex., Vaïcrà 1:9)– a l’Etern.

Ara hem vist el detall d’allò que alimenta el Servei de l’Etern en els Sacerdots i el Poble jueu en general; però ara ens podem preguntar: en una panoràmica més global, en que consisteix el Servei dels Sacerdots de la Humanitat? Ho veurem analitzant aspectes relatius a la missió, la ideologia i la identitat d’Israel.

EL PAPER DELS SACERDOTS: MISSIÓ, IDEOLOGIA I IDENTITAT

Parlem primer de la Missió. Com hem vist, Israel té la missió –i la vocació, que coneixem quan la descobrim– de ser un Regne de Sacerdots i una Nació Santa:

  • Al Regnat Sacerdotal li dóna l’expressió més elevada el que anomenem “oració” o “servei del cor” (“Avodà xebaLev”). L’oració, a través de la pronúncia de les lletres, les paraules i els versicles, estimula a l’Etern a que doni realitat a l’existència material i espiritual de l’univers.
  • A la part de “Nació Santa” li dóna realitat el “Servei Sagrat” (“Avodat haKódeix”), que són les Ofrenes del Temple. Les Ofrenes, per altra banda, fan la mateixa funció; a través del plaer que donen a l’Etern, l’estimulen a fer fluir benedicció al món.

Una pota i l’altra, oració i ofrenes, tenen l’objectiu global d’alimentar de realitat el món.

Un graó un nivell més profund és Ia Ideologia. La ideologia d’Israel s’expressa als nivells teorètic i pràctic de Torà i Derekh Éretz, respectivament.

  • La Torà consisteix en l’estudi de Makhxévet Israel, que és el pensament d’Israel, la profecia i tot el que se’n deriva.
  • El Derekh Éretz, que es pot definir com el Seny del Poble”, consisteix en el Mussar (admonició i principis ètics) i l’Halakhà (“el camí”, la Llei pràctica).

La ideologia té l’objectiu dotar de contingut i motivació el marc d’acció del Poble d’Israel i els Pobles del món.

I, finalment, el nivell més profund és el de la Identitat. La identitat és l’expressió de l’essència personal, nacional i global construïda des de l’individu. La identitat dels jueus s’expressa en 3 nivells, tant en fenotip (expressió) com en genotip (transmissió):

  • Cohen/Cohanim. Són els Sacerdots dels Sacerdots. Oficien per a Israel, i per a tota la Humanitat.
  • Leví/Leviim. Són els Assistents dels Sacerdots. Complementen l’acció dels Cohanim.
  • Israel/Israelim. Són els Proveïdors dels Sacerdots. Abasteixem materialment Cohanim i Leviim a canvi del seu Servei ideològic, moral i espiritual.

El nivell de la Identitat ens recalca la importància per a l’ésser humà de tenir una identitat ferma i definida, i com Israel és model d’això per a tota la Humanitat.

Missió, Ideologia i Identitat, completen la missió global d’’Israel (que ens esmenta l’himne “Aleinu”) de “letaken olam be Malkhut Xakkai”: rectificar el món en la Sobirania del Tot-Poderós.

COROL·LARI: COOPERACIÓ DE LES NACIONS AMB ISRAEL, EL SACERDOT DEL MÓN

La Saviesa dels Pares d’Israel ens assenyala que, per a les persones i les nacions, més val ser

“cua de lleó abans que cap de guilla” (Pirkei Avot 4:15)

Per a Israel, hem d’evitar ser “caps de guilla” liderant les nacions del món en la cerca del progrés i el plaer, i passar a ser “cua de lleó” i seguir les directrius que ens marca el Creador del món a través de la Torà; en aquest sentit, el nostre “Lleó” és l’Etern. Un element imprescindible per a que puguem seguir les Seves directrius i acomplim la missió cabdal de Servir el món de manera plena és que tinguem erigit el Sagrat Temple de Jerusalem (“Beit HaMikdaix”); sense el Temple, quedem molt curts i no té expressió real la nostra missió nacional que l’Etern ens ha encomanat.

Per a les Nacions, han d’evitar ser “caps de guilla” i cercar imposar-se les unes sobre les altres; el que han de fer és “ser cua de lleó” i cooperar amb Israel contribuint a embellir el món a través del progrés material i humà. Per a les nacions, el Temple també és necessari per a que puguin desenvolupar la missió que dóna expressió al seu caràcter nacional, i de fet, com ens indiquen els Savis:

si les nacions sabessin de la importància del Temple, protegirien la Ciutat de Jerusalem i el Temple amb els seus exèrcits.

El Beit HaMikdaix és, doncs, cabdal.

Per la construcció del Beit HaMikdaix, hi ha nacions candidates a aportar materials; d’altres coneixements d’enginyeria; i d’altres, a contribuir sobre aspectes del disseny. L’aport i la contribució entre tots no és només convenient, sinó necessària.

Però a la base de tot es troba el fet que, en aquesta cooperació global, Israel ha de servir essent “el Just (Tsaddik) de les nacions” i assegurar a la Humanitat la connexió amb el Creador. Independència, Llei i Servei són necessaris per Israel i per a les nacions, però els aspectes més sensibles del Servei de l’Etern li corresponen exclusivament a Israel, i en particular literalment als Cohanim, que han de cuidar i reforçar la nostra connexió amb el Creador, per a que funcioni tot l’engranatge definit pel Creador i el benefici que Ell ens vol atorgar sigui finalment realitat, com ens assenyala el profeta

“Pagueu íntegre el delme al tresor del Temple, i així hi haurà menjar a Casa Meva. Feu la prova de pagar-me’L. Us ho dic Jo, l’Etern de l’univers. Llavors veureu com us obro les comportes del Cel i aboco sobre vosaltres benedicció sense fi.” (Malakhí/Malaquies 3:10)

Que el Creador vulgui que arribem, i que sigui amb la compassió de l’Etern, a la plena Harmonia de tots els pobles del món, per donar expressió al Xabbat de la Història que ens han fet anhelar amb la seva passió els profetes d’Israel, ken iehí Ratson [כן יהי רצון].

Xabbat Xalom uMeborakh Que tingueu un beneït Xabbat de Pau

[PAYPAL] Per fer la Mitsvà de Tsedakà amb un donatiu, cliqueu AQUÍ

[YOUTUBE] VÍDEO: Cançó “Ein Od Milvadó” de Mordekhai Ben-David.

1526039340962

Compromís, Llei i Providència: la Democràcia Hebrea (III) — Behar 5778 [א”י]

Per: Haïm Iehudà Ben-AvrahamHaïm Éder

La nostra Lectura de la Torà [a la Terra d’Israel], corresponent a peraixat Behar, ens parla de dos dels tres temps especials del Calendari Hebreu, que són el Xabbat/Festivitats, la Xemità i el Iovel;

[Xemità:] “Comunica això[, Moixé,] als israelites: ‘Quan haureu entrat al país que Jo us dono, deixeu reposar la terra cada set anys. És un any de repòs en honor de l’Etern. […]’” (Vaïkrà/Levític 25:2)

[Iovel:] “‘Després compta set setmanes d’anys, és a dir, set vegades set anys, que són quaranta-nou anys. Llavors, arribat el dia deu del mes setè, que és el dia de l’Expiació, fes que ressoni el corn per tot el país: declareu sant l’any que fa cinquanta i proclameu la Llibertat (“dror” [דְרוֹר]) a tots els habitants del país. Aquest any serà l’any del jubileu: els qui s’havien venut el patrimoni, el recobraran, i els qui s’havien venut ells mateixos, retornaran al seu clan. Cada cinquanta anys és un any jubilar: aquell any no sembrareu, ni segareu el que haurà crescut espontàniament, ni veremareu els raïms dels ceps que no haureu esporgat, perquè és l’any del jubileu, un any sant: mengeu el que creixi als camps.’” (Vaïkrà 25:8-12);

La Lectura prèvia, Emor, ens parla sobre el Xabbat (i les Festivitats):

[Xabbat:] “Tens sis dies per a treballar, però el setè dia és Xabbat, dia de repòs amb aplec sagrat. No feu cap treball [“melakhà”]. És dia de repòs dedicat a l’Etern arreu on habiteu.” (Vaïkrà 23:3)

En primer lloc, ens podem preguntar: per què la Torà ens imposa tantes obligacions, àdhuc condicionant-nos completament l’ús que fem del nostre temps?

PER A TOT INICIAT, LA BASE ÉS LA CERCA DE LA VERITAT

Una resposta és que, a diferència dels credos fabricats per les nacions, la Torà ens exigeix un compromís integral amb la Veritat. Clarament, un compromís d’aquest tipus implica que la Llei de la Torà, una vegada ens hem conjurat a acomplir-la, ens obliga a esforçar-nos i a escometre accions que en principi poden aparentar ser inconvenients o contraproduents.

Però aquí rau un dels secrets més preciosos de la Torà: aquest aparent caràcter inconvenient i/o contraproduent dels preceptes més exigents és només una visió superficial; ans al contrari: el nostre compromís vital absolut amb la Veritat a través de la integritat ens dóna el bé més preuat: la (també Veritable) Llibertat. Hem d’entendre, doncs, aquesta idea central: com a jueus i com a persones, si ignorem o no li donem credibilitat total a la Llei de la Torà, no som realment Lliures. La clau de la Llibertat (individual i nacional) és doncs, la integritat. En l’aplicació de la Llei, s’ha de ser conseqüent i consistent amb aquesta Llei, i aleshores som Lliures. Ens cal, doncs, ser coratjosos i adquirir el compromís de ser íntegres ja per sempre.

SENSE UN COMPROMÍS TOTAL NO HI HA LLIBERTAT REAL

Qui rebutja la Llei divina, sovint té tendència a “fer lleis”, a posar normes arbitràries a la pròpia vida i a la dels altres. En part, hi pot haver bona intenció. Però voler ser jutge i part, a banda de ser una mostra d’ignorància, és en sí una transgressió, perquè amaga una manca d’integritat: bandejant la Justícia en el fons es rebutja la Veritat; com ens diu la Saviesa dels Pares

“Seràs exhaustiu en el judici” (Avot 1:1)

És a dir, per jutjar bé s’han de valorar tots els arguments rellevants, i això ens demana de conèixer la Veritat dels fets.

Invertint el raonament inicial, veiem com el bandejament de la Veritat i la conseqüent manca de Justícia, es resumeixen en un corol·lari: la manca d’integritat. I la integritat es demostra, sobretot, amb el compromís. I, .per al jueu, el requisit de partida per tal d’adquirir plena categoria d’humà, és l’Aliança del Brit Milà (Circumcisió)

EL COMPROMÍS DEL BRIT MILÀ FA A UN JUEU PLENAMENT HUMÀ

En teoria, segons la Llei –segons l’Halakhà, la Llei Jueva–, ser fill de mare jueva ja fa jueva a una persona. En el cas dels barons, això no és pas exactament així. A banda d’haver-li de posar un nom Hebreu (com també passa amb les nenes), el fill mascle ha de passar pel precepte del Brit Milà o Circumcisió. Sense la Circumcisió, tenim “un jueu que no és plenament jueu”, i per tant, tenim un humà incomplet, perquè un jueu complet, a diferència del gentil, necessita de tenir el Brit Milà en la seva carn per tenir la seva plena identitat.

El Brit Milà és el primer pas de l’assumpció de la Llei Divina per part de la persona jueva. Però, en un primer nivell, ho fa sobre la seva carn “particular”, com a individu.

Tanmateix, com ens ensenyà repetidament als seus estudiants un dels meus mestres de conversió, el Rabí N. B.-A.,

“No existeix el Robinson Crusoe jueu”.

Aquesta frase té molts nivells d’interpretació, però un d’ells és que Israel no és només un poble que té una Llei (per complir-la individualment), sinó que és un Poble que està intrínsecament unit a través de la Llei. La Llei ens uneix a tots nosaltres amb l’Etern, el Sobirà Rei de reis i, a través d’Ell, amb tota la Humanitat i amb la resta de la creació. Aquest és el nostre punt de partida real com a poble, com fa palès la primera Llei que rebérem a escala nacional, la Llei del Cap de Mes (Xemot/Èxode 12:2), i com clou l’Entrega de la Torà al Mont Sinaí, segellada amb la Recepció directa també per part de tot el Poble (“Guia de Perplexos”; Maimònides) dels dos primers Manaments (Xemot 20:1-6).

Així doncs, el salt al nivell nacional ens demana el compliment estricte de tota Norma prim-mirada de la Torà, des de les més radicalment individuals, fins a les que tenen un clar contingut nacional: el nivell “polític”.

I, en aquest nivell polític, he parlat anteriorment d’Independència, Llei i Servei com el trípode de cada nació que sustenta la distribució de la Humanitat en els 71 Pobles.

La setmana anterior vàrem veure la pota de la Independència Nacional, que en el cas d’Israel està integrada pel Príncep, el Sanedrí, i el Govern. Veurem ara els elements bàsics de la Llei Nacional; la idea bàsica a avançar ara és que, per a tot poble,

“la llibertat es la llei” (citació de Francesc Ferrer i Gironès en relació als Estats Catalans);

en realitat però, per a Israel i per a tota la Humanitat, la Llibertat Nacional i la Llibertat Mundial, s’assenta de manera concreta en la Llei de la Torà. Analitzem tot seguit el cas d’Israel.

EL CONTACTE COL·LECTIU AMB EL REI ÉS A TRAVÉS DE LA LLEI

En el primer article d’aquesta sèrie vaig esmentar la Llei com “el marc d’acció que defineix la Llibertat del Poble”; que, amb ella, el Poble és dignifica (com a integrant de l’espècie humana), i que així, la seva identitat Nacional pot trobar expressió Lliure i Plena.

La Llei es pot desglossar en “Llibertats” i “Privilegis”, i es pot desgranar des d’un punt de vista ideològic, moral i espiritual, i des d’un punt de vista pràctic. Analitzem primer aquí la primera vessant.

Des del punt de vista ideològic, moral i espiritual, les Llibertats i els Privilegis d’Israel estableixen unes servituds que garanteixen el contacte (“magà” [מַגָע]) entre el Creador (“Mélekh” [מֶלֶך]) i la Nació (“goi” [גוֹי]) i els aglutinen a tots ells en la Congregació (“edà” [עֵדָה]) d’Israel. Llibertats i Privilegis són els dos estrats de la Llei que es complementen, que poden ser caracteritzats de la següent manera:

  • Llibertats: la Llei com a Compromís Personal que forja la Unió de la Nació.- Tot israelita té el compromís moral de complir la Torà pel sol fet de ser-ne. La relació amb el Sobirà, Rei de reis arrenca amb l’individu. A través de les Llibertats imposades per la Torà, cada individu del Poble es pot connectar amb l’Etern i així revelar la seva singularitat humana. Aleshores, el conjunt d’individus que en l’ús de les seves Llibertats generen la Unió (“agudà” [האגוד]) forma la Nació [גוֹי]. La Unió es palesa o no depenent del nivell d’observança moral de la Torà per part de la Nació.
  • Privilegis: la Llei com a garant de Connexió Nacional que revela la Unitat de la Congregació d’Israel.- Tot Israel ha de maldar per revelar la seva Unitat com a Poble. A través dels Privilegis definits pel Dret es perfila la connexió conscient i inconscient del Creador amb el Príncep i amb tot jueu, que dóna a la seva relació la nova dimensió de la Unitat (“Iekhidà” [יְחִידָה]), constituint la Nació en Congregació [עֵדָה]. La Unitat del Poble és intrínseca, però té expressió o no en la mesura de la preparació espiritual de la Nació.

Però quedant-nos només en aquest –imprescindible, tot sigui dit—nivell ideològic i espiritual, ens mancaria el marc tècnic per al desplegament pràctic de la vida de la nació. Veurem ara, doncs, els aspectes més pragmàtics relacionats amb el que és la Llei: la Llei com a “Halakhà” [הֲלָכָה], el camí pràctic de la Torà.

 LA LLEI COM A “HALAKHÀ”, EL CAMÍ PRÀCTIC DE LA TORÀ

Continuem aquí amb la divisió de la Llei entre Llibertats i Privilegis, però amb un enfocament, com he dit, més pragmàtic. A un nivell general, la Llei es pot desglossar en la Torà i el Dret, i estableix la Justícia, l’únic garant de la pau. Focalitzant en el nivell pràctic, la Torà i el Dret són les Constitucions Hebrees, que es desglossen en:

  • Les Llibertats: Enunciats extrets de la Llei de la Torà. El seu nucli filosòfic són els 10 Manaments (“Asseret HaDibrot” [עֲשֶׂרֶת הַדִבְּרוֹת]), que es desenvolupen en els 613 Preceptes o Mitsvot. Generalment, són d’aplicació voluntària, però el Sanedrí n’ha d’extraure Decrets fets obligatoris a través del Dret. L’aspecte clau aquí és que es les Llibertats d’Israel, que com a Poble té el compromís moral de ser Lliure, radiquen en el compliment de les Mitsvot (“preceptes/connexions” [מצוות]) d’acord a un congruent creixement en Midot (“trets de caràcter” [מידות]), i els Legisladors tenen l’obligació moral i legal de destil·lar-ne el Dret.
  • Els Privilegis: són el Dret; les Normes i el Codis del Poble, en part directament emanats dels Enunciats de la Torà (dret revelat), en part de tipus Consuetudinari (dret derivat del costum), i es legisla modulant-lo a través del “Camí de la Terra” (Derekh Érets o Seny [דרך ארץ]) fixat al Tractat Avot de la Mixnà i detallat pels Savis del Mussar (“admonició ètica” [מוּסָר]). És Privilegi d’Israel com a Poble, que [a 19 de Iar 5778 encara] aspira a la Sobirania Plena, ser font i inspiració d’un Dret assenyat i dreturer per a la seva pròpia Mancomunitat Nacional –prenent, entre d’altres, estructures d’Estat (“Medinà” [מְדִינָה])– i per a tots els pobles del món.

COROL·LARI: EL COMPLIMENT DE LA LLEI GARANTEIX EL DOMINI DE LA PROVIDÈNCIA SOBRE EL POBLE I PREPARA LA RECTIFICACIÓ DEL MÓN

En resum, hem vist, doncs, una panoràmica general del que és i implica la Llei d’Israel. Espero haver pogut transmetre com a través de la cerca de la Veritat amb integritat s’arriba a l’autèntic compromís, i com la vida de compromís a través del compliment de la Llei, que s’expressa a través de les Llibertats i els Privilegis Nacionals, eventualment donarà lloc a una societat d’individus en Unió Nacional que interactuen amb un funcionament en Unitat, i en definitiva revelant la Presència Divina al món, que garantirà el domini de la Providència sobre tot el Poble, i farà avançar el procés de rectificació del món. Esperem que el desplegament d’aquest procés sigui amb la Compassió de l’Etern, ken iehí Ratson [כן יהי רצון].

Acabaré amb una frase de Miram Peretz, mare de dos soldats de les Forces de Defensa d’Israel que varen perdre la vida en combat, i que dedica el seu temps a educar a tots els jueus del món sobre la importància de defensar, si cal entregant la vida, la pròpia nació:

Sé que els meus fills no vàren morir en va,” Peretz va dir a JNS.org. “Els meus fills [Uriel i Eliraz] varen caure per tal que altres fills puguin viure en pau, de manera que nosaltres els jueus podem entregar una immensa llum al món. Ells veien el servei militar com una Mitzvà i un privilegi, no una obligació.”

Xabbat Xalom uMeborakh Que tingueu un Beneït Xabbat de Pau

[PAYPAL] Per fer la Mitsvà de Tsedakà amb un donatiu, cliqueu AQUÍ

[YOUTUBE] VÍDEO: Discurs de Miriam Peretz, mare d’Uriel i Eliraz, a la Gala del Premi Israel 2018/5778:

1525425880774