Tehilim 43: Dos Tipos de Rebelión — Balak 5778

Por: Jaim Yehudá Ben-AvrahamJaim Éder

Llegar a ser una persona de carácter seguro que no es fácil. En nuestra Lectura de Balak, tenemos dos tipos de persona que en realidad demuestran lo contrario, flojera de carácter, a pesar de las posiciones prominentes que ocupaban: Bilaam, profeta de las naciones, y Balak, rey de Moab.

Bilaam es un “creyente”. Conoce los principios espirituales que rigen el universo, pero sencillamente con respecto a su persona, no tiene una relación armónica entre cuerpo y espíritu y no está dispuesto a hacer nada para enmendar su carácter. En cambio, sabe que Israel, sí: que Israel es el Pueblo que encarna la aspiración de fusionar con integridad la voluntad propia con la Voluntad del Creador, y Bilaam le envidia y le odia por ello. Bilaam tiene flojera de carácter y falta de ética, y no pretende combatirlas sino que se rinde, y en consecuencia, es un rebelde que se rebela contra D’ios y contra Israel.

Balak es, en cambio, un “pragmático”. Él, lo que quiere es reinar, pero lo que pasa es que se siente amenazado por Israel. Israel ofrece una visión de la política –la gestión de la materialidad– en armonía con los aspectos espirituales, morales, intelectuales y emocionales del hombre. Balak, sencillamente, eso no lo puede hacer, porque no tiene los recursos necesarios para hacerlo; entonces, en este choque de legitimidades, por miedo, busca la “solución final” de eliminar a Israel en lugar de aliarse con él, y así (como Bilaam) se rebela contra la Voluntad de D’ios. Manifiesta, pues, también una gran debilidad de carácter con este miedo y cortedad de miras.

De manera natural, pues, Bilaam y Balak, contra Israel, el enemigo común, se alían.

BILAAM, HOMBRE PERVERSO; MOAB, NACIÓN MALVADA

Hay que hacer una acotación. No es lo mismo el carácter que el temperamento. Mientras que el temperamento trata sobre nuestra parte pasional, prácticamente instintiva, de la psique, el carácter involucra sobre todo nuestra parte emocional, y conecta con nuestra alma de manera mucho más profunda.

Hay un versículo de los Salmos 43 que nos advierte de la doble vertiente individual-nacional de los rasgos de carácter:

“Hazme justicia, D’ios mío, defiende mi causa contra un pueblo sin bondad; líbrame del hombre perverso y traidor.” (Salmos 43:1)

En los rasgos de personalidad, indiscutiblemente, el carácter está modulado por la pasionalidad. Por desgracia, hay personas que lo hacen patente por medio de una crueldad extrema. Y respecto de las emociones, usualmente, esos individuos también suelen tener el aspecto emocional atrofiado y/o torcido. Su corazón de piedra y torcido nos deja helados a los que recibimos sus invectivas. A título individual, Bilaam podía hacer mucho daño con su palabra, y por eso el rey Balak le quiso alquilar los “servicios”; sólo la Voluntad del Creador frenó su capacidad destructiva hacia Israel.

A nivel de pueblos, de las naciones, pasa algo similar. Lo que suele ocurrir es que un pueblo determinado, en cierto momento de su historia y por la causa que sea, adopta una ideología destructiva que corroe su carácter nacional. Una vez aquel pueblo ha asumido como propia aquella ideología perniciosa, sólo derrotas nacionales bien duras en el plano económico, o peor, en el militar, le provocarán el cambio de base ideológica que necesitaba, y enderezará su rumbo colectivo. Algo por el estilo le pasó a la nación de Moab en tiempos de la Salida de Egipto de Israel, o en el Japón imperial y la Alemania nazi en la Segunda Guerra Mundial.

Las ideologías perniciosas han continuado extendiéndose a lo largo de la Historia, con el riesgo de contaminar aún más a personas y pueblos, D’ios no lo quiera:

“D’ios mío, eres mi baluarte. ¿Por qué me rechazas? ¿Por qué tengo que ir de luto por todas partes, oprimido por el enemigo?” (Salmos 43:2)

En este último versículo, “el enemigo” pueden ser las ideologías tóxicas en sí, o las personas o pueblos que las han abrazado y se nos encaran nosotros, confrontándose la cordura de Israel con su “cerrazón” –“cerrado a la razón”– y grandiosidad.

Las personas tóxicas, sencillamente están encerradas en su egotismo, y su idealismo consiste en vender su orgullo al mejor postor, hasta que les pase como el cuervo de la fábula de “el cuervo y el zorro” de LaFontaine. En el fondo, son almas en pena, al estilo del profeta Bilaam.

En cuanto a las ideologías perniciosas, tenemos el Tridente Tóxico que Tiraniza (TTT) del presente:

La religión de la falsa bondad, que está alimentada por la cultura del auto-odio humano [FALSO JÉSED];
La creencia de la idolización de la fuerza y ​​el rigor, que se deriva del odio y la envidia hacia los demás [EXCESO DE GUEVURÁ]; y
El neo-helenismo, que es una compasión selectiva que se alimenta en la arbitrariedad neo-darwinista de la justicia auto-definida por el hombre, y que es la puerta al nihilismo [RAJAMIM PERVERTIDO].

El TTT son ideologías de la falsedad y de la oscuridad que se deben desenmascarar a través de iluminar:

“Envíame Tu Luz y Tu Verdad; que ellas me guíen y me conduzcan hasta tu Monte Santo, al Lugar donde resides.” (Salmos 43:3)

El único refuerzo infalible que a la larga nos hará inmunes a la toxicidad de las falsas ideologías es la luz y la Verdad del Creador. La Verdad del Creador es la Sabiduría de la Torá de Israel, que nos desintoxica la mente y nos dirige el pensamiento; y la Luz del Creador es el refuerzo anímico y emocional que nos da esa misma Sabiduría, otorgándonos precisamente “luz en los ojos” –aspecto emocional: un corazón puro– y “fuerza en el brazo” –aspecto pasional: un ánimo rebelde frente de la falsedad y la injusticia.

La “Montaña Santa” es aquel estado de la psique en el que como individuos y como pueblo somos capaces de tomar decisiones inspiradas, así como de gobernarnos rectamente; allí reside el Creador, es decir: allí encontraremos la gobernanza personal armónica y la paz social a nivel nacional y global. Sólo sonsacando del conocimiento del Eterno, recibiendo Su luz, alcanzaremos ese estado mental que nos permitirá combatir efectivamente y vencer la guerra de desgaste que nos presenta la pinza políticoreligiosa de los Balak y Bilaams de la Historia, y entonces podremos decir:

“[…] me acerqué al altar del Eterno, a D’ios, que es mi alegría. Yo te alabaré con la cítara, oh Eterno, D’ios mío.” (Salmos 43:4)

Y una vez encontrada la paz, nos acercaremos al altar del Eterno, es decir, nos adentraremos en el estado de gratitud de la psique, que involucra también aspectos supra-racionales del ser humano, la faceta espiritual , y de ahí que el salmista hable de hacer música de alabanza con la cítara, dado que la música toca los resortes espirituales de la persona a través del poderoso canal de la emoción.

MEJORARNOS A NOSOTROS MISMOS Y CAMBIAR EL MUNDO

“¿Por qué esta tristeza, alma mía? ¿Por qué este turbación? Espera en De ios. Yo lo volveré a alabar, salvador mío y De ios mío.” (Salmos 43: 5)

Pero no perdamos de vista que de que de lo que se trata es de ir ahora por ser otro tipo de rebelde: el que no se conforma con una monástica “paz interior” una vez está internamente calmo, o para contentar sólo la propia parroquia, sino de lo que quiere es cambiar el mundo. Hablo de aquel radical que, mientras sepa de una sola persona sufriendo en el mundo, estará triste y turbado.

Y este rebelde es quien más espera en D’ios (sea o no plenamente consciente); justamente por eso, sabe que puede cambiar el mundo porque, asociándose a la Fuerza del omnipotente Creador, Fuente y Esencia de la realidad, él también lo podrá todo.

Dos de las personas que entran en esta categoría de rebeldes y radicales, siendo personas de carácter y pasionales contrapuestos a Balak y Bilaam, son el Patriarca Abraham y Rabí Akiva.

En cuanto a Abraham Nuestro padre, es el anti-Balak: él solo (con el Eterno y su mujer) se rebeló contra el imperio idólatra del rey Nimrod en Caldea, y cambió el curso de la Historia, reintroduciendo con fuerza la lucha por la Libertad de conciencia, purgando amplias franjas de la población de la toxicidad mental de la idolatría, e impulsando el reencuentro del hombre en su cotidianidad con D’ios. Abraham hizo hazañas memorables en este sentido, que el Creador, medida por medida, le pagó con impresionantes milagros y la fundación a partir de él del Pueblo eterno, la nación judía, estirpe de reyes y profetas.

En cuanto a Rabí Akiva, era un hombre de pasión, de modo similar a Bilaam. Cuando hacía de simple pastor, siendo muy ignorante, dicen los Sabios que tenía un odio tan grande a los rabinos, que deseaba hacerles una “mordida de burro”, la más dolorosa de las mordeduras del reino animal, porque el burro no muerde para alimentarse (como un león) sino por pura rabia. Pero él mismo, aprovechó esta misma gran pasión que tenía para adentrarse en el estudio de Torá por una bella mujer –en oposición a la sexualidad desviada de Bilaam–, mujer que, viendo sus excepcionales cualidades, le propuso casarse con él si se aplicaba al estudio de la Torá; y así, a diferencia de Bilaam, llegó a corregir su carácter y ser quizás el rabino más grande, dicen que incluso superando en algunos aspectos a Moshé nuestro Maestro.

Tanto en el caso de Abraham como en el caso de Rabí Akiva, su temperamento les movía a la rebelión, tal como Bilaam y Balak. Pero, dada la perfección de carácter que consiguieron los primeros, combinado les llevó a ser dos personas que cambiaron la faz de la Tierra, y que ahora son un modelo a seguir para nosotros, y así, aún la están cambiando a través de nosotros, sus discípulos y descendientes. Sin duda, para nosotros son un ejemplo, estímulo e inspiración, para que nosotros seamos rebeldes, pero que lo seamos con buen carácter, como ellos lo fueron.

“Reconoce, pues, que el Eterno, tu D’ios, es realmente D’ios. Es el D’ios fiel, que mantiene Su Alianza y Su Amor hasta un millar de generaciones, para los que Le aman y guardan Sus preceptos.” (Deuteronomio/Devarim 7:9)

Porque justamente, a los buenos rebeldes Abraham y Akiva, el Eterno les garantiza, al ser personas de corazón rectificado con ánimo de perpetuar su obra, que mantendrá Su Alianza y Su Amor también con nosotros.

“Pero los que no Le aman, Él les da da de plano su paga y los hace desaparecer. No les hace esperar: se la da directamente a ellos mismos.” (Deuteronomio / Devarim 7:10)

En cambio, los “malos rebeldes”, los rebeldes sin causa, los Bilaams y Balaks de la Historia –que se rebelan sin otra razón que un odio incubado por las tóxicas ideologías que voluntariamente abrazan–, a estos, el Eterno les da la paga sin esperar, y por eso aparentan ser grandes triunfadores; en realidad, sin embargo, les espera la destrucción, si es que en el momento del arrepentimiento no aprovechan la ocasión y suben al tren de la salvación.

Al final, pues, la maldad desaparecerá, y entonces nosotros, los herederos de Abraham y Akiva, que somos todos los que manifestamos rebelión positiva, podremos dejar atrás la tristeza y la turbación para siempre, y viviremos de manera patente lo dice el versículo,

“Feliz toda nación que tiene el Eterno por D’ios, y el Pueblo que Él ha escogido como heredad.” (Salmos 33:12)

Toda nación” son todos los pueblos que hagan méritos para entrar en la fase rectificada de la Historia, y “el Pueblo que Él ha escogido” es Israel. Que sea pronto y en nuestros días este estado generalizado de carácter rectificado, y así lleguen la paz y la felicidad, individual y nacional, ken yehí Ratzón HaShem (así sea Su Voluntad) [כן יהי רצון השם].

Xabbat Shalom uMeboraj Que tengan un Shabbat Bendito y de Paz

PAYPAL: para colaborar con mi tarea de divulgación haciendo donativo (Tzedaká) clicka AQUÍ

[YOUTUBE] CANCIÓN: “Amar Rabí Akiva” de Yuval Tayeb.

Collage 2018-06-28 16_49_56

 

Tehillim 43: Two Types of Rebellion — Balak 5778

By: Chaim Yehudah Ben-AvrahamChaim Eder

Getting to be a person of good character is not an easy feat. In our Reading of Balak, we have two types of people who actually show the opposite, their flawed character, in spite of the prominent positions they occupied: Bilaam, prophet of the nations, and Balak, king of Moab.

Bilaam is a “believer.” He knows the spiritual principles that govern the universe, but simply, in regard to his person, he does not have a harmonious relationship between body and spirit and is unwilling to do anything to rectify his character. On the other hand, he knows that Israel is the Nation which embodies the aspiration to integrally merge her will to the Will of the Creator, and Bilaam envies and hates her for that. Bilaam has weakness in his moral character and lowness, and does not try to fight those bad points but surrenders, and as a result, he is a rebel who rebels against G’od and against Israel.

Balak is, on the other hand, a “pragmatic.” He wants to reign, but what is happening is that he feels threatened by Israel. Israel offers a vision of politics –the management of materiality– in harmony with the spiritual, moral, intellectual and emotional aspects of man. Balak, simply, can not do this, because he does not have the necessary resources to do it; then, in this clash of legitimacies, fearful, he seeks the “final solution” to eliminate Israel instead of allying to her, and thus (like Bilaam) rebels against G’od’s Will. He also manifests a great weakness of character with this fear and moral blindness.

Naturally, Bilaam and Balak, against Israel, the common enemy, ally themselves.

BILAAM, PERVERSE MAN; MOAB, WICKED NATION

It is necessary to make a distinction. Character is not the same as temperament. While temperament deals with our passionate, practically instinctive part of the psyche, our character mainly involves our emotional part, and connects with our soul in a much deeper way.

There is a verse of Psalms 43 that warns us of the double individual-national side of character traits:

“Make me justice, oh my G’od, plight my cause against a people without kindness; release me from the perverse and treacherous man.” (Psalms 43:1)

In personality traits, undoubtedly, character is modulated by passion. Unfortunately, there are people who make it clear through extreme cruelty. And with respect to emotions, usually, these individuals also tend to have an atrophied and/or twisted emotional aspect. Their stone heart and twisted feelings make heart-busted those who receive their invective. On a one-to-one basis, Bilaam could do a lot of evil with his word, and that is why king Balak wanted him to hire his “services”; only the will of the Creator halted his destructive power towards Israel.

At the level of peoples, of nations, something similar happens. What usually happens is that a certain people, at some point in its history and for whatever reason, adopts a destructive ideology that saps his national character. Once that people has assumed such pernicious ideology as one’s own, only very bad national defeats at the economic level, or worse, in the military, will bring about the change of ideological base that is needed, and will redirect his collective direction. Something like that happened to the nation of Moab at the time of the Exodus of Egypt by Israel, or to Imperial Japan and Nazi Germany in World War II.

Pernicious ideologies have continued to spread throughout history, with the risk of polluting even more people and nations, G’od forbid:

“Oh G’od, you are my bastion. Why do You refuse me? Why should I go mourning everywhere, oppressed by the enemy? “(Psalms 43:2)

In this last verse, “the enemy” may be the poisonous ideologies themselves, or the people or peoples who have embraced them and are confronting us, going against Israel’s sanity with their small-headed ideologies and grandeur.

Toxic people are simply locked in their egotism, and their idealism is invested in selling their pride to the highest bidder, until it happens to them as the crow of LaFontaine’s fable “The crow and the fox”. In the end, they are souls in pain, in the style of the prophet Bilaam.

Regarding the pernicious ideologies, we have the Trident of Toxic Tirany (TTT) of the present:

  • The religion of false kindness, which is fueled by the culture of human self-hatred [FALSE CHESSED];
  • The belief of the idolization of force and rigor, which is derived from hatred and envy towards others [EXCESS OF GEVURAH]; and
  • Neo-Hellenism, which is a selective compassion that feeds itself on the neo-Darwinist arbitrariness of man-made justice, and which is the gateway to nihilism [PERVERTED RACHAMIM].

The TTT are ideologies of falsehood and darkness that must be unmasked through illumination:

“Send Me Your Light and Your Truth; that they guide me, that they may take me to the holy mountain, to the place where you reside. “(Psalms 43:3)

The only infallible reinforcement that in the long run will make us immune to the toxicity of false ideologies is the Light and the Truth of the Creator. The Truth of the Creator is the Wisdom of the Torah of Israel, which “detoxifyies” our mind and directs us to correct thinking; and the Creator’s Light is the emotional and emotional reinforcement that gives us this same Wisdom, giving us precisely “enlightened eyes” –the emotional aspect of a pure heart– and “strength in the arm” –the passional aspect: a rebellious spirit in front of falsehood and injustice.

The “holy mountain” is that state of the psyche in which as individuals and as a people we are capable of making inspirational decisions, as well as governing ourselves rightfully; the Creator resides there; in other words: there we will find harmonious personal governance and social peace at the national and global level. Only by deepening in the knowledge of the Eternal, and receiving His Light, we will able to reach that mental state that will allow us to effectively combat and overcome the war of attrition with which confront us the political-religious camp of the Balaks and Bilaams of History; and then we may say:

“[…] I will approach the altar of the Eternal, to G’od, which is my joy. I will praise You with the zither, o Eternal, my G’od.” (Psalms 43:4)

And once we find peace, we will approach the altar of the Eternal, that is, we will enter into the state of gratitude of the psyche, which also involves supra-rational aspects of the human being, the spiritual facet, and hence the psalmist speaks of music of praise with the zither, since music touches the spiritual source of the person through the powerful channel of emotion.

“Why this sadness, my soul? Why this bother? Wait in G’od. I will praise Him again, my Savior and my G’od.” (Psalms 43:5)

Because the goal must be to become another type of rebel: the one that does not conform to a monastic “inner peace” once it is internally encalmed, or to content himself only with his own parrochy, but that what wants to change the world; I speak of that radical who, by knowing just one person suffering the world, he will be sad and troubled.

And this rebel is the one who most awaits G’od (whether he is or is not fully aware); just because of this, he knows that he can change the world because, joining the Forces of the Almighty Creator, Source and Essence of reality, he can do everything.

Two of the people who enter this category of rebels and radicals, being people of character and passionate opposites to Balak and Bilaam, are the Patriarch Abraham and Rabbi Akiva.

As for Abraham, our father is anti-Balak: he alone (with the Eternal and with his wife Sarah) rebelled against the idolatrous empire of king Nimrod in Chaldea, and changed the course of History, reintroducing the struggle for Freedom of conscience forcefully, purging wide sections of the population of the mental toxicity of idolatry, and promoting the reunion of man with G’od in his daily life. Abraham made memorable feats in this sense, that the Creator, measure by measure, rewarded with impressive miracles and the foundation from him of the Eternal People, the Jewish nation, people dinasty of kings and prophets.

As for Rabbi Akiva, he was a man of passion, “similar” to Bilaam. When he was a simple shepherd, being very ignorant, the Sages said that he had such a great hatred to the rabbis, that even he wanted to make them a “donkey bite”, the most painful of the bites of the animal kingdom, because the donkey does not bite for food (like a lion) but for pure rage. But he himself, took advantage of that same great passion that he had to enter in the study of Torah because of a beautiful woman –in opposition to the deviated sexuality of Bilaam–, woman who, seeing his exceptional qualities, proposed him to marry if he strived in the study of Torah; and thus, unlike Bilaam, he managed to correct his character and be perhaps the greatest rabbi, they say that even surpassing in some aspects Moshe our Master.

As much in the case of Abraham as in the case of Rabbi Akiva, their temper moved them to the rebellion, just like Bilaam and Balak. But, given the perfection of character that the first ones achieved, all combined, brought them to be two people who changed the face of the Earth, and that now are a model for us, and thus, they are still changing the world through us, their disciples and descendants. Without a doubt, for us, they are an example, stimulus, and inspiration, so that we may be rebels. But let us be good natured rebels, as they did.

“Recognize, then, that the Eternal, your G’od, is really G’od. He is the faithful G’od, who maintains His Alliance and His Love to a thousand generations, for those who love Him and keep His precepts. “(Deuteronomy/Devarim 7:9)

Because rightly, to the good rebels Abraham and Akiva, the Eternal guarantees to them, being people of rectified heart with the intention of perpetuating their work, that will keep His Alliance and His Love also with us.

“But to those who do not love Him, He gives them their pay right away and makes them disappear. He does not make them wait: he gives to them straightforwardly.”(Deuteronomy/Devarim 7:10)

On the other hand, to the “bad rebels”, to the rebels without cause, the Bilaams and Balaks of History –who rebel without any other reason than a hatred rooted in the toxic ideologies that they willingly embrace–, to these, the Eternal gives them the pay without waiting, and for that they seem to be great winners; In reality, however, the destruction awaits them, if at the moment of repentance they do not take advantage of the occasion and rise to the train of Salvation.

In the end, then, evil will disappear, and then us, the heirs of Abraham and Akiva, all those who manifest positive rebellion, we will be able to leave sadness and torment forever, and we will live as says the verse,

“Happy is every nation that has the Eternal for G’od, and the People that He has chosen by inheritance.” (Psalms 33:12)

“Every nation” is all the peoples who merit to enter the rectified phase of History, and “the People that He has chosen” is Israel; let it be soon and in our days this generalized state of a rectified character, and thus, peace and happiness, individually and nationally, ken yehi Ratzon HaShem (so be His Will) [כן יהי רצון השם].

Shabbat Shalom uMeborach  I wish you a Blessed Shabat of Peace

PAYPAL: to contribute to my task and give Tzedakah, PLEASE CLICK HERE

[YOUTUBE] SONG: “Amar Rabbi Akiva” by Youval Taieb.

Collage 2018-06-28 16_49_56

 

Psalms 43: Dos Tipus de Rebel·lió — Balak 5778

Per: Haïm Iehudà Ben-AvrahamHaïm Éder

Arribar a ser una persona de caràcter segur que no és fàcil. A la nostra Lectura de Balak, tenim dos tipus de persona que en realitat palesen el contrari, fluixesa de caràcter, a pesar de les posicions prominents que ocupaven: Bilaam, profeta de les nacions, i Balak, rei de Moab.

Bilaam és un “creient”. Coneix els principis espirituals que regeixen l’univers, però senzillament pel que fa la seva persona, no té una relació harmònica entre cos i esperit i no està disposat a fer res per tal d’esmenar el seu caràcter. En canvi, sap que Israel, sí: que Israel és el Poble que encarna l’aspiració de fusionar amb integritat la voluntat pròpia amb la Voluntat del Creador, i Bilaam l’enveja i l’odia per això. Bilaam té fluixesa de caràcter i baixesa moral, i no pretén combatre-les sinó que s’hi rendeix, i en conseqüència, es un rebel que es rebel·la contra D’éu i contra Israel.

Balak és, en canvi, un “pragmàtic”. Ell, el que vol és regnar, però el que passa és que se sent amenaçat per Israel. Israel ofereix una visió de la política –la gestió de la materialitat– en harmonia amb els aspectes espirituals, morals, intel·lectuals i emocionals de l’home. Balak, senzillament, això no ho pot fer, perquè no té els recursos necessaris per fer-ho; aleshores, en aquest xoc de legitimitats, per por, busca la “solució final” d’eliminar Israel en lloc d’aliar-s’hi, i així (com Bilaam) rebel·lar-se contra la Voluntat de D’éu. Manifesta, doncs, també una gran debilitat de caràcter amb aquesta por i curtesa de mires.

De manera natural, doncs, Bilaam i Balak, contra Israel, l’enemic comú, s’alien.

BILAAM, HOME PERVERS; MOAB, NACIÓ MALVADA

Cal fer una acotació. No és el mateix el caràcter que el temperament. Mentre que el temperament tracta sobre la nostra part passional, pràcticament instintiva, de la psique, el caràcter involucra sobretot la nostra part emocional, i connecta amb la nostra ànima de manera molt més profunda.

Hi ha un versicle dels Psalms 43 que ens adverteix de la doble vessant individual-nacional dels trets de caràcter:

“Fes-me justícia, D’éu meu, defensa la meva causa contra un poble sense bondat; allibera’m de l’home pervers i traïdor.” (Psalms 43:1)

En els trets de personalitat, indiscutiblement, el caràcter està modulat per la passionalitat. Per desgràcia, hi ha persones que el fan palès per mitjà d’una crueltat extrema. I respecte de les emocions, usualment, aquests individus també solen tenir l’aspecte emocional atrofiat i/o torçat. El seu cor de pedra i torçat ens deixa cor-glaçats als que rebem les seves invectives. A títol individual, Bilaam podia fer molt de mal amb la seva paraula, i per això el rei Balak li va voler llogar “els serveis”; només la voluntat del Creador va frenar la seva capacitat destructiva vers Israel.

A nivell de pobles, de les nacions, passa quelcom similar. El que sol passar és que un poble determinat, en cert moment de la seva història i per la causa que sigui, adopta una ideologia destructiva que corca el seu caràcter nacional. Una vegada aquell poble ha assumit com a pròpia aquella ideologia perniciosa, només derrotes nacionals ben dures en el pla econòmic, o pitjor, en el militar, li provocaran el canvi de base ideològica que necessitava, i redreçarà el seu rumb col·lectiu. Una cosa per l’estil li va passar a la nació de Moab en temps de la Sortida d’Egipte d’Israel, o al Japó imperial i la Alemanya nazi en la Segona Guerra Mundial.

Les ideologies pernicioses han continuat estenent-se al llarg de la Història, amb el risc de contaminar encara més persones i pobles, D’éu no ho vulgui:

“D’éu meu, ets el meu baluard. Per què em rebutges? Per què he d’anar de dol pertot arreu, oprimit per l’enemic?” (Psalms 43:2)

En aquest darrer versicle, “l’enemic” poden ser les ideologies tòxiques en sí, o les persones o pobles que les han abraçat i se’ns encaren a nosaltres, confrontant-se el seny d’Israel amb la seva “cerrazón” –“cerrado a la razón”– i grandiositat.

Les persones tòxiques, senzillament estan tancades en el seu egotisme, i el seu idealisme consisteix en vendre el seu orgull al millor postor, fins que els passa com el corb de la faula de “el corb i la guilla” de LaFontaine. En el fons, són ànimes en pena, a l’estil del profeta Bilaam.

Pel que fa les ideologies perniciones, tenim el Trident Tòxic que Tiranitza (TTT) del present:

  • La religió de la falsa bondat, que està alimentada per la cultura de l’auto-odi humà [FALS KHÉSSED];
  • La creença de la idolització de la força i el rigor, que es deriva de l’odi i l’enveja vers els altres [EXCÉS DE GUEVURÀ]; i
  • El neo-helenisme, que és una compassió selectiva que s’alimenta en l’arbitrarietat neo-darwinista de la justicia auto-definida per l’home, i que és la porta al nihilisme [RAKHAMIM PERVERTIT].

El TTT són ideologies de la falsedat i de la foscor que s’han de desenmascarar a través d’il·luminar:

“Envia’m la Teva Llum i la Teva Veritat; que elles em guiïn, que em duguin a la muntanya santa, al Lloc on resideixes.” (Psalms 43:3)

L’únic reforç infal.lible que a la llarga ens farà immunes a la toxicitat de les falses ideologies és la llum i la Veritat del Creador. La Veritat del Creador és la Saviesa de la Torà d’Israel, que ens desintoxica la ment i ens adreça el pensament; i la Llum del Creador és el reforç anímic i emocional que ens dóna aqueixa mateixa Saviesa, atorgant-nos precisament “llum als ulls” –aspecte emocional: un cor pur– i “força al braç” –aspecte passional: un ànim rebel en front de la falsedat i la injustícia.

La “muntanya santa” és aquell estat de la psique en que com a individus i com a poble som capaços de prendre decisions inspirades, així com de governar-nos dreturerament; allí hi resideix el Creador, és a dir: allí hi trobarem la governança personal harmònica i la pau social al nivell nacional i global. Només pouant en el coneixement de l’Etern, rebent-ne la Seva llum, abastarem aquell estat mental que ens permetrà combatre efectivament i vèncer la guerra de desgast que ens presenta la pinça político-religiosa dels Balaks i Bilaams de la Història, i aleshores podrem dir:

“[…] m’acostaré a l’altar de l’Etern, a D’éu, que és la meva alegria. Jo et lloaré amb la cítara, oh Etern, D’éu meu.” (Psalms 43:4)

I una vegada trobada la pau, ens acostarem a l’altar de l’Etern, és a dir, ens endinsarem en l’estat de gratitud de la psique, que involucra també aspectes supra-racionals de l’ésser humà, la faceta espiritual, i d’aquí que el psalmista parli de fer música de lloança amb la cítara, atès que la música toca els ressorts espirituals de la persona a través del poderós canal de l’emoció.

“Per què aquesta tristor, ànima meva? Per què aquest torbament? Espera en D’éu. Jo el tornaré a lloar, salvador meu i D’éu meu.” (Psalms 43:5)

Però no perdem de vista de que del que es tracta és d’anar ara per ser un altre tipus de rebel: el que no es conforma amb una monàstica “pau interior” una vegada està internament encalmat, o per acontentar només la pròpia parròquia, sinó del que vol canviar el món. Parlo d’aquell radical que, mentre sàpiga d’una sola persona patint al món, estarà trist i torbat.

I aquest rebel és qui més espera en D’éu (en sigui o no plenament conscient); justament per això, sap que pot canviar el món perque, associant-se a la Força de l’omnipotent Creador, Font i Essència de la realitat, ell també ho podrà tot.

Dues de les persones que entren en aquesta categoria de rebels i radicals, essent persones de caràcter i passionals contraposats a Balak i Bilaam, són el Patriarca Abraham i Rabí Akiva.

Pel que fa a Abraham Nostre pare, és l’anti-Balak: ell sol (amb l’Etern i la seva dona) es va rebelar contra l’imperi idòlatra del rei Nimrod a Caldea, i va canviar el curs de la Història, reintroduint amb força la lluita per la Llibertat de consciència, purgant àmplies franges de la població de la toxicitat mental de la idolatria, i impulsant el retrobament de l’home en la seva quotidianitat amb D’éu. Abraham va fer gestes memorables en aquest sentit, que el Creador, mesura per mesura, li va pagar amb impressionants miracles i la fundació a partir d’ell del Poble etern, la nació jueva, nissaga de reis i profetes.

Pel que fa Rabí Akiva, era un home de passió, semblantment a Bilaam. Quan feia de simple pastor, essent molt ignorant, diuen els Savis que tenia un odi tant gran als rabins, que desitjava fer-los una “mossegada de burro”, la més dolorosa de les mossegades del regne animal, perquè el burro no mossega per menjar (com un lleó) sinó per pura ràbia. Però ell mateix, va aprofitar aquesta mateixa gran passió que tenia per endinsar-se en l’estudi de Torà per mor d’una bella dona –en oposició a la sexualitat desviada de Bilaam–, dona que, veient les seves excepcionals qualitats, li va proposar casar-se amb ell si s’aplicava a l’estudi de la Torà; i així, a diferència de Bilaam, va arribar a corregir el seu caràcter i ser el rabí més gran, diuen que fins i tot superant en alguns aspectes a Moixé nostre Mestre.

Tant en el cas d’Abraham com en el cas de Rabí Akiva, el seu temperament els movia a la rebel·lió, talment com Bilaam i Balak. Però, atesa la perfecció de caràcter que varen aconseguir els primers, tot combinat els va portar a ser dues persones que canviaren la faç de la Terra, i que ara són un model a seguir per a nosaltres, i així, encara l’estan canviant a través de nosaltres, els seus deixebles i descendents. Sens dubte, per nosaltres són un exemple, estímul i inspiració, per a que nosaltres siguem rebels, però que ho siguem amb bon caràcter, com ells ho fóren.

“Reconeix, doncs, que l’Etern, el teu D’éu, és realment D’éu. És el D’éu fidel, que manté la Seva Aliança i el Seu Amor fins a un miler de generacions, per als qui L’estimen i guarden els Seus preceptes.” (Deuteronomi/Devarim 7:9)

Perque justament, als bons rebels Abraham i Akiva, l’Etern els garanteix, en ser persones de cor rectificat amb ànim de perpetuar la seva obra, que mantindrà la Seva Aliança i el Seu Amor també amb nosaltres.

“Però als qui no L’estimen, Ell els dóna de dret la seva paga i els fa desaparèixer. No els fa pas esperar: els la dóna de dret a ells mateixos.” (Deuteronomi/Devarim 7:10)

En canvi, als “mals rebels”, als rebels sense causa, els Bilaams i Balaks de la Històriaque es rebelen sense altra raó que un odi covat per les tòxiques ideologies que volgudament abracen–, a aquests, l’Etern els dóna la paga sense esperar, i per això aparenten ser grans triomfadors; en realitat, però, els espera la destrucció, si és que al moment del penediment no aprofiten l’ocasió i pugen al tren de la Salvació.

Al final, doncs, la maldat desapareixerà, i aleshores nosaltres, els hereus d’Abraham i Akiva, que som tots els qui manifestem rebel·lió positiva, podrem deixar enrera la tristesa i el torbament per sempre, i viurem de manera patent el que diu el versicle,

“Feliç tota nació que té l’Etern per D’éu, i el Poble que Ell ha escollit per heretat.” (Psalms 33:12)

“Tota nació” són tots els pobles que facin mèrits per entrar a la fase rectificada de la Història, i “el Poble que Ell ha escollit” és Israel; que sigui aviat i en els nostres dies aquest estat generalitzat de caràcter rectificat, i així, pau i felicitat, individual i nacional, ken iehí Ratson (així sigui la Seva Voluntat) [כן יהי רצון השם].

Xabbat Xalom uMeborakh  Que tingueu un Xabbat Beneït i de Pau

PAYPAL: per col·laborar amb la meva tasca de divulgació fent un donatiu (Tsedacà), clica AQUÍ

[YOUTUBE] CANÇÓ: “Amar Rabbi Akiva” de Youval Taieb.

Collage 2018-06-28 16_49_56

The True G’od, let’s Joyfully Know Him — Chukat 5778

By: Chaim Yehudah Ben-AvrahamChaim Eder

“The Eternal is my Light and my Salvation: whom shall I fear? The Eternal is the strength of my life, who will make me tremble? “(Psalm 27:1)

To some extent, we all feel disoriented, lost. But we can not be confused: that we feel lost does not mean that we are lost. Better yet: we are never permanently lost, given the compassionate “nature” of the Creator of the universe. And here, I have touched the core of the question: are we convinced that the Creator of the universe is our loving Father in Heaven?, that surely He will rescue us with His protection, if we really hold onto Him, as the verse assures us, “The Eternal is near to those who invoke him, to those who invoke him truthfully” (Psalm 145:18)?. Our degree of conviction in this matter is what makes the difference, as we will see below.

THE FIGHT TO KNOW THE BENEVOLENT G’OD

First, I would like to point out that, in fact, our point of departure, in Catalonia and in the West in general, is not bad: there are many philosophies known here that do not oppose frontally the idea of ​​the existence of the Creator. Undoubtedly, for a person who seeks Truth, it is a rather scarce starting point, but precisely this spiritual “desert” meets the conditions –and, paradoxically, it is fertile ground– for us to do our personal philosophical-theological research without major impediments: it is in the desert where king David, at a very low moment, realizes the fact that

“Your kindness [the kindness of the Eternal] is better than life.” (Psalm 63:4)

Because, let’s not deceive ourselves, in the end, this is the war in which we are engaged: the struggle to achieve a personal, profound and permanent experience of the Creator’s Kindness.

Undoubtedly, there are forces, governed by certain interests, that oppose our realization of this elevated consciousness, and ultimately, rectified state. Let’s enter a little now in the area of the manipulators, the muds of fatalism and fear.

FATALISM AND FEAR, THE TOOLS OF THE MANIPULATOR

Clearly, gurus of the apocalypse are not lacking. In spite of this, their victims could easily see how the millenarian disasters preached by the manipulators has never really been fulfilled. Why, then, is it still falling into the clutches of manipulators and sellers of the toxic smoke of negativism?

The explanation is in what we have seen at the beginning: the vision of a god, or of spiritual or mechanistic forces –the infamous “karma”– spread by religions has been accepted, and with it the view that they are severe, cruel and implacable with man and with creation, making us fear –by means of spreading uncertainty– that we will be sucked into the whirlwind of doom, and that our final destiny will be destruction for eternity.

To make us believe this bleak ending, several agents make propaganda through an arsenal composed of threats of punishment, condemnation, opprobrium, harassment and suffering, which spread in sermons and speeches with a biased philosophy, but which contains always the same moral: “shut up and obey, that those [we say that] we know what life is about –when in reality they know an interested distortion of the prophetic writings– we will guide you“.

And this moral, surreptitiously, the people believe it. It is believed because the fear they feed them adds to the ignorance that over the centuries have ascribed to us these same wolves in shepherd’s skin.

The only solution is then, to unmask the falsehood that they have made us swallow. With courage, without hesitation. If they are wolves in shepherd’s skin, we must be sheep in wolfskin.

SHEEP IN WOLFSKIN

As I said, the basis of religions is manipulation through fatalism and fear. Fear is basically the fear of death, and fatalism is the belief in an inevitable destruction, which also has as its ultimate consequence death. We therefore have two fundamental elements that are used by religions with death as the central obsession.

The root cause of the obsession with death is the extreme heresy of seeing G’od as a cruel, vengeful and implacable god, G’od forbid. To this end, dark, sordid and arid temples with gloomy names –now the Spanish “Valle de los Caídos/Valley of the Fallen Ones” comes to mind, or names that refer to “martyrs”– that feed the negative emotions that the propaganda of the wolves seeks to provoke us: insecurity and uncertainty, to favor the feelings of impotence and dependence of the “faithful” towards the wolves.

The other side of the obsession with death is fanaticism. Fanaticism fosters the foolish and suicidal behavior of the faithful, predisposed to murder, and to martyrdom and death, as we see in the jihadists, or in the Spanish military body of the Legionarios/Legionaries, and their unofficial hymn “El novio de la muerte/The death’s groom“, that has a letter full of elements of fatalism, suffering and impotence, elements that are the leaven of suicide-murder on the part of the martyr –as also happens in the songs of Islamic terrorism. Making these conclusions, the selection of this song as an unofficial hymn was favored by a pamphlet of the founder of the Legion, the Spanish Falangist Millán Astray, the phrase “may death live! Death to intelligence!“, statement that says it all.

Religious fatalism, in its fanatic extreme, falls in love with evil and throws itself into the arms of death, for that of “if you can not defeat your enemy, join him”. Pure heresy and idolatry: evil within the psyche of man.

The only answer we can have in front of so much damage is to arm ourselves; without ceasing to be good and loving, in short, being sheep in wolf’s skin.

And above all, arming ourselves ideologically, something in which we have an ample work to do.

First, in order to reject the ideology of fatalism and fear, which has led so many peoples of the world to murderous-suicidal fanaticism, we must know in depth and internalize to our hearts its just opposite: the true ideology of Life and Freedom, the ideology of the Torah and the Sages of Israel.

ISRAEL AND EVERY PEOPLE WITH COMMON SENSE: COLLECT ABRAHAM’S LEGACY

For this, we always have the Creator, who will guide us in the process. And also the Jews have allied peoples, like Catalans and Americans, who in their constitutional texts have brilliant affirmations, such as the one that is present in the American Constitution,

We [the people] hold these truths as self-evident [axiomatic], that every man has been created equal, and that he has been endowed by the Creator with certain inalienable Rights, among which are Life, Freedom, and the pursuit of Happiness “(American Constitution, second paragraph)

Central to this American Declaration of Independence is the fact that the Creator is recognized as a G’od of Life, Freedom and Happiness, and not as a god of death, submission and suffering, as foreign cultures do to the vision that spreads the Torah, unfortunately very close geographically to ours, which still make life difficult for us, and which say that they “love” death.

But, as sensible people, we will not stop wanting this life, just as we will not stop esteeming the Creator to the degree that we really know Him, with whom we must strive to reaffirm within ourselves that He is a G’od of goodness, Blessing and Good, and remember that

“The Eternal is good for all, and affectionate with all His creations” (Psalm 145:9),

as all the peoples who have followed the loving and sensible trail of our Patriarch Abraham have done in a true way, and thus, by the way, they have received the corresponding reward, as the Torah says in relation to him,

“I will make you a great people, I will bless you, I will make your name famous, it will be a blessing. I will bless those who bless you, but those who curse you, I will curse. All the families of the Earth will use your name to bless themselves.” (Genesis 12:2, 3)

This luminously Divine idea, transmitted to Abraham, and from Abraham to the whole world, has been the proposal of Israel from the beginning –and in fact, from the first man. Let us embrace, then, I propose to you, the Blessing of the Eternal, flee from the perverse distortions, and let us know Him. Joyfully, let’s know Him: let’s live and be free, let’s be free and live.

“Say among the nations: ‘the Eternal reigns!’ The world stands firm, unshakable. He will sentence with righteousness the causes of the peoples.”(Psalm 96:10)

Shabbat Shalom uMeborach I wish you a Blessed Shabat of Peace

PAYPAL: to contribute to my task and give Tzedakah, PLEASE CLICK HERE

[YOUTUBE] SONG: “Kuando el rey Nimrod (Abraham Avinu)”, in Ladino.

1529492397294

Al Verdadero D’ios, conozcámosLe — Jukat 5778

Por: Jaim Yehudá Ben-AvrahamJaim Éder

“El Eterno es mi Luz y mi salvación: a quién temeré? El Eterno es la fortaleza de mi vida, ¿quién me hará temblar?” (Salmos 27:1)

En cierta medida, todos vamos desorientados, perdidos. Pero no podemos confundirnos: que vayamos perdidos no quiere decir que estemos perdidos. Mejor aún: nunca vamos perdidos de manera definitiva, dada la “naturaleza” compasiva del Creador del universo. Y ahora, he tocado el núcleo de la cuestión: ¿estamos convencidos de que el Creador del universo es nuestro amoroso Padre del Cielo?, ¿que seguro Él nos rescatará con Su protección, si nos apoyamos de verdad, como nos asegura el versículo, “el Eterno está cerca de los que le invocan, de quienes le invocan sinceramente” (Salmos 145:18)?. Nuestro grado de convicción en esta cuestión es lo que marca la diferencia, como veremos a continuación.

LA LUCHA POR CONOCER AL D’IOS BENÉVOLO

Primero, quisiera señalar que, de hecho, nuestro punto de partida, en Cataluña y en occidente en general, no es malo: hay muchas filosofías conocidas aquí que no se oponen frontalmente a la idea de la existencia del Creador. Sin duda, para una persona que busque la Verdad, es un punto de partida bastante escaso, pero precisamente este “desierto” espiritual reúne las condiciones –y, paradójicamente, es tierra fértil– para que hagamos nuestra personal investigación filosófico-teológica sin impedimentos importantes: es en el desierto donde el rey David, en un momento muy bajo, se da cuenta de la realidad palmaria de que

“Tu bondad [la bondad del Eterno] es mejor que la vida.” (Salmos 63:4)

Porque, no nos engañemos, en último término, ésta es la guerra en la que estamos abocados: la lucha para conseguir tener la vivencia personal, profunda y permanente de la Bondad del Creador.

Sin duda, hay fuerzas, regidas por determinados intereses, que se oponen a nuestra realización de esta conciencia elevada, y en definitiva, rectificada. Entremos un poco ahora en el pastizal de los manipuladores, los lodos del fatalismo y el miedo.

EL FANATISMO Y EL MIEDO, LAS HERRAMIENTAS DEL MANIPULADOR

Claramente, de gurús del apocalipsis no faltan. A pesar de ello, sus víctimas fácilmente podrían ver cómo la desazón milenarista de los manipuladores nunca se ha cumplido realmente. ¿Por qué, pues, se sigue cayendo en las garras de los manipuladores y los vendedores del humo tóxico del negativismo?

La explicación está en lo que hemos visto al principio: se ha aceptado la visión que esparcen las religiones, de un dios, o de unas fuerzas espirituales o mecanicistas -el famoso “karma” -, que son severas, crueles y implacables con el hombre y con la creación, haciéndonos temer -por medio de difundir la incertidumbre- que seremos absorbidos por el torbellino de la fatalidad, y que nuestro destino final será la destrucción por la eternidad.

Para hacernos creer este penoso final, varios agentes hacen propaganda a través de un arsenal compuesto por amenazas de penas, condenación, oprobio, hostigamiento y sufrimiento, que difunden en sermones y discursos con una filosofía sesgada, pero que contiene la moraleja siempre: “callad y obedezed, que los que [decimos que] sabemos de qué va la vida –cuando en realidad conocen una distorsión interesada de los escritos proféticos– os iremos guiando“.

Y esta moraleja, subrepticiamente, el pueblo, se la cree. Se la cree porque el miedo que alimentan se suma a la ignorancia que a lo largo de los siglos nos han colgado como un muñeco estos mismos lobos con piel de pastor.

La única solución es pues, desenmascarar la falsedad que nos han hecho tragar. Con valentía, sin dudar. Si ellos son lobos con piel de pastor, seamos nosotros corderos con piel de lobo.

CORDEROS CON PIEL DE LOBO

Como he dicho, la base de las religiones es la manipulación a través del fatalismo y el miedo. El miedo es básicamente el miedo a la muerte, y el fatalismo es la creencia en una inevitable destrucción, que también tiene como máxima consecuencia la muerte. Tenemos pues dos elementos fundamentales que son utilizados por las religiones con la muerte como obsesión central.

La causa fundamental de la obsesión con la muerte es la herejía extrema de ver a D’ios como un dios cruel, vengativo e implacable, D’ios no lo quiera. A este fin, son típicos de las religiones los templos oscuros, sórdidos y áridos, y con nombres tétricos –ahora me viene a la mente el “Valle de los Caídos”, o nombres que hacen referencia a “mártires”– que alimentan las emociones negativas que la propaganda de los lobos busca provocarnos: inseguridad e incertidumbre, para favorecer la sensación de impotencia y dependencia de los “fieles” hacia los lobos.

La otra cara de la obsesión con la muerte es el fanatismo. El fanatismo fomenta un comportamiento insensato y suicida del fiel, predispuesto a asesinar, y al martirio y la muerte, como vemos en los yihadistas, o en el cuerpo militar español de los Legionarios, y su himno oficioso “El novio de la muerte“, que tiene una letra llena de elementos de fatalismo, sufrimiento e impotencia, elementos que son el fermento del suicidio-asesinato por parte del mártir –como también ocurre en los cánticos del terrorismo islámico. Abonando estas conclusiones, la selección de esta canción como himno oficioso fue favorecida por un panfleto del fundador de la Legión, el falangista español Millán Astray, es conocida la frase “viva la muerte! Muera la inteligencia!“, afirmación que lo dice todo.

El fatalismo religioso, en su extremo fanático, se enamora del mal y se lanza a los brazos de la muerte, por aquello de “si no puedes vencer a tu enemigo, alíate a él”. Pura herejía e idolatría: el mal dentro de la psique del hombre.

La única respuesta que podemos tener en frente de tanto daño es armarnos; sin dejar de ser buenos y amar el bien, en definitiva, ser corderos con piel de lobo.

Y sobre todo, armarnos ideológicamente, algo de lo que vamos justitos ahora mismo.

Primero, para rechazar la ideología del fatalismo y el miedo, que ha llevado a tantos pueblos del mundo al fanatismo asesino-suicida, debemos conocer en profundidad e interiorizar a nuestros corazones su justo opuesto: la ideología Verdadera de la Vida y la Libertad , la ideología de la Torá y los Sabios de Israel.

ISRAEL Y TODO PUEBLO SENSATO, RECOJAMOS LO QUE ABRAHAM NOS HA LEGADO

Para ello, contamos siempre con el Creador, que nos guiará en el proceso. Y también los judíos contamos con pueblos aliados, como catalanes y americanos, que en sus textos constitucionales tienen afirmaciones brillantes, como la que está presente en la Constitución Americana,

Sostenemos [nosotros, el pueblo] estas verdades como autoevidentes [axiomáticas], que todo hombre ha sido creado igual, y que ha sido investido por el Creador con ciertos Derechos inalienables, entre los cuales la Vida, la Libertad, y la búsqueda de la Felicidad” (Constitución Americana, segundo párrafo)

Es central en esta declaración americana el hecho de que el Creador es reconocido como un D’ios de Vida, de Libertad y de Felicidad, y no como un dios de muerte, sometimiento y sufrimiento, como hacen culturas foráneas a la visión que difunde la Torá, por desgracia muy próximas geográficamente a la nuestra, que todavía nos dificultan la vida, y que dicen “amar” la muerte.

Pero, los pueblos sensatos, esta vida no la dejaremos de querer, como tampoco dejaremos de estimar al Creador en la medida que realmente Le conozcamos, con el que tenemos que esforzarnos para reafirmarnos en que es un D’ios de bondad, bendición y bien, y recordar que

“El Eterno es bueno para todos, y afectuoso con todas Sus creaciones” (Salmos 145:9),

como han hecho todos los pueblos que han seguido la estela amorosa y sensata de nuestro Patriarca Abraham de manera verdadera, y así, por cierto, han recibido la correspondiente recompensa, como dice la Torá en relación a él,

“Haré de tí un gran pueblo, te bendeciré, haré famoso tu nombre, que será una bendición. Bendeciré a los que te bendigan, pero a los que te maldigan, maldeciré. Todas las familias de la Tierra se valdrán de tu nombre para bendecirse.” (Génesis 12:2, 3)

Esta luminosa idea Divina, transmitida a Abraham, y de Abraham a todo el mundo, ha sido la propuesta de Israel desde el origen –y de hecho, desde el primer hombre. Abrazemos pues, os propongo, la bendición del Eterno, huyamos de las distorsiones interesadas y perversas, y conozcámosLe. Gozosamente, conozcámosLe: vivamos y seamos libres, seamos libres y vivamos.

“Decid entre las naciones: «el Eterno reina!» El mundo se mantiene firme, inconmovible. Él sentenciará con rectitud las causas de los pueblos” (Salmos 96:10)

Shabbat Shalom uMeboraj Que tengais un Shabat Bendito y de Paz

PAYPAL: para colaborar con mi tarea de divulgación haciendo donativo (Tzedaká) clicka AQUÍ

[YOUTUBE] CANCIÓN: Kuando el rey Nimrod (Abraham Avinu)”.

1529492397294

Al Veritable D’éu, coneguem-Lo — Khukat 5778

Per: Haïm Iehudà Ben-AvrahamHaïm Éder

L’Etern és la meva Llum i la meva Salvació: qui em pot fer por? L’Etern és la fortalesa de la meva vida: qui em pot esfereir?” (Psalms 27:1)

En certa mesura, tots anem desorientats, perduts. Però no podem confondre’ns: que anem perduts no vol dir que estiguem perduts. Millor encara: mai anem perduts de manera definitiva, atesa la “natura” compassiva del Creador de l’univers. I ara, he tocat el nucli de la qüestió: estem convençuts de que el Creador de l’univers és el nostre amorós Pare del Cel?, que Ell ens rescatarà amb la Seva protecció de ben segur, si ens hi recolzem de debò, com ens assegura el versicle, “l’Etern és a prop dels qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat” (Psalms 145:18)?. El nostre grau de convicció en aquesta qüestió és el que marca la diferència, com veurem a continuació.

LA LLUITA PER CONÈIXER EL D’ÉU BENEVOLENT

Primer, voldria assenyalar que, de fet, el nostre punt de partida, a Catalunya i a occident en general, no és dolent: hi ha moltes filosofies conegudes aquí que no s’oposen frontalment a la idea de l’existència del Creador. Sens dubte, per a una persona que busqui la Veritat, és un punt de partida prou magre, però precisament aquest “desert” espiritual reuneix les condicions –i, paradoxalment, és terra fèrtil– per a que fem la nostra personal investigació filosòfico-teològica sense impediments importants: és en el desert on el rei David, en un seu moment molt baix, se n’adona de la realitat palmària de que

La Teva bondat [la bondat de l’Etern] és millor que la vida.” (Psalms 63:4)

Perque, no ens enganyem, en darrer terme, aquesta és la guerra a la que estem abocats: la lluita per aconseguir tenir la vivència personal, profunda i permanent de la Bondat del Creador.

Sens dubte, hi ha forces, regides per determinats interessos, que s’oposen a la nostra realització d’aquesta consciència elevada, i en definitiva, rectificada. Entrem una mica ara al fangar dels manipuladors, als llots del fatalisme i la por.

EL FATALISME I LA POR, LES EINES DEL MANIPULADOR

Clarament, de gurus de l’apocalipsi no en falten. Malgrat això, les seves víctimes fàcilment podrien veure com el desfici mil·lenarista dels manipuladors mai s’ha acomplert realment. Per què, doncs es continua caient a les grapes dels manipuladors i els venedors del fum tòxic del negativisme?

L’explicació està en el que hem vist al començament: s’ha acceptat la visió que escampen les religions, d’un déu, o d’unes forces espirituals o mecanicistes –el famós “karma”–, que són severes, cruels i implacables amb l’home i amb la creació, fent-nos témer –per mitjà de difondre la incertesa– que serem xuclats pel remolí de la fatalitat, i que el nostre destí final serà la destrucció per l’eternitat.

Per fer-nos creure aquest galdós final, diversos agents fan propaganda a través d’un arsenal compost per amenaces de penes, condemnació, oprobi, fustigació i patiment, que difonen en sermons i discursos amb una filosofia volgudament esbiaixada, però que conté la moralina de sempre: “calleu i obeïu, que els que [diem que] sabem de què va la vida –quan en realitat coneixen una distorsió interessada dels escrits profètics– us anirem guiant“.

I aquesta moralina, subreptíciament, el poble, se la creu. Se la creu perquè la por que alimenten se suma a la ignorància que al llarg dels segles ens han penjat com una llufa aquests mateixos llops amb pell de pastor.

L’única solució és doncs, desemmascarar la falsedat que ens han fet empassar. Amb valentia, sense dubtar. Si ells són llops amb pell de pastor, siguem nosaltres xais amb pell de llop.

XAIS AMB PELL DE LLOP

Com he dit, la base de les religions és la manipulació a través del fatalisme i la por. La por és bàsicament la por a la mort, i el fatalisme és la creença en una inevitable destrucció, que també té com a màxima conseqüència la mort. Tenim doncs dos elements fonamentals que són utilitzats per les religions amb la mort com a obsessió central.

La causa fonamental de l’obsessió amb la mort és l’heretgia extrema de veure a D’éu com un déu cruel, venjatiu i implacable, D’éu no ho vulgui. A aquest fi, són típics de les religions els temples foscos, sòrdids i àrids, i amb noms tètrics –ara em ve al cap el “Valle de los Caídos“, o noms que fan referència a “màrtirs”– que alimenten les emocions negatives que la propaganda dels llops busca provocar-nos: inseguretat i incertesa, per tal d’afavorir la sensació d’impotència i dependència dels “fidels” vers els llops.

L’altra cara de l’obsessió amb la mort és el fanatisme. El fanatisme fomenta un comportament forassenyat i suïcida del fidel, predisposat a assassinar, i al martiri i la mort, com veiem en els jihadistes, o en el cos militar espanyol dels Legionarios, i el seu himne oficiós “El novio de la muerte“, que té una lletra farcida d’elements de fatalisme, patiment i impotència, elements que són el ferment del suïcidi-assassinat per part del màrtir –com també passa en els càntics del terrorisme islàmic. Abonant aquestes conclusions, la selecció d’aquesta cançó com a himne oficiós fou afavorida per un pamflet del fundador de la Legión, el falangista espanyol Millán Astray, del qual es coneguda la frase “viva la muerte! muera la inteligencia!“, afirmació que ho diu tot.

El fatalisme religiós, en el seu extrem fanàtic, s’enamora del mal i es llença als braços de la mort, per allò de “si no pots vèncer al teu enemic, alia’t a ell”. Pura heretgia i idolatria: el mal dins la psique de l’home.

L’única resposta que podem tenir en front de tant de mal és armar-nos; sense deixar de ser bons i estimar el bé, en definitiva, ser xais amb pell de llop.

I sobretot, armar-nos ideològicament, cosa de la qual anem justets ara mateix.

Primer, per rebutjar la ideologia del fatalisme i la por, que ha portat a tants pobles del món al fanatisme assassí-suïcida, hem de conèixer en profunditat i interioritzar als nostres cors el seu just oposat: la ideologia Veritable de la Vida i la Llibertat, la ideologia de la Torà i els Savis d’Israel.

ISRAEL I TOT POBLE ASSENYAT: RECOLLIM EL QUE ABRAHAM ENS HA LLEGAT

Per aconseguir-ho, comptem sempre amb el Creador, que ens guiarà en el procés. I també els jueus comptem amb pobles aliats, com catalans i americans, que en els seus textos constitucionals tenen afirmacions brillants, com la que és present a la Constitució Americana,

Sostenim [nosaltres, el poble] aquestes veritats com a auto-evidents [axiomàtiques], que tot home ha estat creat igual, i que ha estat investit pel Creador amb certs Drets inalienables, entre els quals la Vida, la Llibertat, i la cerca de la Felicitat” (Constitució Americana; segon paràgraf)

És central en aquesta declaració americana el fet que el Creador és reconegut com un D’éu de Vida, de Llibertat i de Felicitat, i no com un déu de mort, sotmetiment i patiment, com fan cultures foranes a la visió que difon la Torà, per desgràcia molt properes geogràficament a la nostra, que encara ens dificulten la vida, i que diuen “estimar” la mort.

Però els pobles assenyats, aquesta vida no la deixarem d’estimar, com tampoc deixarem d’estimar el Creador en la mesura que realment El coneguem, amb el qual hem de maldar per afirmar-nos en que és un D’éu de bondat, benedicció i bé, i recordar que

L’Etern és bo per a tothom, i estima entranyablement totes les Seves creacions” (Psalms 145:9),

com han fet tots els pobles que han seguit l’estela amorosa i assenyada del nostre Patriarca Abraham de manera veritable, i així, tot sigui dit, han rebut la corresponent recompensa, com diu la Torà en relació a ell,

Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció. Beneiré els qui et beneeixin, però als qui et maleeixin, els maleiré. Totes les famílies de la Terra es valdran del teu nom per a beneir-se.” (Gènesi 12:2, 3)

Aquesta lluminosa idea Divina, transmesa a Abraham, i d’Abraham a tot el món, ha estat la proposta d’Israel des de l’origen –i de fet, des del primer home. Abracem doncs, us proposo, la benedicció de l’Etern, fugim de les distorsions interessades i perverses, i coneguem-Lo. Joiosament, coneguem-Lo: visquem i siguem lliures, siguem lliures i visquem.

Digueu entre les nacions: «l’Etern regna!» El món es manté ferm, incommovible. Ell sentenciarà amb rectitud les causes dels pobles” (Psalms 96:10)

Xabbat Xalom uMeborakh Que tingueu un Xabbat Beneït i de Pau

PAYPAL: per col·laborar amb la meva tasca de divulgació fent un donatiu (Tsedacà), clica AQUÍ

[YOUTUBE] CANÇÓ: “Kuando el rey Nimrod (Abraham Avinu)”.

1529492397294

 

El Cetro de Yehudá — Kóraj 5778

Por: Jaim Yehudá Ben-AvrahamJaim Éder

La lectura de la semana nos plantea una disputa de liderazgos, ya mucho tiempo después de que Yaakov Nuestro padre profetizara sobre el liderazgo definitivo entre los Hijos de Israel:

“El Cetro no se apartará nunca de Yehudá, ni la vara de regidor de entre sus pies, hasta que venga aquel a quien corresponde, el que los pueblos obedecerán” (Génesis 49:10)

Es pertinente, pues, que analizemos la naturaleza del liderazgo, y en particular el liderazgo judío. Un líder verdadero, además de eficiente –hábil en la consecución de objetivos–, debe ser efectivo –cabal en seleccionar los objetivos buscados. Mientras que la eficiencia, pues, es el aspecto “técnico” del liderazgo, la efectividad es el aspecto moral y volitivo: lo que motiva en primer lugar la acción política.

En nuestra lectura semanal, en la revuelta contra Moshé, Kóraj se mostró eficiente, llegó a convencer 250 líderes tribales para que se sumaran a su rebelión, creando un movimiento contra Moshé y sus hermanos.

A pesar de ello, cegado por su ambición, no fue efectivo y, por decreto del Creador, su “pronunciamiento” acabó en desastre para él y sus asociados, siendo engullidos por un terremoto (Números 16:31-33). ¿Qué aspectos de esta falta de efectividad llevaron al Creador a rechazar esta rebelión de Kórakh manera tanto estrepitosa?

MOSHÉ, MEJORABLE; KÓRAJ, INACEPTABLE

La pregunta que hay que plantearse en conocer esta revuelta es: era mejorable el liderazgo de Moshé?

En este sentido, hay dos visiones. La primera nos dice que Moshé era el líder perfecto, que él siempre obedecía exactamente las órdenes que recibía del Creador. Orden recibida, orden obedecida. Con una ejecución técnica impecable. Difícilmente discutible aquí, pues, el aspecto de la eficiencia de su liderazgo, y claramente sus partidarios se centran mucho en este punto: Moshé plasmaba siempre la orden del Eterno tal como Él se la ordenaba.

Pero hay una segunda visión, menos lustrosa para Moshé nuestro Maestro. Esta versión nos recuerda que, mientras que por la muerte de Aaron el Pueblo permaneció 30 días de duelo, para el máximo líder Moshé esto no fue así. Eso, aunque pueda doler, indica una cosa: en cuanto al vínculo emocional, Moshé no llegó a impregnar suficientemente el Pueblo, siendo como fue el líder máximo…!

Esto viene a indicarnos que, del mismo modo que tuvo éxito en cuanto a su efectividad (práctica), Moshé nuestro Maestro falló en cuanto a la eficiencia de su gestión moral –anímica– y de voluntades, y eso lastró su capacidad de acción transformativa sobre el pueblo.

No puedo hacer más que adherirme a esta segunda visión. Una prueba fehaciente es que, cuando la revuelta de Kóraj es interrumpida, el Pueblo, lejos de ponerse incondicionalmente al lado de Moshé y sus hermanos (y del Creador!), toma la decisión de defender a Kóraj a ultranza, de manera tan vehemente que el Eterno en tuvo que matar a muchos de una plaga …!

Por lo tanto, por un lado es innegable que el Eterno estaba con Moshé y su liderazgo, y no con Kóraj. Y por otro lado, es un hecho que el Pueblo estaba –por lo menos, mucho más– con la propuesta de Kóraj…

Si lo analizamos con más detalle, veremos que Kóraj, de hecho, no podía ofrecer eficiencia práctica, que era el fuerte de Moshé y lo que el Eterno pedía en ese momento histórico. Ni tampoco Kóraj mostró efectividad en el abastecimiento de los objetivos morales –hizo desviar el Pueblo del comportamiento de obediencia al Eterno que Moshé quería inculcarles, todo hay que decirlo, sin demasiado éxito.

Pero Kóraj atraía al Pueblo. La clave la podemos encontrar en el pasaje de la Torá donde Kórakh le planta cara a Moshé:

“Basta! Todos los miembros de la Comunidad pertenecen a un pueblo santo y en medio de ellos está el Eterno. Con qué derecho te has erigido en autoridad sobre la Comunidad del Eterno? “(Bamidbar/Números 16:3)

Aquí, Kóraj está diciendo, veladamente, que Moshé y sus hermanos no están tratando con suficiente consideración al Pueblo, es decir, no está apelando a la razón –que claramente está del lado de Moshé–, sino que se remite a la emoción –esta sí, el Talón de Aquiles de Moshé, como hemos visto antes.

Kóraj no sabe gobernar, y no tiene la conexión con el Eterno suficientemente activada –dos cosas básicas, en las que Moisés destaca–, pero “es un monstruo” en relaciones públicas –el punto débil de Moisés. Sin embargo, el Eterno sabe que las florituras en el gobierno de Israel deberán quedar para mucho más adelante, para la Era Mesiánica, y que por el momento se trataba de sacar adelante unos mínimos efectivos, aquí, y sobre todo del criterio moral, la confirmación total del liderazgo de Moshé y el rechazo de Kóraj.

QUIÉN RECOGERÁ EL CETRO DE YEHUDÁ?

Pero los Sabios y los Profetas nos indican que el liderazgo realmente correcto de Israel es tal que incorpora el “aspecto emocional” de KóraJ de manera integral, sin fallarle a la función primordial de dirección funcional y moral. Y un líder que es el avance de la situación ideal es el rey David, antecesor del Mesías, ambos descendientes de Yehudá.

El rey David presenta un discurso muy emocional y modulable, maleable según la necesidad más perentoria del contexto (similarmente a Kóraj), pero unos ideales totalmente fijos –y aquí el parecido es con Moshé, hasta el punto de que el rey David llevaba para consultar un pequeño rollo de la Torá atado siempre al brazo.

Volviendo a la idea del inicio, David ofrece un reinado eficiente (funcional), efectivo (resolutivo) y además, emocional, sumando lo mejor de Moshé con lo de Kóraj, y recogiendo el guante de las carencias de ambos, también para tener éxito.

Por eso los Sabios nos indican que el reinado de David, directamente por medio de sí mismo o de su descendencia, se mantendrá al frente de Israel de manera perpetua. Y así, en las sinagogas de la Tierra de Israel y de todo el mundo, los judíos cantamos, de manera emocional y entrañable:

“David, rey de Israel, está vivo, está vivo; está vivo y perdura!” (“David, Mélej Israel, jai, jai, jai vekayam!” [דוד מלך ישראל חי חי חי וקיים])

También los Sabios, ya de esta generación, nos indican que no falta nada ya para que podamos disfrutar de este liderazgo, del gobierno de un príncipe que

“Extenderá partes la soberanía, y la paz no tendrá fin. Sentado en el trono de David, establecerá y afianzará su reino sobre el derecho y la justicia, desde ahora y para siempre […]” (Isaías 9:6),

produciéndose la renovación de la confluencia davídica de efectividad y emoción, de razón y pasión.

Como dijo aquel, “maravillas veredes, Sancho!” (Quijote)

Esperemos que sea pronto y en nuestros días, ken yehí Ratzón HaShem [כן יהי רצון השם].

Shabbat Shalom uMeboraj — Shabbat Bendito y de Paz

PAYPAL: para colaborar con mi tarea de divulgación haciendo un donativo (Tzedaká), clickad AQUÍ

[YOUTUBE] CANÇÓ: “Mitokh HaAstara” (“Dins de l’Ocult”), de Haim Israel;

1529022551635

El Ceptre de Iehudà — Kórakh 5778

Per: Haïm Iehudà Ben-AvrahamHaïm Éder

La lectura de la setmana ens planteja una disputa de lideratges, ja molt de temps després de que Iaacov el Nostre pare profetitzés sobre el lideratge definitiu entre els Fills d’Israel:

“El Ceptre no s’apartarà mai de Iehudà, ni la vara de regidor d’entre els seus peus, fins que vingui aquell a qui correspon, el qui els pobles obeiran” (Gènesi 49:10)

És pertinent, doncs, que analitzem la natura del lideratge, i en particular el lideratge jueu. Un líder veritable, a banda d’eficient —hàbil en l’aconseguiment d’objectius–, ha de ser efectiu —cabal a l’hora de destriar els objectius cercats. Mentre que l’eficiència, doncs, és l’aspecte “tècnic” del lideratge, l’efectivitat n’és l’aspecte moral o volitiu: allò que motiva en primer lloc l’acció política.

En la nostra lectura setmanal, en la revolta contra Moisès. Kórakh es mostrà eficient, va arribar a convèncer 250 líders tribals per que se sumessin a la seva rebel·lió, creant un moviment contra Moisès i els seus germans.

Malgrat això, encegat per la seva ambició, no va ser efectiu i, per decret del Creador, el seu “pronunciamiento” acabà en desastre per a ell i els seus associats, essent engolits per un terratrèmol (Nombres 16:31-33). Quins aspectes d’aquesta manca d’efectivitat varen portar al Creador a rebutjar aquesta rebel.lió de Kórakh manera tant estrepitosa?

MOIXÉ, MILLORABLE; KÓRAKH, INACCEPTABLE

La pregunta que ens hem de plantejar en conèixer aquesta revolta és: era millorable el lideratge de Moisès?

En aquest sentit, hi ha dues visions. La primera diu que Moisès era el líder perfecte, que ell sempre obeïa exactament les ordres que rebia del Creador. Ordre rebuda, ordre obeïda. Amb una execució tècnica impecable. Difícilment discutible aquí, doncs, l’aspecte de l’eficiència del seu lideratge, i clarament els seus partidaris se centren molt en aquest punt: Moisès plasmava sempre l’ordre de l’Etern tal com Ell li ordenava.

Però hi ha una segona visió, menys llustrosa per a Moisès nostre Mestre. Aquesta versió ens recorda que, mentre que per la mort d’Aaron el Poble va restar 30 dies de dol, per al màxim líder Moisès, això no va ser així. Això, encara que ens pugui doldre, indica una cosa: en quant al vincle emocional, Moisès no va arribar a impregnar suficientment el Poble, essent-ne com era el líder màxim…!

Això ve a indicar-nos que, de la mateixa manera que va tenir èxit en quant a la seva efectivitat (pràctica), Moisès nostre Mestre va fallar en quan a l’eficiència de la seva gestió moral i de voluntats, i això va llastrar la seva capacitat d’acció transformativa sobre el poble.

No puc fer més que adherir-me a aquesta segona visió. Una prova fefaent és que, quan la revolta de Kórakh és estroncada, el Poble, lluny de posar-se incondicionalment al costat de Moisès i els seus germans (i del Creador!), pren la decisió de defensar Kórakh a ultrança, de manera tant vehement que l’Etern en va haver de matar molts d’una plaga…!

Per tant, per una banda és innegable que l’Etern estava amb Moisès i el seu lideratge, i no amb Kórakh. I per l’altra, és un fet que el Poble estava –com a mínim, molt més– amb la proposta de Kórakh…

Si ho analitzem amb més detall, veurem que Kórakh, de fet, no podia oferir eficiència pràctica, que era el fort de Moisès i allò que l’Etern demandava en aquell moment històric. Ni tampoc Kórakh mostrà efectivitat en l’abastament dels objectius morals –va fer desviar el Poble del capteniment d’obediència a l’Etern que Moisès els volia inculcar; tot s’ha de dir, sense massa èxit.

Però Kórakh atreia el Poble. La clau la podem trobar en el passatge de la Torà on Kórakh li planta cara a Moixè:

“Ja n’hi ha prou! Tots els membres de la Comunitat pertanyen a un poble sant i enmig d’ells hi ha el Senyor. Amb quin dret us heu erigit en autoritat sobre la Comunitat del Senyor?” (Bamidbar/Nombres 16:3)

Aquí, Kórakh està dient, veladament, que Moisès i els seus germans no estan tractant amb prou consideració al Poble, és a dir, no està apel·lant a la raó –que clarament està del costat de Moisès–, sinó que es remet a l’emoció –aquesta sí, el Taló d’Aquil·les de Moisès, com hem vist abans.

Kórakh no sap governar, i no té la connexió amb l’Etern prou activada –dues coses bàsiques, en les que Moisès excel·leix–, però és “un monstre” en relacions públiques –el punt flac de Moisès. Malgrat tot, l’Etern sap que les floritures en el govern d’Israel hauran de quedar per molt més endavant, per l’Era Messiànica, i que de moment es tractava de tirar endavant uns mínims efectius, d’aquí, i sobretot del criteri moral, la confirmació total del lideratge de Moisès i el rebuig de Kórakh.

QUI RECOLLIRÀ EL CEPTRE DE IEHUDÀ?

Però els Savis i els Profetes ens indiquen que el lideratge realment correcte d’Israel és tal que incorpora l'”aspecte emocional” de Kórakh de manera integral, sense fallar-li a la funció primordial de direcció funcional i moral. I un líder que és l’avançada de la situació ideal és el rei David, antecessor del Messies, ambdós descendents de Iehudà.

El rei David presenta un discurs molt emocional i modulable, mal·leable segons la necessitat més peremptòria del context (similarment a Kórakh), però uns ideals totalment fixos –i aquí la semblança és amb Moisès, fins al punt de que el rei David portava per consultar un petit rotlle de la Torà sempre lligat al braç.

Retornant a la idea de l’inici, David ofereix un regnat eficient (funcional), efectiu (resolutiu) i a més, emocional, sumant el millor de Moixé amb el de Kórakh, i recollint el guant de les carències d’ambdós, per a també reeixir-hi.

Per això els Savis ens indiquen que el regnat de David, directament per mitjà d’ell mateix o de la seva descendència, es mantindrà al capdavant d’Israel de manera perpètua. I així, en les sinagogues de la Terra d’Israel i de tot el món, els jueus cantem, de manera emocional i entranyable:

David, rei d’Israel, és viu, és viu; és viu i perdura!” (“David, mélekh Israel, khai, khai, khai vekaiam!” [דוד מלך ישראל חי חי חי וקיים])

També els Savis, ja d’aquesta generació, ens indiquen que no falta res ja per tal que puguem gaudir d’aquest lideratge, del govern d’un príncep que

“Estendrà arreu la sobirania, i la pau no tindrà fi. Assegut al tron de David, establirà i refermarà el seu regne sobre el dret i la justícia, des d’ara i per sempre […]” (Isaïes 9:6),

produint-se la renovació de la confluència davídica d’efectivitat i l’emoció, de raó i passió.

Com digué aquell, “maravillas veredes, Sancho!” (Quixot)

Esperem que sigui aviat i en els nostres dies, ken iehí Ratson HaiXem [כן יהי רצון השם].

Xabbat Xalom uMeborakh — Xabbat Beneït i de Pau

PAYPAL: per col·laborar amb la meva tasca de divulgació fent un donatiu (Tsedacà), clica AQUÍ

[YOUTUBE] CANÇÓ: “Mitokh HaAstara” (“Dins de l’Ocult”), de Haim Israel;

1529022551635

 

Conocimiento y Responsabilidad: Etapas hacia la Verdadera Libertad – Shelaj Lejá 5778

Por: Jaim Yehudá Ben-AvrahamJaim Éder

En nuestra Lectura semanal de la Torá (de Shelaj Lejá) se produce una grave problemática en el seno del Pueblo de Israel, relacionada con nuestra capacidad de auto-organización política y la calidad de nuestra confianza mutua y en el Creador. Moshé nuestro Maestro envía 12 espías, correspondientes a un príncipe para cada una de las 12 tribus, a fin de explorar la Tierra Prometida, justo antes de que el Pueblo se dirija a conquistarla, y la situación termina en debacle: 10 de los 12 espías tienen conocimiento de la situación sobre el terreno pero son irresponsables cuando hacen un informe desfavorable ante el Pueblo en relación a la perspectiva de la conquista de la Tierra Prometida, diciendo:

“Llegamos al país donde nos has enviado y, realmente, es una tierra que mana leche y miel. Aquí tienes sus frutos. Ahora bien, la gente que la habita es robusta y las ciudades son fortificadas y muy grandes. Además, hemos visto descendientes de la raza gigante de los Anaquim. Los amalekitas habitan la región del Neguev; los hititas, los jebuseos y los amorreos viven en la Montaña y los cananeos en la costa y en la región del Yardén.”(Bamidbar/Números 13: 27-29)

Podemos ver cómo empiezan hablando bien de la Tierra, pero luego, lo que viene después del “ahora bien” es un jarro de agua fría para el Pueblo.

Y, por si fuera poco, cuando uno de los 2 espías favorables a la conquista, Caleb ben Yefuné, le dice al Pueblo

“Subamos a este País y apoderémosnos de él! Seguro que los venceremos!” (Bamidbar 13:30),

los 10 espías hacen las siguientes afirmaciones, que resultan finalmente devastadoras:

“No podemos subir contra este pueblo: es más fuerte que nosotros.

“Y empezaron a hacer correr entre los israelitas rumores desfavorables sobre la tierra que habían explorado. Los decían:

“El país que hemos recorrido para explorarlo es un país que devora a sus propios habitantes. Toda la gente que hemos visto es de gran estatura; incluso hemos visto descendientes de la raza de los Añaquito, una raza de gigantes. A su lado parecíamos langostas, y ésta es también la impresión de que ellos tenían de nosotros. “(Bamidbar 13: 31-33).

Con su informe moralmente desalentador y políticamente paralizante, consiguen deprimir y hacer perder la confianza en sí mismo del Pueblo, hasta el punto que el Eterno nos retribuye gravemente haciendo que la liberación del País comience 38 años más tarde de lo que era el plan inicial.

Según los Sabios, los 10 espías informan sesgadamente debido a su interés de perpetuarse en el liderazgo del Pueblo, aunque sea un liderazgo en el exilio y por tanto carente de verdadera Libertad Nacional.

En cambio, los 2 espías favorables asumen un verdadero rol de liderazgo, y procuran aportar argumentos a favor de la Conquista de la Soberanía en la Tierra de Israel. Pero no consiguen imponer su criterio y mantener alto el espíritu del Pueblo, porque éste no está suficientemente maduro; la prueba es que se deja arrastrar por la opinión contraproducente de la mayoría de espías.

Encima de eso, en su inmadurez, pese al criterio desfavorable de Moshé nuestro Maestro, el Pueblo emprende una impulsiva expedición de conquista de la Tierra, que es estrepitosamente derrotada (Bamidbar 14:44, 45).

DE COMO RESPONSABILIDAD Y FORTALEZA DE CARÁCTER VAN LIGADOS

Contranstando las actitudes de los 10 y los 2, vemos como:

La mayor parte del liderazgo de Israel es un falso liderazgo. Este falso liderazgo se impone a través de un lenguaje manipulador y poco directo y, a través de hacer prevalecer un criterio cuantitativo en las opiniones, desactivan el ánimo del Pueblo de alcanzar la Tierra Prometida. Los 10 espías, en lugar de liderar un esfuerzo sincero del Pueblo para alcanzar la Tierra, cometen la irresponsabilidad de desanimarlo, todo desvinculando su destino de la Voluntad del Creador y Su inapelable capacidad de hacerlos victoriosos.

Los 2 espías favorables a la Conquista de la Tierra son cualitativamente superiores: tienen un carácter bien forjado y están resueltos a ganar Canaan, y saben que con la ayuda del Eterno se puede conseguir. Pero, por la reacción del Pueblo el reporte de los 10 espías, tienen suficiente conocimiento y responsabilidad para admitir que en ese momento éste está débil y renuncian a tomar el atajo. 38 años más tarde, ellos 2 demuestran que han asumido correctamente la responsabilidad de liderar el Pueblo, y serán quienes la educarán (junto con Moshé, Aaron y Miriam), y lo llevarán hacia la Conquista de la Tierra.

Al momento del reporte de los espías, el Pueblo tiene una limitada iniciativa y una magra capacidad de decisión, y en consecuencia puede ser manipulado por los demagogos. La causa es que el Pueblo necesita más formación en Torá, formación que recibirá en los siguientes 38 años vagando por el desierto. A continuación veremos que le deberá reportar esta formación para hacerlo apto de conquistar la Tierra y la Libertad.

CONOCIMIENTO Y RESPONSABILIDAD, PILARES DE LA VERDADERA LIBERTAD

El conocimiento y la responsabilidad son los dos pilares de la Libertad.

El conocimiento es un criterio básicamente racionalista. El Pueblo necesita saber su Historia de acuerdo con la propia tradición y de acuerdo al “marco mental” propio, y aprender las lecciones fundamentales de todos los campos del conocimiento que se derivan de sus victorias y sus derrotas.

La responsabilidad es un criterio moral. El Pueblo debe interiorizar la base ética que define como de Justicia su titularidad de la Tierra, y le permite forjar un carácter nacional suficientemente fuerte y resolutivo como para tener el coraje de ganar la Libertad a su Tierra y gobernársela.

Y, cuando el Pueblo sabe y adquiere el rasgo de ser responsable, inmediatamente se autoorganiza de manera eficiente.

LA CONSECUENCIA LÓGICA DE UNA BUENA AUTOORGANIZACIÓN

Es bastante evidente que, en el presente, tampoco tenemos nuestra Tierra auténticamente gobernada por nosotros. Como mínimo, rigen criterios extraños a lo que entendemos (desde la Torá) que es la Libertad Nacional, y muchos otros elementos que debilitan nuestra capacidad y resolución de hacer de nuestra Tierra nuestro Hogar Nacional con integridad.

La consecuencia principal de estas carencias es la necesidad del Pueblo de adquirir conocimiento (criterio práctico) y responsabilidad (criterio moral) para llegar a la verdadera Libertad en la propia Tierra, y en el campo de la acción ello arranca para construir una institución equivalente al que la tradición nos enseña que funciona en este sentido instructivo, organizativo y emancipatorio.

Del mismo modo que Moshé nuestro Maestro formaría un Consejo de 70 Sabios para regir al Pueblo durante la travesía del desierto, la empresa de la tarea formativa que deberá llevar a recuperar el país demanda de constituir la creación de un Consejo de edificadores de la Nación (CEN).

Este Consejo de edificador debería permitir al Pueblo de cubrir las etapas necesarias para progresar en dirección a la emancipación completa y el ejercicio de la Libertad plena, que son (en correspondencia a los 5 niveles del alma que establece la Jasidut, ya tratado en un artículo previo):

Tarea de autoafirmación (Néfesh [alma sensorial y animal]).- Es la capacidad innata de todo individuo y todo pueblo regido moralmente de proclamarse existente y con derecho a existir, sin injerencias externas en cuanto a esta declaración. Nadie podrá, tras el trabajo de refuerzo de la autoafirmación, reclamarnos como pueblo inexistente, un “falso pueblo”, o un pueblo sin derecho a existir.

Tarea de auto-definición (Rúaj [alma emocional, factor básico generador de los sentimientos]).- La comunidad determina por sí misma quiénes son las personas que pueden constituir el pueblo a través de un Censo Nacional. Los elementos emocionales, afectivos y sentimentales juegan un papel importante a la hora de aceptar el ingreso de residentes en el pueblo, sobre todo en relación a las adhesiones personales a la comunidad nacional y su compromiso individual para formar parte del pueblo como un connacional más. Sin embargo, los criterios de elegibilidad como miembro del pueblo deben ser el máximo de objetivos posible, y adaptados al contexto y condicionantes existentes.

Tarea de auto-limitación (Neshamá [alma racional]).- Establece el derecho a determinar los límites del territorio nacional por sí misma. Claramente, entre la comunidad de naciones, los criterios basados ​​en la razón son la base que permite definir estos límites territoriales de la manera más ponderada y ajustada a la realidad de los hechos históricos y los presentes. Es a considerar la posibilidad de co-soberanía territorial y variedad de nacionalidades para ciertas regiones y personas, al corte de lo que ocurre en países como Andorra.

Auto-determinación interna (Jayá [nivel del alma que sustenta la capacidad de tener voluntad, compromiso y confianza]).- Claramente, se corresponde a dotarse de Ley, de un gobierno soberano (con los elementos prácticos de planificación, decisión y ejecución), y de un Sistema Judicial, y requiere las capacidades encapsuladas en este nivel del alma.

Auto-determinación externa (Yejidá [nivel del alma que establece los elementos de Trascendencia de la persona o el pueblo más allá de sí mismo, de sus límites físicos, ideológicos y especialmente espirituales existentes en un momento dado]).- Tiene vinculación directa con la fijación del sistema de relaciones individuales psicosociales en el seno de cada pueblo –este aspecto tiene una base introspectiva, y sería el aspecto principal del alma del líder del momento, en el caso de Israel, Aaron y el Moshé [Moisés] de la época– o político-diplomáticas con los otros pueblos y estados –en el caso de Israel, estos aspectos los desarrollan de manera correcta Yosef el justo y el rey David.

La validez de este modelo pienso que aplica a todos los pueblos existentes que lo requieran, y dada la situación presente en estos países, estoy pensando especialmente en los Pueblos Ibéricos –básicamente, Castilla, País Vasco, Portugal y Cataluña– e Israel, el Pueblo Ebreo. Que el Eterno quiera que encontremos las soluciones adecuadas para empoderar todos los Pueblos legítimos del mundo, y así llegar a la Justicia y Paz globales que anhelamos, ken iehí Ratson [כן יהי רצון].

APOSTILLA FINAL. PROPUESTA DE NÚMERO DE MIEMBROS DEL CEN, Y JUSTIFICACIÓN GUEMÁTRICA:

Propuesta: 97 Consejeros, que es guematria de las siguientes palabras/expresiones, de las que mostraré información útil:

“Tiempo” (“Zemán” [זְמָן])[Néfesh].- Unos de los aspectos principales a gestionar por parte del CEN son el ritmo de trabajo y el timing –en resumen, los tiempos– a la hora de desplegar sus actividades, que deberán optimizar el uso del tiempo (evitando dilaciones) y sobre todo estar en sincronía con las necesidades y evolución madurativa del Pueblo. (Esta dirección de timing le corresponde al alma de Moshé.)
“El Portador” (“HaSébel” [הסבל])[Rúaj].- El Consejo deberá ser el “portador” de las inquietudes –“Sebel” tiene un sentido de “sufrimiento” y “paciencia”– del Pueblo, y el catalizador de su resolución satisfactoria. (Esta área queda bajo el control del Profeta Eliahu (Elías)).
“Comprender” ( “Lehabin” [לִהַבִין])[Neshamá].- El CEN debe cumplir una función primordial de “hacer la colada” completa de las ideologías tóxicas y conceptos erróneos propios o provenientes de naciones foráneas que le obstruyen el camino del liberación completo, y de conseguir que el Pueblo llegue a una comprensión adecuada de todos los aspectos que le afectan a fin de darles solución. (Esta tarea se realiza óptimamente desde la mentalidad de Aarón y demás Sacerdotes –Cohanim y Levitas).
“Artista” (“Omén” [“אוֹמֵן”])[Jayá].- Unas de las facultades permanentes en la acción del Consejo deberá ser alentar la creatividad del Pueblo. En este sentido, las herramientas de marketing y propuestas artítiques deberán tener un efecto reforador de todas las líneas de trabajo desarrolladas en cada etapa implementada por el CEN. (La persona que cubre esta capacidad es Iossef lo justo.)
“El vigor de David” (“Oz David” [עוז דוד])[Yejidá].- El Consejo que se establezca, en la medida que realice correctamente sus funciones, ejercerá una influencia espirtitual positiva en el “alma colectiva” del Pueblo –y, en el caso de Israel, esta alma se manifiesta en la persona del rey David.

PAYPAL: para colaborar con mi tarea de divulgación haciendo un donativo (Tzedaká), clickad AQUÍ

[YOUTUBE] CANCIÓN: “Hoshiana” de Joshua Aaron

1528042688534

Coneixement i Responsabilitat: Etapes vers la Veritable Llibertat — Xelakh Lekhà 5778

Per: Haïm Iehudà Ben-AvrahamHaïm Éder

En la nostra Lectura setmanal de la Torà (de Xelakh Lekhà) es produeix una greu problemàtica en el si del Poble d’Israel, relacionada amb la nostra capacitat d’auto-organització política i la qualitat de la nostra confiança mútua i en el Creador. Moixé nostre Mestre envia 12 espies, corresponents a un príncep per a cadascuna de les 12 tribus, per tal d’explorar la Terra Promesa, just abans de que el Poble es dirigeixi a conquerir-la, i la situació acaba en davallada: 10 dels 12 espies tenen coneixement de la situació sobre el terreny però són irresponsables quan fan un informe desfavorable en relació a la perspectiva de la conquesta de la Terra Promesa davant del Poble, tot dient:

“Vam arribar al país on ens havies enviat i, realment, és un país que regalima llet i mel. Aquí teniu els seus fruits. Ara bé, la gent que l’habita és robusta i les ciutats són fortificades i molt grans. A més, hi hem vist descendents de la raça gegant dels anaquites. Els amalequites habiten la regió del Négueb; els hitites, els jebuseus i els amorreus viuen a la Muntanya i els cananeus a la costa i a la regió del Iardén.” (Bamidbar/Nombres 13:27-29)

Podem veure com comencen parlant bé de la Terra, però després, el que ve després de l’“ara bé” és una galleda d’aigua freda per al Poble.

I, per acabar-ho d’adobar, quan un dels 2 espies favorables a la conquesta, Caleb ben Iefuné, li diu al Poble

“Pugem en aquest País i apoderem-nos-en! Segur que els vencerem!” (Bamidbar 13:30),

els 10 espies fan les següents afirmacions, que resulten finalment devastadores:

“No podem pujar contra aquest poble: és més fort que nosaltres.

“I començaren a fer córrer entre els israelites rumors desfavorables sobre la terra que havien explorat. Els deien:

“El país que hem recorregut per explorar-lo és un país que devora els seus propis habitants. Tota la gent que hi hem vist és de gran estatura; fins i tot hi hem vist descendents de la raça dels anaquites, una raça de gegants. Al seu costat semblàvem llagostes, i aquesta és també la impressió que ells tenien de nosaltres.” (Bamidbar 13:31-33).

Amb el seu informe moralment descoratjador i políticament paralitzant, aconsegueixen deprimir i fer perdre la confiança en ell mateix del Poble, fins al punt que l’Etern ens retribueix greument fent que l’alliberament del País comenci 38 anys més tard del que era el pla inicial.

Segons els Savis, els 10 espies emeten un informe esbiaixat degut al seu interès de perpetuar-se en el lideratge del Poble, encara que sigui un lideratge a l’exili i per tant mancat de veritable Llibertat nacional.

En canvi, els 2 espies favorables assumeixen un veritable rol de lideratge, i procuren aportar arguments a favor de la Conquesta de la Sobirania a la Terra d’Israel. Però no aconsegueixen d’imposar el seu criteri i mantenir amunt l’esperit del Poble perquè aquest no està prou madur; la prova n’és que es deixa arrossegar per l’opinió contraproduent de la majoria d’espies.

Damunt d’això, en la seva immaduresa, malgrat el criteri desfavorable de Moixé nostre Mestre, el Poble empren una impulsiva expedició de conquesta de la Terra, que és estrepitosament derrotada (Bamidbar 14:44, 45).

DE COM RESPONSABILITAT I FORTITUD DE CARÀCTER VAN LLIGATS

Contranstant les actituds dels 10 i els 2, veiem com:

  • La major part del lideratge d’Israel és un fals lideratge. Aquest fals lideratge s’imposa a través d’un llenguatge manipulador i poc directe i, a través de fer prevaldre un criteri quantitatiu en les opinions, desactiven l’ànim del Poble d’assolir la Terra Promesa. Els 10 espies, en lloc de liderar un esforç sincer del Poble per assolir la Terra, cometen la irresponsabilitat de desanimar-lo, tot desvinculant el seu destí de la Voluntat del Creador i la Seva inapel·lable capacitat de fer-los victoriosos.
  • Els 2 espies favorables a la Conquesta de la Terra són qualitativament superiors: tenen un caràcter ben forjat i estan resolts a guanyar Canaan, i saben que amb l’ajut de l’Etern es pot aconseguir. Però, per la reacció del Poble al report dels 10 espies, tenen suficient coneixement i responsabilitat per admetre que en aquell moment aquest està feble i renuncien a tirar pel dret. 38 anys més tard, ells 2 demostren que han assumit correctament la responsabilitat de liderar el Poble, i seran qui l’educaran (juntament amb Moixé, Aaron i Miriam), i el portaran vers la Conquesta de la Terra.
  • Al moment del report dels espies, el Poble té una limitada iniciativa i una magra capacitat de decisió, i en conseqüència pot ser manipulat pels demagogs. La causa és que el Poble necessita més formació en Torà, formació que rebrà en els següents 38 anys vagant pel desert. Tot seguit veurem que li haurà de reportar aquesta formació per tal de fer-lo apte de conquerir la Terra i la Llibertat.

CONEIXEMENT I RESPONSABILITAT, PILARS DE LA VERITABLE LLIBERTAT

El coneixement i la responsabilitat són els dos pilars de la Llibertat.

El coneixement és un criteri bàsicament racionalista. El Poble necessita saber la seva Història d’acord amb la pròpia tradició i d’acord al “marc mental” propi, i aprendre les lliçons fonamentals de tots els camps del coneixement que es deriven de les seves victòries i les seves derrotes.

La responsabilitat és un criteri moral. El Poble ha d’interioritzar la base ètica que defineix com de Justícia la seva titularitat de la Terra, i li permet forjar un caràcter nacional prou fort i resolutiu com per tenir el coratge de guanyar la Llibertat a la seva Terra i gobernar-se-la.

I, quan el Poble sap prou i adquireix el tret de ser responsable, immediatament s’auto-organitza de manera eficient.

LA CONSEQÜÈNCIA LÒGICA D’UNA BONA AUTO-ORGANITZACIÓ

És prou evident que, en el present, tampoc tenim la nostra Terra autènticament gobernada per nosaltres. Com a mínim, hi regeixen criteris estranys al que entenem (des de la Torà) què és la Llibertat Nacional, i molts altres elements que debiliten la nostra capacitat i resolució de fer de la nostra Terra la nostra Llar Nacional amb integritat.

La conseqüència principal d’aquestes mancances és la necessitat del Poble d’adquirir coneixement (criteri pràctic) i responsabilitat (criteri moral) per arribar a la veritable Llibertat a la pròpia Terra, i en el camp de l’acció això arrenca per bastir una Institució equivalent al que la tradició ens ensenya que funciona en aquest sentit instructiu, organitzatiu i emancipatori.

De la mateixa manera que Moixé nostre Mestre formaria un Consell de 70 Savis per regir el Poble durant la travessa del desert, l’empresa de la tasca formativa que haurà de portar a reconquerir el país demanda de constituir la creació d’un Consell d’Edificadors de la Nació (CEN).

Aquest Consell d’Edificadors hauria de permetre al Poble de cobrir les etapes necessàries per tal de progressar en direcció a l’emancipació completa i l’exercici de la Llibertat plena, que són (en correspondència als 5 nivells de l’ànima que estableix la Khassidut, ja tractat en un article previ):

Tasca d’auto-afirmació (Néfeix/Nefesh [ànima sensorial i animal]).- És la capacitat innata de tot individu i tot poble regit moralment de proclamar-se existent i amb dret a existir, sense ingerències externes en quant a aquesta declaració. Ningú podrà, després del treball de reforç de l’auto-afirmació, reclamar-nos com a poble inexistent, un “fals poble”, o un poble sense dret a existir.

Tasca d’auto-definició (Rúakh/Ruach [ànima emocional, factor bàsic generador dels sentiments]).- La comunitat determina per si mateixa qui són les persones que poden constituir el poble a través d’un Cens Nacional. Els elements emocionals, afectius i sentimentals juguen un paper important a l’hora d’acceptar l’ingrés de residents al poble, sobretot en relació a les adhesions personals a la comunitat nacional i el seu compromís individual per formar part del poble com un connacional més. Malgrat això, els criteris d’elegibilitat com a membre del poble han de ser el màxim d’objectius possible, i adaptats al context i condicionants existents.

Tasca d’auto-limitació (Neixamà/Neshamah [ànima racional]).- Estableix el dret a determinar els límits del territori nacional per sí mateixa. Clarament, entre la comunitat de nacions, els criteris basats en la raó són la base que permet definir aquests límits territorials de la manera més ponderada i ajustada a la realitat dels fets històrics i dels presents. És a considerar la possibilitat de co-sobirania territorial i varietat de nacionalitats per a certes regions i persones, al tall del que passa en països com Andorra.

Auto-determinació interna (Khaià/Chayah [nivell de l’ànima que sustenta la capacitat de tenir voluntat, compromís i confiança]).- Clarament, es correspon a dotar-se de Llei, d’un govern sobirà (amb dels elements pràctics de planificació, decisió i execució), i d’un Sistema Judicial, i requereix les capacitats encapsulades en aquest nivell de l’ànima.

Auto-determinació externa (Iehidà/Yechidah [nivell de l’ànima que estableix els elements de Transcendència de la persona o el poble més enllà d’ell mateix, dels seus límits físics, ideològics i especialment espirituals existents en un moment donat]).- Té vinculació directa amb la fixació del sistema de relacions individuals psico-socials al sí de cada poble –aquest aspecte té una base introspectiva, i seria l’aspecte principal de l’ànima del líder del moment, en el cas d’Israel, l’Aaron i el Moixé [Moisès] de l’època– o político-diplomàtiques amb els altres pobles i estats –en el cas d’Israel, aquest aspectes el desenvolupen de manera correcta Iossef el just i el rei David.

La validesa d’aquest model penso que aplica a tots els pobles existents que ho requereixin, i atesa la situació present en aquests països, estic pensant especialment en els Pobles Ibèrics –bàsicament, Castella, País Basc, Portugal i Catalunya — i Israel, el Poble Ebreu. Que l’etern vulgui que trobem les solucions adequades per apoderar tots els Pobles legítims del món, i així arribar a la Justícia i Pau globals que anhelem, ken iehí Ratson [כן יהי רצון].

POSTIL·LA FINAL. PROPOSTA DE NÚMERO DE MEMBRES DEL CEN, I JUSTIFICACIÓ GUEMÀTRICA:

Proposta: 97 Consellers, que és guematria de les següents paraules/expressions, de les quals en mostraré informació útil:

  • “Temps” (“Zeman” [זְמָן])[Néfeix].- Uns dels aspectes principals a gestionar per part del CEN són el ritme de treball i el timing –en resum, els temps– a l’hora de desplegar les seves activitats, que hauran d’optimitzar l’ús del temps (evitant dilacions) i sobretot estar en sincronia amb les necessitats i evolució madurativa del Poble. (Aquesta direcció del timing li correspon a l’ànima de Moixé.)
  • “El Portador” (“HaSébel” [הסבל])[Rúakh].- El Consell haurà de ser el “portador” de les inquietuds –“sébel” té un sentit de “patiment” i “paciencia”—del Poble, i el catalitzador de la seva resolució satisfactòria. (Aquesta área resta sota el control del Profeta Eliahu (Elies)).
  • “Comprendre” (“Lehabin” [לִהַבִין])[Neixamà].- El CEN ha de complir una funció primordial de fer “bugada” completa de les ideologies tòxiques i conceptes erronis propis o provinents de nacions foranes que li obstrueixen el camí de l’alliberament complet, i d’aconseguir que el Poble arribi a una comprensió adequada de tots els aspectes que l’afecten per tal de donar-los solució. (Aquesta tasca es realitza òptimament des de la mentalitat d’Aaron i la resta de Sacerdots –Cohanim i Levites).
  • “Artista” (“Omén” [“אוֹמֵן”])[Khaià].- Unes de les facultats permanents en l’acció del Consell haurà de ser alentar la creativitat del Poble. En aquest sentit, les eines de màrketing i propostes artítiques hauran de tenir un efecte reforador de totes les línies de treball desenvolupades en cada etapa implementada pel CEN. (La persona que cobreix aquesta capacitat és Iossef el just.)
  • “El vigor de David” (“Oz David” [עוז דוד]) [Iekhidà].- El Consell que s’estableixi, en la mesura que realitzi correctament les seves funcions, exercirà una influència espirtitual positiva en l’“ànima col·lectiva” del Poble –i, en el cas d’Israel, aquesta ànima es manifesta en la persona del rei David.

PAYPAL: per col·laborar amb la meva tasca de divulgació fent un donatiu (Tsedacà), clica AQUÍ

[YOUTUBE] CANÇÓ: “Hoshiana” de Joshua Aaron

1528042688534