Resoldre paradoxes, el destí d’Israel (i el de Dalí) – peraixà Vaïgaix 5777

Per: Haïm Iehudà Ben Avraham Folch, Haïm Éder

[Versión en castellano del artículo en Facebook]

La nostra peraixà (Vaïgaix) comença amb l’aproximació, física i verbal, de Iehudà, el capitost dels desorientats germans, vers Iossef, virrei d’Egipte:

(Bereshit 44:18) “וַיִּגַּשׁ אֵלָיו יְהוּדָה, וַיֹּאמֶר בִּי אֲדֹנִי, יְדַבֶּר-נָא עַבְדְּךָ דָבָר בְּאָזְנֵי אֲדֹנִי, וְאַל-יִחַר אַפְּךָ בְּעַבְדֶּךָ: כִּי כָמוֹךָ, כְּפַרְעֹה.”

“Llavors Yehudá es va acostar a ell [Iossef], i [li] va dir: Ai, senyor meu, us prego que permeteu que parli el vostre servent una paraula en oïdes del meu senyor, i no s’encengui el vostre enuig contra el vostre servent, ja que qui és com vós, que és com el faraó.”(Gènesi 44:18)

Iehudà mostra aquí una valentia que no va tenir de manera plena quan tots els germans de Iossef –excepte Biniamin, encara no nascut– tractaven de desfer-se’n per percebre’l com una gravíssima amenaça pel futur de la família; en aquest moment, salvant a Iossef de la mort, Iehudà va dir (Gènesi 37: 26-27):

“[…] ‘Què guanyem si matem al nostre germà i ocultem la seva sang?

Anem i venem-lo als ismaelites, i que la nostra mà no recaigui sobre ell, ja que és el nostre germà, la nostra carn.’”

Aquí Iehudà es queda a mitges: si proposa salvar a Iossef de la mort, per què no proposa, des de la seva posició de lideratge, salvar-lo també d
e l’esclavitut?

Iossef també comença el seu camí d’adultesa incipient amb dificultats. També a Vaiéixev ell va començar impulsiu i extravertit (explicant-ho tot: els dos somnis de les garbes i dels astres -Gènesi 37:6-7 i 37:9–, i els detalls de les fetes dels seus germans al seu pare Iaakov –Gènesi 37: 2); però, ja a la nostra peraixà i a l’anterior, acaba amb una harmònica combinació (en el fons, connexió, sent la Lletra Vav la lletra-connector) d‘introve
rsió i extraversió, amb diplomàcia i mà esquerra respecte als que ell sap que són els seus germans, provocant una situació en què ells han de mostrar si van realitzar Teixuvà (penediment) de la venda de Iossef com a esclau a través de sotmetre a una situació equivalent a Biniamin.

Iehudà, com hem vist, va començar una mica introversiu (oposant una resistència –parcial– al maltractament de Iossef però també proposant de desfer-se’n), i en la nostra paraixà acaba extravertit en la justa mesura, amb temprança: defensant a la família, negociant, però sense rebaixar-la davant ni més ni menys que el virrei d’Egipte, potència mundial de l’època.

Tots dos, Iossef i Iehudà, arriben a una harmonia entre les tendències oposades d’una introversió quelcom distant i una extraversió impulsiva. Tots coneixem les forces oposades simbolitzades per les frases fetes:

“Qui vulgui parlar que ho faci ara o que calli per sempre”

i

“Som esclaus de les nostres paraules i amos dels nostres silencis”.

L’equilibri, per tant, pot ser difícil d’establir. La millor resposta davant aquesta disjuntiva entre la paraula i el silenci sol ser recórrer al “depèn”: però, depèn de què? Doncs del context. En ocasions valdrà la pena callar (per exemple, per no ofendre o irritar encara més a algú) i en altres parlar (per exemple, per posar els punts sobre les is i aclarir una qüestió tèrbola). La solució exacta que ens proposa la Torà la vaig exposar ja a l’article de paraixat Xoftim 5777, en l’article “La Teshuvá de Yitzhak y la Redención completa”), i la detallo novament a continuació:

“En la interacció extravertida i verbal amb el proïsme se’ns pot plantejar una autèntica batalla contra el Laixon HaRà. Disposem almenys de les dues opcions següents, a combinar sàviament […]. Si el conflicte es produeix, aquesta estratègia […] implica l’ús estratègic de les 2 (Guevurà) opcions [oposades] següents: ”

[Aquesta primera és una expressió de Guevurá (rigor) vers un mateix:]

“Primera possibilitat (la preferent): Callar davant l’afirmació inapropiada [d’una persona cap a nosaltres]. Si és un atac sobre nosaltres, callar també, i en aquest moment demanar-li mentalment i de cor a HaiXem que sigui Ell el Qui respongui a qui ens ataca, i ens atorgui alguna cosa en la que volem superar els límits normals, com hem superat la nostra pròpia naturalesa callant davant la provocació. La font de Torà d’aquesta actitud es troba a Èxode 14:14; “L’Etern lluitarà per vosaltres mentre vosaltres us quedeu callats.” (Après combinant els ensenyaments dels meus rabins d’estudi per guiur R’ Nissan Ben-Avraham [https://www.facebook.com/nissan.ben.avraham] i un fill de R’ Meir Bar-Hen [https: // http://www.facebook.com/meyersimon.ravbarhen?fref=ts%5D). ”

[I la que segueix és una expressió de Guevurà vers el proïsme:]

“Segona possibilitat (a fer servir selectivament): No callar ni cedir quan diuen alguna cosa inadequada, sinó respondre, sense insultar però fermament i “quirúrgicament”: amb la màxima precisió i asèpsia. La font de Torà en aquest cas és Isaïes 54:17; “Cap arma dirigida  vers a tu prosperarà, qualsevol llengua que s’erigeixi contra tu en judici pots condemnar. Aquesta és l’herència dels servents de l’Etern, i la seva recompensa tindran de Mi, diu l’Etern.” (Aprés del meu amic, company comunitari i mestre Yitshak Ben Avraham). ”

[I la conclusió final és que la manera d’actuació, la primera o la segona opció, depenen totalment del context:]

“Has de mesurar quina és la teva situació (el context, i la força, o recursos verbals) en aquest moment, i fer una cosa o l’altra. D’estendre aquesta tàctica contra el Laixon HaRà [que és la força principal de la serp del jardí de l’Edèn], el seu poder [destructiu] quedarà reduït a la mínima expressió. ”

Veiem així com, a través de la Torà, HaiXem li brinda al Poble jueu la resolució justa d’aquesta paradoxa entre callar i parlar. Per Haixgahà pratit (supervisió Divina personal), un article d’aquesta setmana (del dia 4 de Tevet 5777) del Newsletter del web de Habad en anglès “Daily Dose” just parla de les “paradoxes” entre dues situacions/mentalitats, i exactament de paradoxes m’havia inspirat HaiXem a parlar en el present article, com de fet constava ja en el títol de l’article que constava des del dia 3 de Tevet. A això doncs ens dirigim.

LA PARADOXA PARTICULARISME/UNIVERSALISME: LA SOLUCIÓ DE LA TORÀ (I DE DALÍ)

Explotant més la qüestió de la introversió/extraversió, Rav Kook [en Hebreu, “קוק”] ens explica com Iehudà simbolitza precisament una actitud d’autoprotecció, “particularista”, respecte de fets com l’Exili i la relació d’Israel amb les nacions, mentre que Iossef representa una actitud més “tirant pel dret”, més activa amb els gentils, més “proselitista” per així dir-ho, i més obertament universalista, actuant fins i tot amb orgull sa com a “llum a les nacions” (Isaïes 49: 6) (per exemple, detallat en el llibre “Gold from the Land of Israel” [llibre en anglès], paraixat Vaïgaix). Però hi ha més paradoxes a resoldre –més aviat, que la Torà ja ens resol. Rav Kook ens indica que en el futur (a la Redempció Final) es revelarà la unitat subjacent en l’univers i es posarà de manifest la complementarietat perfecta entre aquestes dues formes de santedat d’Israel (en Hebreu, “kedushá” [קדושה]), el particularisme i l’universalisme. Citant a Salvador Dalí (nascut a l’Empordà, una regió de forta influència jueva), en el futur probablement es revelarà en tot el seu esplendor que la millor manera per a Israel, i fet i fet per a tot individu i col·lectiu, de combinar aquestes forces oposades, serà la que aquest geni ens indica:

“La millor manera de ser radicalment universal és ser radicalment local [particular]” (dit per Dalí mentre arribava a Manhattan en una barca de pescadors i portant barretina)

Explicat d’una manera alternativa, Pirkei Avot (“l’Ètica dels Pares”) ens indica que perquè un arbre tingui fermesa (i per tant es pugui expandir amb èxit) ha de tenir bones arrels (Avot 3:17).

FRESCOR/EXPERIÈNCIA

També se’ns pot plantejar la qüestió de Iossef i Iehudà, en què al principi erren per excés o per defecte d’aquestes: com un conflicte entre la frescor espontània i l’experiència amb maneres. La Torà permet preservar-les totes: amb l’experiència aconseguida a través de la constància, es pot aconseguir mantenir la frescor i l’espontaneïtat sense perdre les maneres.

LA PARADOXA ENTRE COS I ESPERIT LA RESOL LA HASSIDUT

Hi ha molts exemples en el Tanakh i en la literatura de la Torà (i fins i tot en el Quixot, amb la dialèctica entre el Quixot i el seu servent panxut Sancho) sobre la paradoxa entre cos i esperit, la mare de tots els conflictes i paradoxes de la humanitat a partir de la transgressió d’Adam. D’una banda, el cos ens permet residir en aquest món i hem d’obeir la llei de la naturalesa per estar sans, i per l’altra, la finalitat última només es pot assolir quan ens regim pels dictats de l’essència de l’esperit i la Llei divina. D’una Guemarà (Sanhedrin 91a) podem deduir com cos i esperit han de col·laborar en la seva comesa de desenvolupar-se mútuament i col·laborativament:

“Rabí li va respondre [a Antoninus]:”T’explicaré una paràbola [d’]un rei humà que era amo d’un bell hort que contenia esplèndides figues. El rei va nomenar a dos vigilants, un coix i l’altre cec. [Un dia] el coix li va dir al cec, “veig belles figues a l’horta. Vine i porta’m sobre les teves espatlles, perquè puguem collir-ne i menjar.” Llavors el coix es va muntar sobre el cec, va agafar unes figues i se les varen menjar. Un temps després, l’amo de l’horta va arribar i els va preguntar: “On són aquelles belles figues?” El coix va respondre: “Potser tinc cames amb les quals caminar?” El cec va respondre: “Potser tinc ulls per veure?” ¿Que va fer el rei? Va col·locar al coix sobre el cec i els va jutjar junts. Així és com farà el Sant, Beneït sigui, portarà l’ànima i la col·locarà junt al cos i els jutjarà juntament…”

D’aquesta paràbola talmúdica podem entendre que, si cos i ànima col·laboren per transgredir, també HaiXem les capacita per col·laborar per realitzar Mitzvot (preceptes). La Hassidut no només reconeix aquest fet, sinó que proposa practicar-lo amb totes les conseqüències: si cos i ànima poden col·laborar, ho poden fer més enllà del que diu la Lletra de la Llei Divina, així arribant a complir la Torà en el seu esperit, com de fet ja ens commina a fer Pirkei Avot: transcendir les limitacions del cos i superar tots els exilis a través de la joia i l’alegria, complint els preceptes anant més enllà de la lletra de la Torà i abastar el seu esperit, que és la Hassidut.

OLAM HAZÉ AMB OLAM HABÀ: EL REALISME DEL COR ÍNTEGRE ES MANIFESTA OPTIMISTA

La Hassidut ens permet doncs resoldre la paradoxa pràcticament existencial entre l’Olam HaZé (el món present i l’imperi aparent de la matèria i el natural) i l’Olam Habà (el món a venir i l’imperi de l’espiritual). Quan cos i ment arriben al entesa correcta, això té un efecte immediat sobre tots els nivells de l’ànima, i en particular al nivell pivotal del Rúah (ànima emotiva). Rúah és pivotal perquè es troba precisament entre el nivell del Néfeix (el físic i corporal) i el nivell de la Neixamà (l’intel·lecte: el més elevat i proper a l’esperit que està connectat al cos –i en darrer terme això últim és el que hem de redimir); al mateix temps, com ens assenyala el Rav Guinsburg (original en anglès), per arribar al nivell de Tsadik (persona justa), per qui la presa de decisions està decisivament ponderada pel nivell emocional, amb aquest nivell al seu torn integrat inseparablement amb els altres nivells aparentment superiors de l’ànima, diu, doncs, Rav Guinsburg:

“La Hassidut explica que el punt més profund de l’ànima és el punt més intern del cor. Tot i que la ment ha de governar sobre el cor, i el cor sobre el fetge, el punt més intern del cor ha de governar sobre la ment. El punt més intern del cor del veritable Tzadik (Lletra Tzadi(k)) és revelat i governa la seva ment.

“La nostra era és l’era de la rectificació del cor, obrint el seu punt més intern per experimentar l’ésser infinit de D’éu. Aquesta experiència de la dimensió interna de la Torà portarà el Mashíah, que eradicarà la serp maligna i transformarà la seva essència interna per convertir-la en un tron per al bé.”

Pirkei Avot 2: 9 mateix també ho indica, quan assenyala que millor que un bon ull (nivell Néfeix), un bon amic, un bon veí, o preveure les conseqüències dels nostres actes, és tenir bon cor (assentat en el nivell de Rúah). Probablement d’aquí es deriva el paper central del rei David i els seus Salms per a l’expressió espiritual, emocional, i fet i fet també a nivell de l’acció del Poble d’Israel.

 

Quan, segons les paraules del Rav Guinsburg, transformem l’essència de la serp per convertir-la en “un tron per a bé” com proposa la Hassidut, haurem portat suficient llum a la foscor com per començar a viure de veritat: experimentant la materialitat de manera harmònica amb l’espiritual, sense percebre aquella amb emocions contradictòries o que repel·leixin afrontar correctament aquesta paradoxa per aconseguir superar-la, el que al seu torn, amb el favor de l’Etern, eventualment redundarà en permetre’ns transcendir les limitacions del Món Present fusionant-lo amb el Món Futur. Sigui la Voluntat de l’Etern ( “ken yehi Ratzon” [כן יהי רצון]) que tot aquest procés en el qual ja estem immersos sigui pel camí de la Seva Misericòrdia, i la nostra Teixuvà sigui motivada per l’amor a Ell, ja aviat i en els nostres dies , Amén [אמן].