Un repaso general iniciado por Moshé, hombre capital — Vayakhel 5782

(Artículo dedicado a invocar la Protección Divina sobre nuestros hermanos judíos en Ucrania, que HaShem les guarde.)

Es conocido que hay dos formas principales de tratar con la realidad: retratar una panorámica general y hacer un enfoque detallado. De alguna manera, las 2 últimas lecturas del Libro de Shemot (Éxodo) responden a esta ordenación:

1) Parashat Vayakhel nos aporta principalmente un enfoque general, entrando en cuestiones como la prescripción genérica pública de Moshé del cumplimiento del Shabbat y de la Construcción del Mishkán (Tabernáculo) –justo al comienzo de la Parashá–, y la enumeración de las tareas de construcción de los utensilios del Mishkán que se despliega en gran parte de la Lectura; y

2) Pikudei establece básicamente un enfoque detallado, con (a) un recuento e inventario, con una precisa cuantificación de los materiales y de las personas, con cifras (Shemot 38:21-39:1); y (b) el despliegue de las etapas de la primera construcción del Mishkán (Shemot 40).

Entremos, por ahora, a escribir de qué nos habla Vayakhel.

La Parashá empieza con una arenga pública del Jefe de los Hijos de Israel: Moshé Rabeinu. En esta comunicación

1) le habla a Israel de la Defensa y la Práctica de la Institución del Shabbat (Shemot 35:2, 3), que es la defensa del ámbito de la santidad en el tiempo; y

2) les exhorta a seguir el procedimiento para la Financiación y la Construcción del Mishkán (Shemot 35:4-20), que de hecho consistirá en erigir un edificio que define la santidad en el espacio.

A partir de Shemot 35:21 comienza el despliegue del “Factor Trabajo” para la erección del Mishkán:

– En 35:22-24 se definen los donativos del Pueblo en metales preciosos y materiales para la construcción diversos.

– En 35:25, 26 se explican los donativos en forma de confecciones de las mujeres.

– Shemot 35:27, 28 nos enumera el donativo de piedras preciosas, especias y aceites especiales por parte de los príncipes del Pueblo.

– En Shemot 35:30-35 nos habla nuevamente Moshé, y él nombra en Nombre del Creador a

I.- Betzalel como Arquitecto y Orfebre del Mishkán; y

II.- Oholiav ben Ajisamaj como Artesano y Confeccionista en jefe,

y enumera cuáles serán sus trabajos: los de Betzalel, principalmente el trabajo de los metales preciosos; por parte de Oholiav, trabajo de la madera y confección.

Y Shemot 36:3 nos hace explícito cómo Betzalel y Oholiav recibieron de la mano de Moshé los donativos del Pueblo.

Y en 36:5-7 llega la honrosa situación para Israel que Betzalel y Oholiav le comunican a Moshé que la contribución del Pueblo para el Mishkán ya es suficiente, y que éste no aporte más.

A continuación es definida la progresión de los trabajos del Mixcan:

1.- Primero, en 36:8-38, los trabajos correspondientes a LO MÁS EXTERNO Y PERIMETRAL DEL MISHKÁN: las tareas artesanales de construcción de las paredes exteriores y la cubierta.

2.- Después, EL COMPLETAMIENTO DEL MISHKÁN, DESDE LO MÁS INTERIOR/ESENCIAL A LO MÁS EXTERIOR/SUPERFICIAL:

a.- El Arca de la Alianza (37:1-9), que debe ir ubicada EN EL SITIO DEL SANTA SANTORUM;

b.- La Mesa del Pan de Proposición (37:10-16);

c.- El Candelabro de Oro (37:17-24); y

d.- El Altar del Incienso (37:25-28)

que se colocarán CERCA DE LA ENTRADA DEL SANTA SANTORUM;

e.- El Sagrado Aceite de Unción, y el Incienso puro de especies dulces (37:29): son enumerados en esta posición dada su santidad, su papel fundamental.

f.- Y el Altar de la Olá (Ofrenda a ser completamente quemada)(38:1-7); y

g.- el Lavadero de Cobre (38:8), ALGO MÁS APARTADOS DEL SANTA SANTORUM.

h.- Y el patio del Mishkán, con los tablones y las bases de delimitación, con las columnas y con el basamiento (38:9-20) como ELEMENTOS MÁS EXTERNOS Y/O PERIMETRALES.

He comentado al principio que el método de descripción y análisis del ENFOQUE GENERAL es el que más se corresponde a la Lectura de Vayakhel, y en la dirección de abrazar el conjunto de todo utensilio del Mishkán vemos que va esta Lectura, y por tanto esto nos da una idea de GLOBALIDAD. Esperamos, pues, que Vaiakhel, con el llamado que hace Moshé nuestro Maestro, nos inspire a mantener siempre clara la idea de la necesaria ARMONÍA DEL CONJUNTO que debe tener nuestro servicio del Eterno, y que esta conciencia lo haga más firme, para que alcemos el Pabellón del Conocimiento de la Torá arriba, hasta la Llegada del Justo redentor, y con ella, del mundo la Divina Salvación; Amén, ken yehí ratzón [אמן, כן יהי רצון].

Shabbat Shalom 🍓🕎🕊️ שבת שלום

Jaím Yehudá, menTORAje

Una centrada panorámica general nos permite expandir la mente e imbuirnos de gozo grandemente.

Un repàs general iniciat per Moixé, home cabdal — Vaiakhel 5782

(Article esmerçat a invocar la Protecció Divina sobre els nostres germans jueus a Ucraïna, que D’éu els cuidi.)

És conegut que hi ha dues maneres principals de tractar amb la realitat: retratar una panoràmica general i fer un enfocament detallat. D’alguna manera, les 2 darreres lectures del Llibre de l’Èxode responen a aquesta ordenació:

1) Paraixat Vaiakhel ens aporta principalment un enfocament general, entrant en qüestions com la prescripció genèrica pública de Moixé del compliment del Xabbat i de la Construcció del Mixcan (just al començament de la Paraixà), i l’enumeració de les tasques de construcció dels estris del Mixcan que es desplega a gran part de la Lectura; i

2) Pikudei estableix bàsicament un enfocament detallat, amb (a) un recompte i inventari, amb una precisa quantificació dels materials i de les persones, amb xifres (Èxode 38:21-39:1); i (b) el desplegament de les etapes de la primera construcció del Mixcan (Èxode 40).

Entrem, per ara, a d’escriure de què ens parla Vaiakhel.

La Paraixà comença amb l’arenga pública del Cap dels Fills d’Israel: Moixé nostre Mestre. En aquesta comunicació

1) els parla a Israel de la defensa i la pràctica de la Institució del Xabbat (Èxode 35:2, 3), que és la defensa de l’àmbit de la santedat en el temps; i

2) els exhorta a seguir el procediment per al Finançament i la Construcció del Mixcan (Tabernacle)(Èxode 35:4-20), que de fet consistirà en erigir un edifici que defineix la santedat en l’espai.

A partir d’Èxode 35:21 comença el desplegament del Factor Treball per a l’erecció del Mixcan:

– Èxode 35:22-24 defineix els donatius del Poble en metalls preciosos i materials per a la construcció diversos.

– Èxode 35:25, 26 explica els donatius en forma de confeccions de les dones.

– Èxode 35:27, 28 ens enumera el donatiu de pedres precioses, espècies i olis especials per part dels prínceps del Poble.

– A Èxode 35:30-35 ens parla novament Moixé, i ell nomena en Nom del Creador a

I.- Betsalel com a Arquitecte i Orfebre del Mixcan; i

II.- Oholiav ben A’hisamakh com a Artesà i Confeccionista en Cap,

i enumera quins seran els seus treballs: els de Betsalel, principalment el treball dels metalls preciosos; per part d’Oholiav, treball de la fusta i confecció.

I a Èxode 36:3 ens fa explícit com Betsalel i Oholiav reberen de la mà de Moixé els donatius del Poble.

I a 36:5-7 arriba l’honrosa situació per Israel que Betsalel i Oholiav li comuniquen a Moixé que la contribució del Poble per al Mixcan ja és suficient, i que aquest no aporti més.

A continuació és definida la progressió dels treballs del Mixcan:

1.- Primer, a 36:8-38 els treballs corresponents ALLÒ MÉS EXTERN I PERIMETRAL DEL MIXCAN, les tasques artesanals de construcció de les parets exteriors i la coberta.

2.- Després, L’EMPLENAMENT DEL MIXCAN, DEL MÉS INTERIOR/ESSENCIAL A MÉS EXTERIOR/SUPERFICIAL:

a.- L’Arca de l’Aliança (37:1-9), que ha d’anar ubicada AL LLOC DEL SANTA SANTORUM;

b.- La Taula del Pa de Proposició (37:10-16);

c.- El Canelobre d’Or (37:17-24); i

d.- L’Altar de l’Encens (37:25-28) que es col·locaran PROP DE L’ENTRADA DEL SANTA SANTORUM;

e.- El Sagrat Oli d’Unció, i l’Encens pur d’espècies dolces (37:29): són enumerats en aquesta posició atesa la seva santedat, el seu paper fonamental.

f.- I l’Altar de l’Olà (Ofrena a ser completament cremada)(38:1-7); i

g.- el Rentador de Coure (38:8), una mica MÉS APARTATS DEL SANTA SANTORUM.

h.- I el pati del Mixcan, amb els taulons i les bases de delimitació, amb les columnes i amb l’entoldat (38:9-20) com a ELEMENTS MÉS EXTERNS I/O PERIMETRALS.

He comentat al principi que el mètode de descripció i anàlisi de l’ENFOCAMENT GENERAL és el que més es correspon a la Lectura de Vaiakhel, i en la direcció d’abraçar el conjunt de tot estri del Mixcan veiem que va aquesta Lectura, i per tant això ens dóna una idea de GLOBALITAT. Esperem, doncs, que Vaiakhel, amb la crida que hi fa Moixé nostre Mestre, ens inspiri a mantenir sempre clara la idea de la necessària HARMONIA DEL CONJUNT que ha de tenir el nostre servei de l’Etern, i que aquesta consciència el faci més ferm, per tal que alcem el Pavelló del Coneixement de la Torà ben amunt, fins a l’Arribada del Just redemptor, i amb ell, del món la Divina Salvació; Amén, ken iehí ratson [אמן, כן יהי רצון].

Xabbat Xalom 🍓🕎🕊️ שבת שלום

‘Haïm Iehudà, menTORAtge

Una centrada panoràmica general ens permet expandir la ment i imbuir-nos de joia granment.

De liderazgo e idolatría, y de cómo transitar tan estrecha vía — Ki Tisá 5782

La Parashá de Ki Tisá es una lectura pivotal, que marca un antes y un después no sólo en la Historia de Israel, sino de la Humanidad entera. La problemática subyacente en el mismo proceso de la Salida de Egipto se despliega bien entrada la Lectura:

“Y cuando el Pueblo vio que Moshé se demoraba en bajar de la montaña, el Pueblo se agrupó alrededor de Aharón, y le dijo: ‘Sube, haznos un dios (“elohim” [אלהים]) que vaya ante nosotros; ya que, en cuanto a este Moshé, el hombre que nos ha extraído de la tierra de Egipto, no sabemos que se ha hecho de él”.

Shemot 32:1

La situación era la siguiente: Moshé Rabeinu, por un malentendido de temporización entre el Pueblo y él mismo, es tomado por muerto. El Pueblo agarra miedo, y le pide a Aharón, hermano de Moshé, que construya una figura; en palabras del Comentarista Rashi, le pidieron “dioses que fueran frente a ellos” en el lugar de Moshé (Rashi en Shemot 32:1).

Una pregunta que debemos plantearnos es: ¿cómo es que el Pueblo sustituyó a Moshé precisamente por un “dios”, aunque fuera sólo un símbolo?

Una respuesta la podemos obtener de analizar la palabra “elohim” en Hebreo, una palabra reveladoramente polisémica. Los significados de esta palabra son:

1: primero, “Elokim”: D’ios; el Creador del universo [JÉSED en Guevurá].

2: segundo, “elohim”: ídolo; falso dios [GUEVURÁ en Guevurá].

3: tercero, “elohim”: juez, u hombre poderoso, prominente [TIFÉRET en Guevurá].

Mi hipótesis, definida a raíz de lo que nos enseña Rashi, es la siguiente: el punto de partida es que Moshé demuestra fehacientemente que él era el líder del Pueblo y “elohim” (juez) suyo, y eso le confería un TIFÉRET, un ESPLENDOR VERDADERO, que le permitía ejercer su autoridad –que era necesariamente derivada de la Autoridad del Creador para ser auténtica– sobre el Pueblo.

Ahora bien, cuando Moshé fue echado de menos por el Pueblo producto del malentendido temporal, la multitud mixta –egipcios y miembros de otros pueblos esclavizados en Egipto incorporados en el seno de Israel–, todavía imbuída de la idolatría de Egipto, hizo “desviar” el pensamiento del Pueblo de considerar la tercera acepción de “elohim” a considerar la segunda, esta última siendo del lado de la GUEVURÁ, RIGOR, de forma lógica –y además, un rigor derivado del miedo, y, por tanto, negativo–; así, a falta de Moshé, el Pueblo, instigado por la multitud mixta, acaba aferrándose a un “elohim” en el sentido de “falso dios”, falsa fuerza rectora, para que lo guíe. Evidentemente, regirse por esta falsa fuerza llevó al Pueblo a “festear” (Ibíd. 32:6) frente al ídolo, y, por tanto, a corromperse (Ibíd. 32:7).

De tal modo que el Pueblo, llevado por su frenesí, en cierto modo, entronizó al ídolo, el Becerro de Oro, convirtiéndolo, en el fondo, no sólo en su “dirigente” (“sustituto” de Moshé), sino también rayando el hecho de otorgarle la condición de dios; según el versículo:

“Y lo recibió en su mano, lo moldeó con una herramienta de grabar e hizo un ternero de fundición; y dijeron [el Pueblo, dirigido por la multitud mixta]: ‘Este es tu dios [–elohekha–], Israel, que te hizo subir de la tierra de Egipto’.”

Ibíd. 32:4

LA SOLUCIÓN A TAL CORRUPCIÓN

Moshé, al conocer la penosa situación de Boca del Creador, buscó enseguida la solución. ¿Y qué camino siguió? Para entenderlo, vamos a analizar un poco más la problemática de la divinización de los dirigentes.

Con los milagros de Egipto, y, en especial, la Partición de las Aguas del Mar de Juncos, el versículo nos pone al Creador y a Moshé en un delicado paralelo a ojos del Pueblo:

“E Israel vio la gran obra que el Eterno hizo sobre los egipcios, y el pueblo tuvo temor reverencial del Eterno; y creyó en el Eterno y en Su siervo Moshé”.

Ibíd. 14:31

Fijémonos en el paralelo: el Pueblo confió en el Eterno, y en Moshé.

Un paralelo derivado de que, en los milagros, el Eterno y Moshé cooperaron en estrecha relación: Moshé hacía una acción de prenda y a continuación llegaba el milagro del Creador. El riesgo está claro, y es el de atribuir los milagros a Moshé, y desterrar al Creador.

Las mentes débiles del Pueblo, o las distorsionadas –la multitud mixta–, cayeron en el peligro de este paralelo, el de otorgar poderes sobrenaturales a Moshé, convirtiéndolo ‘de facto’ finalmente en un poder autónomo –una suerte de ídolo–, como hizo finalmente la multitud mixta con el “símbolo” del Becerro de Oro.

El hilo que separa la idolatría de la fe verdadera puede llegar a ser muy delgado, tan fino que incluso el propio Creador le dice a Moshé:

“[…] ‘Ve, baja; porque tu Pueblo, el que subiste de la tierra de Egipto, ha hecho maldad; […]’”

Ibíd. 32:7

Y Moshé, con esta afirmación del Creador (y la de la multitud mixta de 32:4), detecta enseguida la solución; de tal modo que él le replicó al Creador, cuando Él quería destruir al Pueblo,

“[…] ‘Eterno, ¿por qué se enciende Tu ira contra Tu Pueblo, que has sacado de la tierra de Egipto con gran poder y con Mano fuerte?’.”

Ibíd. 32:11

Es decir: Moshé ¡Le vuelve a adscribir el poder de sacar el Pueblo de Egipto, y por tanto, todo el poder, al Creador…!

De este modo, Moshé encabeza la reconexión de Israel con la acepción totalmente rectificada de “Elokim”: la primera que hemos visto antes, la que asigna a D’ios, el Creador del universo y Padre Celestial, todo el Poder. Al ser la acepción más ordenada de las tres, naturalmente le corresponde ser la acepción del JÉSED (BONDAD) del Creador, la que nos redime de todas las formas de idolatría, y en especial de la idolatría del Hombre, encapsulada en los liderazgos “fuertes”.

Y así, después de un apasionado discurso de defensa del Pueblo (Ibíd. 32:13), pero también de defensa del mismo Honor del Creador[!] (Ibíd. 32:12), Moshé obtiene Su perdón (Ibíd. 32:14).

Y no es menos perfecto el hecho de que sea el propio Moshé quien rompe las Tablas de la Ley al descender de la montaña (Ibíd. 32:19): eran unas tablas “distantes”, íntegramente hechas de la Mano de D’ios (Ibíd. 32:16), que no habían acabado de conectar el Pueblo con el Creador, por la distorsión de la adoración del liderazgo de Moshé que encapsulaba el Becerro de Oro instigado por la multitud mixta, el eslabón débil del Pueblo.

Todo recomenzaría, pues, con el perdón al Pueblo, y un nuevo par de Tablas, éstas esculpidas por Moshé (y escritas por D’ios)(Ibíd. 34:1, 4), y, por tanto, más cercanas al Hombre que las primeras.

Pero el peligro de adorar a los líderes está siempre muy presente –y aún más personas vinculadas a milagros y maravillas–, por eso mismo es fundamental que alimentemos constantemente (por medio de Estudio de Torá, Tefilá y Ma’asim Tovim (Avot 1: 2)) la proximidad entre el Creador y nosotros, y así tengamos presente la lección de Moshé en su Discurso final de que

“A ti se te mostró[, oh, Israel,] para que lo conocieras, que el Eterno es el Dios [–“Hu haElokim”–], no hay otro fuera de Él.”

Devarim 4:35

Que HaShem nos otorgue gracia y que así lo podamos percibir siempre en nuestras vidas; Amén, ken yehí Ratzón [אמן, כן יהי רצון].

Shabbat Shalom 🍓🕎🕊️ שבת שלום

Jaím Yehudá, menTORAje

Mantener la llama de la fe perfecta nos pide sostener nuestra conciencia focalizada no en fuerzas superficiales como liderazgos humanos o ningún vector natural, sino en el Creador: nuestro Padre Celestial.

De lideratge i idolatria, i de com transitar tant estreta via — Ki Tissà 5782

La Paraixà de Ki Tissà és una lectura pivotal, que marca un abans i un després no només per la Història d’Israel, sinó de la Humanitat sencera. La problemàtica subjacent en el mateix procés de la Sortida d’Egipte és descabdella ben entrada la Lectura:

“I quan el Poble va veure que Moixé s’endarreria de baixar de la muntanya, el Poble s’agrupà al voltant d’Aharon, i li digué: ‘Puja, fes-nos un déu (“elohim” [אלהים]) que vagi al davant nostre; atès que, pel que fa aquest Moixé, l’home que ens ha extret de la terra d’Egipte, no sabem que se n’ha fet d’ell’.”

Èxode 32:1

La situació era la següent: Moixé nostre Mestre, per un malentès de temporització entre el Poble i ell mateix, és pres per mort. El Poble agafa por, i li demana a Aharon, germà de Moixé, que construeixi una figura; en paraules del Comentarista Raixi, li demanaren “déus que anéssin en front d’ells” al lloc de Moixé (Raixi a Èxode 32:1).

Una pregunta que cal que ens plantegem és: com és que el Poble substituí a Moixé precisament per un “déu”, baldament fós només un símbol?

Una resposta la podem obtenir d’analitzar la paraula “elohim” en Hebreu, una paraula reveladorament polisèmica. Els significats d’aquesta paraula són:

1: primer, “Elokim”: D’éu; el Creador de l’univers [‘HÉSSED en Guevurà].

2: segon, “elohim”: ídol; fals déu [GUEVURÀ en Guevurà].

3: tercer, “elohim”: jutge, o home poderós, prominent [TIFÉRET en Guevurà].

La meva hipòtesi, definida a rel del que ens ensenya Raixi, és la següent: el punt de partida és que Moixé demostra fefaentment que ell era el líder del Poble i “elohim” (jutge) seu, i això li conferia un TIFÉRET, un ESPLENDOR VERITABLE, que li permetia exercir la seva autoritat –que era necessàriament derivada de l’Autoritat del Creador per tal de ser autèntica– sobre el Poble.

Ara bé, quan Moixé va ser trobat a faltar pel Poble producte del malentès temporal, la multitud mixta –egipcis i membres d’altres poble esclavitzats a Egipte incorporats al sí d’Israel–, encara imbuïda de la idolatria d’Egipte, va “desviar” el pensament del Poble de considerar la tercera accepció d'”elohim” a considerar la segona, aquesta darrera essent del costat de la GUEVURÀ, RIGOR, de manera lògica –i encara un rigor derivat de la por, i, per tant, negatiu–; així, a manca de Moixé, el Poble, instigat per la multitud mixta, acaba aferrant-se a un “elohim” en el sentit de “fals déu”, falsa força rectora, per a que el meni. Evidentment, regir-se per aquesta falsa força portà al Poble a “festejar” (Ibid. 32:6) en front de l’ídol, i, per tant, a corrompre’s (Ibíd. 32:7).

De tal manera que el Poble, endut per la seva frisança, en certa manera, va entronitzar l’ídol, el Vedell d’Or, convertint-lo, en el fons, no només en el seu “dirigent” (“substitut” de Moixé), sinó també ratllant el fet d’atorgar-li la condició de déu; segons el versicle:

“I el va rebre a la seva mà, el va modelar amb una eina de gravar i en va fer un vedell de fosa; i van dir [el Poble, dirigit per la multitud mixta]: ‘Aquest és el teu déu [–elohekha–], Israel, que et va fer pujar de la terra d’Egipte’.”

Ibíd. 32:4

LA SOLUCIÓ A TAL CORRUPCIÓ

Moixé, en conèixer la galdosa situació de Boca del Creador, en va cercar de seguida la solució. I quin camí va seguir? Per entendre-ho, analitzarem una mica més la problemàtica de la divinització dels dirigents.

Amb els miracles d’Egipte, i, en especial, la Partició de les Aigües del Mar de Joncs, el versicle ens posa al Creador i a Moixé en un delicat paral·lel a ulls del Poble:

“I Israel va veure la gran obra que l’Etern va fer sobre els egipcis, i el poble va tenir reverència de l’Etern; i va creure en l’Etern i en el Seu servent Moixé”.

Ibíd. 14:31

Fixem-nos en el paral·lel: el Poble va confiar en l’Etern, i en Moixé.

Un paral·lel derivat de que, en els miracles, l’Etern i Moixé cooperaren en estreta relació: Moixé feia una acció de penyora i tot seguit arribava el miracle del Creador. El risc és clar, i és el d’atribuir els miracles a Moixé, i bandejar el Creador.

Les ments dèbils del Poble, o les distorsionades –la multitud mixta–, caigueren en el perill d’aquest paral·lel, el d’atorgar poders sobrenaturals a Moixé, convertint-lo ‘de facto’ finalment en un poder autònom –una sort d’ídol–, com feu finalment la multitud mixta amb el “símbol” del Vedell d’Or.

El fil que separa la idolatria de la fe veritable és molt prim, tant fi que fins i tot el mateix Creador li diu a Moixé:

“[…] ‘Vés, baixa; perquè el teu Poble, que vas fer pujar de la terra d’Egipte, ha fet maldat; […]'”

Ibíd. 32:7

I Moixé, amb aquesta afirmació del Creador (i la de la multitud mixta de 32:4), detecta de seguida la solució; de tal manera que ell Li replicà al Creador, quan Ell volia destruir el Poble,

“[…] ‘Etern, per què s’encén la Teva ira contra el Teu Poble, que has fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb Mà forta?’.”

Ibíd. 32:11

És a dir: Moixé Li torna a adscriure el poder de treure el Poble d’Egipte, i per tant, tot el poder, al Creador…!

D’aquesta manera, Moixé encapçala la reconnexió d’Israel amb l’accepció totalment rectificada d'”Elokim”: la primera que hem vist abans, la que assigna a D’éu, el Creador de l’univers i Pare Celestial, tot el Poder. En ser l’accepció més endreçada de les tres, naturalment li correspon ser l’accepció del ‘HÉSSED (BONDAT) del Creador, la que ens redimeix de totes les formes d’idolatria, i en especial de la idolatria de l’Home, encapsulada en els lideratges “forts”.

I així, després d’un apassionat discurs de defensa del Poble (Ibíd. 32:13), però també de defensa del mateix Honor del Creador[!] (Ibíd. 32:12), Moixé obté el Seu perdó (Ibíd. 32:14).

I no és menys que perfecte el fet que sigui el mateix Moixé qui trenca les Taules de la Llei en descendir de la muntanya (Ibíd. 32:19): eren unes taules “distants”, íntegrament fetes de la Mà de D’éu (Ibíd. 32:16), que no havien acabat de connectar el Poble amb el Creador, per la distorsió de l’adoració del lideratge de Moixé que encapsulava el Vedell d’Or instigat per la multitud mixta, la baula feble del Poble.

Tot recomençaria, doncs, amb el perdó al Poble, i un nou parell de Taules, aquestes esculpides per Moixé (i escrites per D’éu)(Ibíd. 34:1, 4), i, per tant, més properes a l’Home que les primeres.

Però el perill d’adorar els líders és sempre ben present –i oimés persones vinculades a miracles i meravelles–, per això mateix és fonamental que alimentem constantment (per mitjà d’Estudi de Torà, Tefil·là i Maassim Tovim (Avot 1:2)) la proximitat entre el Creador i nosaltres, i així tinguem present la lliçó de Moixé en el seu Discurs final que

“A tu se’t va mostrar[, oh, Israel,] per tal que ho coneguessis, que l’Etern és el D’éu [–“Hu haElokim”–], no n’hi ha cap altre fora d’Ell.”

Deuteronomi 4:35

Que Ha-Xem ens atorgui la gràcia que així ho puguem percebre sempre en les nostres vides; Amén, ken iehí Ratson [אמן, כן יהי רצון].

Xabbat Xalom 🍓🕎🕊️ שבת שלום

‘Haïm Iehudà, menTORAtge

Mantenir la flama de la fe perfecta ens demana mantenir la nostra consciència focalitzada no pas en forces superficials com lideratges humans o cap vector natural, sinó en el Creador: el nostre Pare Celestial.

Mishkán: la Construcción raíz de nuestra Renovación — Tetzavé 5782

Con este escrito, correspondiente a Parashat[, la Lectura de,] Tetzavé, vengo a mostrar cómo la Construcción del Mishkán (Tabernáculo) es la Fundación del Servicio del Eterno, misión Nacional que Israel expresará a partir de ese momento como los tres Pilares del mundo expresados ​​en Avot 1:2 como:

TORÁ, AVODÁ –“Servicio” propiamente dicho– y ACTOS PIADOSOS,

que toman la forma a la manera de Estudio de Torá, Tefilá (Oración), y Buenas Acciones (Mitzvot). Veremos cómo esta construcción es la raíz de nuestro inicio como Pueblo funcional, y cómo se puede articular nuestra constante renovación (y la del mundo) por medio de las tres mencionadas funciones que define en la Mishná Rabí Shim´ón el Justo. Estudiémoslo.

LA RENOVACIÓN DE LA TEFILÁ SE HALLA EN HACER LA AMIDÁ CON KAVANÁ

“Y recaerá en Aharón oficiar; y tal sonido [de las campanillas] será escuchado cuando él acceda al lugar sagrado frente al Eterno, y [para que] cuando él salga, (que) él no muera.”

Shemot 28:35

TEFILÁ: Nosotros que hacemos el Servicio del Eterno, en la práctica, todos los judíos, somos “los Aharones” –los sacerdotes– de D’ios. ¿Y cómo debe ser este Servicio que debemos oficiar? Primero, cuando el versículo nos habla de SONIDO –el versículo, en su sentido llano, nos habla de las campanillas del vestido de Aharón–, podemos entender que la Tefilá debe ser ESCUCHADA por nosotros (ni en silencio ni gritando , pero con VOZ audible), y debe ser VIVA: los Sabios nos advierten que una Tefilá sin KAVANÁ es como un cuerpo sin alma, muerta.

Después, nos dice que tal SONIDO “será ESCUCHADO” –será CAPTADO– al acceder al “LUGAR SAGRADO”; y ¿cuál es, el “lugar sagrado” de la Tefilá, sino la Amidá (Oración de Pie)? Y aún más, de manera natural, la Amidá puede ser descrita, precisamente, como la oración que hacemos más chocantemente “frente al Eterno”. “Frente al Eterno” es cuando la Tefilá será audible de esta manera especial.

Y finalmente, cuando el versículo nos dice “y cuando él salga, que él no muera”, podemos asignarlo a los 3 pasos preceptivos atrás al final del Amidá: si los hacemos demasiado a prisa, ‘de facto’ deshabilitan el efecto de la Amidá, porque delatan una incorrecta kavaná, y por tanto, “matamos” la Tefilá. Una clave de hacer el Amidà con kavanà es, pues, salir como debemos salir de la Presencia del Rey: con completa reverencia, y exactamente según nos manda la Ley. Y ésta es la Tefilá con vitalidad, la cual nos renovará el espíritu y tendrá efectividad.

LA PERVIVENCIA DE LA SABIDURÍA: QUIEN HACE SU TRANSMISIÓN RECIBE LA UNCIÓN

“Entonces tú tomarás el aceite de unción, y lo derramarás sobre su cabeza, y le ungirás.”

29:7

ESTUDIO DE TORA: El ACEITE representa “JOJMÁ, la SABIDURÍA JUDÍA(, de acuerdo al conocimiento de los Sabios). Que Moshé –innominado tanto en este pasaje como en toda la parashá– tome el aceite, se puede entender como que es particularmente él quien canaliza la Sabiduría Divina (transmitida a él mismo por D’ios en el Sinaí (Avot 1:1)) al resto de estudiosos de la Torá, estudiosos en este caso representados por cualquier judío en general, pero por los rabinos y maestros, y kohanim y levitas, en particular. Y Moshé les unge, que quiere decir, los hace no sólo partícipes de la transmisión de la Sabiduría Divina, sino que se la impregna de manera prácticamente indeleble en sus psiquis, pasando a formar parte de sus personalidades (de la forma que en lo que sigue describiremos).

MIDOT: LLEVAR LA MENTAL TRANSFORMACIÓN HASTA EL ÚLTIMO RINCÓN

“Y tú traerás a sus hijos, y les pondrás túnicas encima.”

8

A un nivel también alegórico (conectado con la Jasidut), los HIJOS de Aharón son las MIDOT (RASGOS DE CARÁCTER) del estudioso de Torá. Los “hijos de Aharón”/MIDOT deben ser vestidos como debemos “vestir” las emociones –definiéndolas, analizándolas, enderezándolas– por medio del estudio de Torá: por medio de asentar firmemente la ideología propia del Estudio Hebreo en nuestra psiquis. Cuando consigamos esto, la simple presencia del estudioso de Torá nos revelará “visualmente” –con su “túnica”– su sabiduría y refinamiento de carácter.

LA CORRECTA ACCIÓN EN EL MUNDO MATERIAL CON PLENITUD FÍSICA, EMOCIONAL Y MENTAL

“Y traerás el toro frente a la Tienda de Asignación; y Aharón y sus hijos pondrán sus manos sobre la cabeza del toro.”

10

MITZVOT (BUENAS ACCIONES): Primero, aquí vemos cómo las MITZVOT son hechas explícitas como IMPLICACIÓN CON LA “MUNDANA” MATERIALIDAD; tienen el elemento central en el TORO y su ofrenda, que encapsula la propia MATERIALIDAD. Las MITZVOT deben ser hechas –y la acción misma es simbolizada por las manos– “apoyándose”, apoyando las manos (literalmente y metafórica) en la cabeza, que representa el intelecto, la razón y el entendimiento: esto es, la ofrenda de la ACCIÓN transformativa en el mundo y para el mundo debe ser hecha con EL CORRECTO TALANTE.

“Y sacrificarás el toro frente al Eterno, en la puerta de la Tienda de Asignación.”

11

Este versículo nos anota que debemos OFRENAR LA MATERIALIDAD AL SERVICIO DEL ETERNO, es decir, LE-SHEM SHAMAIM (EN NOMBRE DEL CIELO). Y hacerlo “en la puerta de la Tienda de Asignación” significa EJECUTAR LAS MITZVOT CON EMOCIONES CORRECTAS, RECTIFICADAS; a este último respecto, tenemos en la Torá cómo el requisito indispensable para servir al Eterno es hacerlo “con REGOCIJO y de buen corazón” (Devarim 28:47). Este versículo, pues, lo podemos asignar a la PLENITUD EMOCIONAL concomitante al correcto cumplimiento de las MITZVOT.

“Y tú [–Moshé–] tomarás de la sangre del toro, y la pondrás en los cuernos del Altar con tu dedo; y derramarás la sangre restante en la base del Altar.”

12

La SANGRE contiene la VITALIDAD, en nuestra analogía, la INTENCIÓN y MOTIVACIÓN de nuestras MITZVOT; derramarla en la base del Altar implica que EN LA BASE DE NUESTRA MOTIVACIÓN debe haber una FRANCA ENTREGA de nuestra parte a HaShem (MESIRUT NÉFESH), hasta el punto de que, por medio de la MITZVÁ, ENTREGUEMOS NUESTRA MÁS BAJA E INSTINTIVA COMPONENTE ANIMAL AL ​​SERVICIO DEL CREADOR.

“Y tú tomarás toda la grasa que cubre las entrañas, y el lóbulo encima del hígado, y los dos riñones, y la grasa que está sobre ella, y las harás humo encima del Altar.”

13

Pero para conseguir una CORRECTA CANALIZACIÓN DE LAS PASIONES INSTINTIVAS EN EL CUMPLIMIENTO DE LAS MITZVOT, a menudo las tenemos que sanar, DIRIGIENDO SU EXCESO (ANSIEDAD) O SU DEFECTO (PEREZA). Una componente de SANACIÓN la tenemos en este versículo: convertir en humo las grasas de las entrañas es equiparable a DISIPAR LA PEREZA, y quemar las vísceras –hígado y riñones– equivale a SUBLIMAR LA ANSIEDAD.

“Pero la carne del toro, y su piel, y su estiércol, quemarás en el fuego fuera del campamento; es una ofrenda de transgresión.”

14

Y también, nuestra VOLUNTAD a la hora de cumplir las MITZVOT debe ser REFINADA. Tres aspectos a “quemar al fuego” para no transgredir con una incorrecta INTENCIÓN son:

A) LA FALTA DE KAVANÁ (INCONSCIENCIA): calidad desfavorable recogida en la CARNE de esta ofrenda.

B) SUPERFICIALIDAD (BANALIDAD): encapsulada por la PIEL del animal. Y:

C) NEGATIVIDAD: su corrección viene representada por la quema del ESTIÉRCOL.

Fijándonos ahora en los versículos 15 a 18 de este capítulo, vemos como un primer carnero (macho de la oveja), es ofrendado como ofrenda de tipo OLÁ (COMPLETAMENTE QUEMADA), y simboliza que nuestra VOLUNTAD de cumplir MITZVOT debe tener la MOTIVACIÓN de ser ÍNTEGRAMENTE LE-SHEM SHAMAIM: ORIENTADA A ACEPTAR EL YUGO DEL CIELO Y OBEDECER LA VOLUNTAD DIVINA.

Y el segundo carnero (19-22), empleado para consagrar a los Sacerdotes, encapsula la idea de que la CONSECUENCIA de realizar las MITXVOT (también) debe ser nuestro PERFECCIONAMIENTO MORAL. Por eso, la carne de este carnero deberá ser consumida –“interiorizada”– (por los sacerdotes) (31), como debemos INTERIORIZAR NUESTRA TRANSFORMACIÓN CARACTERIOLÓGICA Y MORAL.

Otra CONSECUENCIA del cumplimiento de MITZVOT la podemos ver recogida en los versículos de 23 a 25, e implica el PAN ÁCIMO (SIN LEVADURA), que simboliza la RIQUEZA MATERIAL QUE CONSEGUIMOS (CUMPLIENDO MITZVOT LE-SHEM SHAMAIM). Este pan es ofrendado como OFRENDA OLÁ, recogiendo la idea de que TAMBIÉN NUESTRA RIQUEZA MATERIAL, LA FINALIDAD DETRÁS SUYO, ES DEDICARLA AL SERVICIO DEL ETERNO.

Sin embargo, de parte de la materialidad tratada, nosotros también sacaremos un PROVECHO, destinado básicamente a nuestra natural SUBSISTENCIA; y esto viene canalizado por el hecho de que los Sacerdotes comen del carnero de Consagración (32).

EN RESUMEN: en este artículo hemos visto

1) [“TORÁ”] como la UNCIÓN DE AHARÓN Y SUS HIJOS nos permite explicar características del proceso de ADQUISICIÓN, ESTUDIO, EFECTOS DEL ESTUDIO, Y TRANSMISIÓN DE LA TORÀ;

2) [“AVODÁ”] que al HACER LA AMIDÁ CON KAVANÁ tenemos el secreto de LA RENOVACIÓN DE LA TEFILÁ; y

3) [“GUEMILUT JASADIM”] hemos visto herramientas originadas en la original construcción del Mishkán para promover la CORRECTA ACCIÓN EN EL MUNDO MATERIAL a lo largo de la Historia:

(a) orientando nuestro TALANTE (DISPOSICIÓN MENTAL),

(b) teniendo PLENITUD EMOCIONAL,

(c) con MESIRUT NÉFESH (ENTREGA DEL ALMA ANIMAL),

(d) RIGIENDO LAS PASIONES INSTINTIVAS,

(e) REFINANDO NUESTRA VOLUNTAD,

(f) ACEPTANDO LA VOLUNTAD DIVINA,

(g) experimentando un PERFECCIONAMIENTO MORAL, y

(h) DEDICANDO NUESTRA RIQUEZA MATERIAL AL ​​SERVICIO DEL ETERNO (incluso lo que necesitamos para nuestra SUBSISTENCIA),

en nuestro CUMPLIMIENTO DE LAS MITSVOT.

Esperemos que las presentes lecturas sobre la Construcción del Mishkán nos inspiren y motiven a ejecutar, de forma renovada y perseverante, estudio de Torá, Tefilá y Maasim Tovim, para llegar, que sea pronto, a la Redención triunfante; Amén, ken yehí Ratzón [אמן, כן יהי רצון].

Shabbat Shalom 🍓🕎🕊️ שבת שלום

Jaím Yehudá, menTORAje

Mixcan: la Construcció arrel de la nostra Renovació — Tetsavé 5782

Amb aquest escrit, corresponent a Paraixat[, la Lectura de,] Tetsavé, vinc a mostrar com la Construcció del Mixcan (Tabernacle) és la Fundació del Servei de l’Etern, missió Nacional que Israel expressarà a partir d’aquell moment com els tres Pilars del món expressats a Avot 1:2 com:

TORÀ, AVODÀ –“Servei” pròpiament dit– i ACTES PIETOSOS,

que prenen la forma a la manera d’Estudi de Torà, Tefil·là (Oració), i Bones Accions (Mitsvot). Veurem com aquesta construcció és l’arrel del nostre inici com a Poble funcional, i com es pot articular la nostra constant renovació (i la del món) per mitjà de les tres esmentades funcions que defineix a la Mixnà Rabí Xim’on el Just. Estudiem-ho.

LA RENOVACIÓ DE LA TEFIL·LÀ ES TROBA EN FER L’AMIDÀ AMB KAVANÀ

“I recaurà en Aharon d’oficiar; i tal so [de les campanetes] serà escoltat quan ell accedeixi al lloc sagrat en front de l’Etern, i [per tal de que] quan ell surti, (que) ell no mori.”

Èxode 28:35

TEFIL·LÀ: Nosaltres que fem el Servei de l’Etern, a la pràctica, tots els jueus, som “els Aharons” –els sacerdots– de D’éu. I com ha de ser aquest Servei que hem d’oficiar?

Primer, quan el versicle ens parla de SO –el versicle, en el seu sentit planer, ens parla de les campanetes del vestit d’Aharon–, podem entendre que la Tefil·là ha de ser ESCOLTADA per nosaltres (ni en silenci ni cridant, però amb VEU audible), i ha de ser VIVA: els Savis ens adverteixen que una Tefil·là sense KAVANÀ és com un cos sense ànima, morta.

Després, ens diu que tal SO “serà ESCOLTAT” –serà SENTIT– en accedir al “LLOC SAGRAT”; i quin és, el “lloc sagrat” de la Tefil·là, sinó l’Amidà (Oració Dempeus)? I oimés, de manera natural, l’Amidà pot ser descrita, precisament, com a l’oració que fem més punyentment “en front de l’Etern”. En front de l’Etern és quan la Tefil·là serà audible d’aquesta manera especial.

I finalment, quan el versicle ens diu “i quan ell surti, que ell no mori”, podem assignar-ho als 3 passos preceptius enrera al final de l’Amidà: si els fem massa a corre-cuita, ‘de facto’ deshabiliten l’efecte de l’Amidà, perquè delaten una incorrecta kavanà, i per tant, “matem” la Tefil·là. Una clau de fer l’Amidà amb kavanà és, doncs, sortir-ne com cal que sortim de la Presència del Rei: amb completa reverència, i exactament segons ens comanda la Llei.

I aquesta és la Tefil·là amb vitalitat, la qual ens renovellarà l’esperit i tindrà efectivitat.

LA PERVIVÈNCIA DE LA SAVIESA: QUI EN FA LA TRANSMISSIÓ EN REP LA UNCIÓ

“Aleshores tu prendràs l’oli d’unció, i el vessaràs sobre el seu cap, i l’ungiràs.”

29:7

ESTUDI DE TORA: L’OLI representa ‘HOKHMÀ, la SAVIESA JUEVA(, d’acord al coneixement dels Savis). Que Moixé –innominat tant en aquest passatge com en tota la paraixà– prengui l’oli, es pot entendre com que és particularment ell qui canalitza la Saviesa Divina (transmesa a ell mateix per D’éu al Sinaí (Avot 1:1)) a la resta d’estudiosos de la Torà, estudiosos en aquest cas representats per qualsevol jueu en general, però per els rabins i mestres, i cohanim i levites, en particular. I Moixé els ungeix, que vol dir, els fa no només partíceps de la transmissió de la Saviesa Divina, sinó que els la impregna de manera pràcticament indeleble a les seves psiquis, passant a formar part de les seves personalitats (de la manera que tot seguit descriurem).

MIDOT: PORTAR LA TRANSFORMACIÓ MENTAL FINS EL RACÓ MÉS IGNOT

“I tu portaràs els seus fills, i els posaràs túniques al damunt.”

8

A un nivell també al·legòric (connectat amb la ‘Hassidut), els FILLS d’Aharon són les MIDOT (TRETS DE CARÀCTER) de l’estudiós de Torà. Els “fills d’Aharon”/MIDOT han de ser vestits com hem de “vestir” les emocions –definint-les, analitzant-les, redreçant-les– per mitjà de l’estudi de Torà: per mitjà d’assentar fermament la ideologia pròpia de l’Estudi Hebreu a la nostra psiquis. Quan aconseguim això, la simple presència de l’estudiós de Torà ens revelarà “visualment” –amb la seva “túnica”– la seva saviesa i refinament de caràcter.

LA CORRECTA ACCIÓ AL MÓN MATERIAL AMB PLENITUD FÍSICA, EMOCIONAL I MENTAL

“I portaràs el bou davant la Tenda d’Assignació; i Aharon i els seus fills posaran les seves mans sobre el cap del bou.”

10

MITSVOT (BONES ACCIONS): Primer, aquí veiem com les MITZVOT són fetes explícites com a IMPLICACIÓ AMB LA “MUNDANA” MATERIALITAT; tenen l’element central en el BOU i el seu ofrenament, que encapsula la MATERIALITAT mateixa. Les MITSVOT han de ser fetes –i l’acció mateixa és simbolitzada per les mans– “recolzant-se”, recolzant les mans (literalment i metafòrica) en el cap, que representa l’intel·lecte, la raó i l’enteniment: això és, l’ofrena de l’ACCIÓ transformativa al món ha de ser feta amb EL CORRECTE CAPTENIMENT.

“I sacrificaràs el bou en front de l’Etern, a la porta de la Tenda d’Assignació.”

11

Aquest versicle ens anota que hem d’OFRENAR LA MATERIALITAT AL SERVEI DE L’ETERN, és a dir, LE-XEM XAMAIM (EN NOM DEL CEL). I fer-ho “a la porta de la Tenda d’Assignació” vol dir EXECUTAR LES MITSVOT AMB EMOCIONS CORRECTES, RECTIFICADES; a aquest darrer respecte, tenim a la Torà com el requisit indispensable per servir a l’Etern és fer-ho “amb JOIA i de tot cor” (Deuteronomi 28:47). Aquest versicle, doncs, el podem assignar a la PLENITUD EMOCIONAL concomitant al correcte compliment de les MITSVOT.

“I tu [–Moixé–] prendràs de la sang del bou, i la posaràs a les banyes de l’Altar amb el teu dit; i vessaràs la sang restant a la base de l’Altar.”

12

La SANG conté la VITALITAT, en la nostra analogia, la INTENCIÓ i MOTIVACIÓ de les nostres MITSVOT; vessar-la a la base de l’Altar implica que A LA BASE DE LA NOSTRA MOTIVACIÓ hi ha d’haver una FRANCA ENTREGA de part nostra a Ha-Xem (MESSIRUT NÉFEIX), fins al punt que, per mitjà de la MITSVÀ, ENTREGUEM LA NOSTRA MÉS BAIXA I INSTINTIVA COMPONENT ANIMAL AL SERVEI DEL CREADOR.

“I tu prendràs tot el greix que cobreix les entranyes, i el lòbul damunt del fetge, i els dos ronyons, i el greix que és damunt seu, i fer-los fum damunt de l’Altar.”

13

Però per aconseguir una CORRECTA CANALITZACIÓ DE LES PASSIONS INSTINTIVES EN EL COMPLIMENT DE LES MITSVOT, sovint les hem de sanar, ADREÇANT EL SEU EXCÉS (PRUÏJA) O EL SEU DEFECTE (MANDRA). Una component de SANACIÓ la tenim a aquest versicle: convertir en fum els greixos de les entranyes és equiparable a DISSIPAR LA MANDRA, i cremar les vísceres –fetge i ronyons– equival a SUBLIMAR LA PRUÏJA.

“Però la carn del bou, i la seva pell, i els seus fems, cremaràs al foc fora del campament; és una ofrena de transgressió.”

14

I també, la nostra VOLUNTAT a l’hora de complir les MITSVOT ha de ser REFINADA. Tres aspectes a “cremar al foc” per tal de no transgredir amb una incorrecta INTENCIÓ són:

A) La MANCA DE KAVANÀ (INCONSCIÈNCIA): qualitat desfavorable recollida en la CARN d’aquesta ofrena.

B) SUPERFICIALITAT (BANALITAT): encapsulada per la PELL de l’animal. I:

C) NEGATIVITAT: el seu adreçament ve representat per la crema dels FEMS.

Fixant-nos ara en els versicles 15 a 18 d’aquest capítol, veiem com un primer marrà (mascle de l’ovella), és ofrenat com a ofrena tipus OLÀ (COMPLETAMENT CREMADA), i simbolitza que la nostra VOLUNTAT de complir MITSVOT ha de tenir la MOTIVACIÓ de ser ÍNTEGRAMENT LE-XEM XAMAIM: ADREÇADA A ACCEPTAR EL JOU DEL CEL I OBEIR LA VOLUNTAT DIVINA.

I el segon marrà (19-22), emprat per a consagrar els Sacerdots, encapsula la idea que la CONSEQÜÈNCIA de realitzar les MITSVOT (també) ha de ser el nostre PERFECCIONAMENT MORAL. Per això, la carn d’aquest marrà haurà de ser consumida –“interioritzada”– (pels sacerdots) (31), com hem d’INTERIORITZAR LA NOSTRA TRANSFORMACIÓ CARACTERIOLÒGICA I MORAL.

Una altra CONSEQÜÈNCIA del compliment de MITSVOT la podem veure recollida en els versicles de 23 a 25, i implica el PA ALÍS (SENSE LLEVAT), que simbolitza la RIQUESA MATERIAL QUE ACONSEGUIM (COMPLINT MITSVOT LE-XEM XAMAIM). Aquest pa és ofrenat en OFRENA OLÀ, recollint la idea que TAMBÉ LA NOSTRA RIQUESA MATERIAL, LA FINALITAT ÉS EN DARRER TERME DEDICAR-LA AL SERVEI DE L’ETERN. Tanmateix, de part de la materialitat tractada, nosaltres també en traurem un PROFIT, destinat bàsicament a la nostra natural SUBSISTÈNCIA; i això ve canalitzat pel fet que els Sacerdots menjaran del marrà de Consagració (32).

EN RESUM: en aquest article hem vist

1) [“TORÀ”] com la UNCIÓ D’AHARON I ELS SEUS FILLS ens permet explicar característiques del procés d’ADQUISICIÓ, ESTUDI, EFECTES DE L’ESTUDI, I TRANSMISSIÓ DE LA TORÀ;

2) [“AVODÀ”] que en FER L’AMIDÀ AMB KAVANÀ hi tenim el secret de LA RENOVACIÓ DE LA TEFIL·LÀ; i

3) [“GUEMILUT ‘HASSADIM”] hem vist eines originades en la original construcció del Mixcan per promoure la CORRECTA ACCIÓ AL MÓN MATERIAL al llarg de la Història:

(a) adreçant el nostre CAPTENIMENT (DISPOSICIÓ MENTAL),

(b) tenint PLENITUD EMOCIONAL,

(c) amb MESSIRUT NÉFEIX (ENTREGA DE L’ÀNIMA ANIMAL),

(d) ADREÇANT LES PASSIONS INSTINTIVES,

(e) REFINANT LA NOSTRA VOLUNTAT,

(f) ACCEPTANT LA VOLUNTAT DIVINA,

(g) experimentant un PERFECCIONAMENT MORAL,

i (h) DEDICANT LA NOSTRA RIQUESA MATERIAL AL SERVEI DE L’ETERN (àdhuc el que necessitem per a la nostra SUBSISTÈNCIA),

en el nostre COMPLIMENT DE LES MITSVOT.

Esperem que les presents lectures sobre la Construcció del Mixcan ens inspirin i motivin a executar, de manera renovada i perseverant, estudi de Torà, Tefil·là i Maassim Tovim, per tal d’arribar, que sigui ben aviat, a la Redempció triomfant; Amén, ken iehí Ratson [אמן, כן יהי רצון].

Xabbat Xalom 🍓🕎🕊️ שבת שלום

‘Haïm Iehudà, menTORAtge

El proceso y el esplendor del acercamiento al Creador — Terumá 5782

El primer día de nuestra semana, encontrándome yo procurando expresar a un grupo de estudio de Torá las ideas principales del inicio de la Parashá de Terumá, HaShem me inspiró a establecer una relación entre las 3 últimas Lecturas –YITRÓ, MISHPATIM, TERUMÁ– y el paradigma general de 3 etapas del Ba’al Shem Tov sobre todo proceso que se produce en la realidad –HAJNAÀ (SUMISIÓN), HAVDALÁ (DISTINCIÓN), HAMTAKÁ (DULCIFICACIÓN)–, de tal forma que tenemos la siguiente correspondencia:

YITRÓ –> HAKHNAÁ [הַכנָעָה]

MISHPATIM –> HAVDALÁ [הַבדָלָה]

TERUMÁ –> HAMTAKÁ [הַמתָקָה]

Entremos a continuación a realizar la descripción de cada ítem con detalle.

YITRÓ: El hecho más destacado de esta parashá, como todos sabemos, es la Entrega de la Torá por parte de HaShem a los israelitas, y el aspecto que expresa la idea de HAJNAÁ en esta Lectura se vincula totalmente con tal Entrega: según un midrash (Talmud; Shabbat 88a), la Torá, en aquella instancia inicial, fue forzada sobre Israel, al que HaShem “le puso la montaña encima”, denotando que allí se definía un “todo o nada”: “si lo aceptan, bien; si no, ésta será su tumba” (Ibíd.) La connotación de SUMISIÓN o SOMETIMIENTO es muy clara. De tal forma que no es de extrañar la sobria asunción del yugo de la Torá que recoge el siguiente pasaje de Yitró:

“Y todo el Pueblo respondió al unísono, y dijo: ‘Todo lo que el Eterno ha dicho, lo haremos‘.”

Éxodo 19:8

Sí: “lo haremos“. Porque un espíritu que muestra SUMISIÓN, la plasma definitivamente en la ACCIÓN, la vestimenta del alma más visceral y externa, como de hecho una gran conexión con lo visceral y palpable tiene la SUMISIÓN.

MIXPATIM: Esta parashá, en gran parte, es un despliegue bastante detallado de leyes, en que con frecuencia se dilucidan resoluciones legales sobre situaciones conflictivas. En la Lectura se procura, pues, una HAVDALÁ, una DISTINCIÓN o clasificación (y clarificación) de criterios para el buen regimiento de la sociedad israelita; y también una DISTINCIÓN también clara entre la sociedad pre-sinaítica y la sociedad judía (pero también humana) de después de la Revelación Nacional, que SEPARA la tipología de sociedad utilitarista y amoral ejemplificada por el Código de Hammurabi de la sociedad compasiva y moral delineada por la Torá. Esta distinción civilizacional es patente con leyes como la siguiente:

“No seguirás a una multitud para hacer el mal; ni darás testimonio en una causa para subvertirla siguiendo a una multitud para pervertir a la justicia; ni favorecerás a un hombre pobre en su causa.”

23:2, 3

Desmenucémosla brevemente.

La primera parte, la que nos habla de no seguir ciegamente a la multitud, es una defensa de una causa justa del débil frente a una parte fuerte dispuesta a subvertir la ley utilizando el pseudoargumento de “la ley del más fuerte” .

Y la segunda, la que nos habla de no favorecer injustamente al hombre pobre, es la defensa de la justicia justa a pesar de la tentación de aplicar una pervertida “compasión” a favor de ese pobre.

Precisamente, muchas sociedades que se han jactado de ser “fuertes” han abusado sistemáticamente contra los débiles por el mero hecho de ser débiles, creando sociedades humanamente estériles; y otras sociedades que se han colgado la medalla de ser “progresistas” han comprado la voluntad del hombre pobre favoreciéndolo con el gancho de preventas y triquiñuelas legales diversas, carcomiendo así de raíz la estructura moral de la sociedad.

En el modelo de la Torá, la defensa de la Justicia justa, no desviándose ni a derecha ni a izquierda, ni en letra ni en espíritu, prevalece. Y la clave que define lo que prevalece en esta fase de DISTINCIÓN es la PALABRA, la vestimenta del alma que conecta lo externo, la plasmación de la letra de la Ley, con lo interno, el espíritu de la Ley.

TERUMÁ: la idea de que esta Lectura encapsula HAMTAKÁ la extraemos de la palabra que da nombre a la parashá y lo que este concepto comporta. La TERUMÁ fue la CONTRIBUCIÓN voluntaria de materiales que los israelitas ofrendamos para construir el Mishkán, el Tabernáculo, (Santuario móvil) dedicado al Servicio del Creador. El esfuerzo de entrega a HaShem hecho por el Pueblo tuvo un retorno encantador: el Creador a Su vez respondió y Su Presencia se hizo “palpable” –palmariamente perceptible– en el Mishkán. El mecanismo de Revelación de la Shejiná, la Presencia Móvil del Creador, en el seno del Pueblo nos la recoge el siguiente versículo:

“Y Me harán un Santuario, para que Yo resida en medio de ellos.”

25:8

Es decir, esta Residencia del Creador en el seno del Pueblo, de hecho en los corazones de cada uno de los integrantes del Pueblo judío, resulta del acto de entrega incondicional al Creador que representa la TERUMÁ, y produce un estado de gozo y plenitud emocional y espiritual que puede definirse como DULCIFICACIÓN de la experiencia Humana. Una experiencia que se reprodujo en el Primer Beit HaMikdash de Yerushalayim, y que beezrat HaShem, se reproducirá de manera definitiva en el Tercer Beit HaMikdash.

Esta sección correspondiente a Terumá es estrechamente vinculable al PENSAMIENTO: es a través de este PENSAMIENTO que la experiencia del estudio de Torá en la Sinagoga o Kolel, la oración reglada en la Sinagoga, o la meditación más o menos improvisada allí donde nos encontremos, toman la fuerza definitiva que nos permite percibir (y deleitarnos en) la Divinidad, plasmándola, Baruj HaShem, como nuestra cotidiana realidad, de la que el PENSAMIENTO elevado, conectado holísticamente con sensación, emoción e intuición, es el más rarificado resultado, y de ahí el proceso de DULCIFICACIÓN del que hemos hablado.

Que el Eterno nos acompañe, individual y nacionalmente, a lo largo de todo el proceso que comienza por SOMETIMIENTO a Su Voluntad (recogido por la Lectura de Yitró), continúa con la etapa de DISTINCIÓN (encapsulada por las leyes de Mishpatim), y llega a la resultante DULCIFICACIÓN (plasmada en Terumá), para completar nuestro cometido personal y colectivo, y que sea pronto y en nuestros días; Amén, ken yehí Ratzón [אמן, כן יהי רצון].

Shabbat Shalom 🍓🕎🕊️ שבת שלום

Jaím Yehudá, menTORAje

¿Cómo llegar a sentir cercanía con el Creador? Maneras adecuadas son: por medio del PENSAMIENTO que se desarrolla en el Estudio de Torá, la PALABRA recitada durante la TEFILÁ, o con la ACCIÓN del Kótel ir a visitar.

El procés i l’esplendor de l’acostament al Creador — Terumà 5782

El primer dia de la nostra setmana, trobant-me jo procurant d’expressar a un grup d’estudi de Torà les idees principals de l’inici de la Paraixà de Terumà, Ha-Xem em va inspirar d’establir una relació entre les 3 darreres Lectures –ITRÓ, MIXPATIM, TERUMÀ– i el paradigma general de 3 etapes del Ba’al Xem Tov sobre tot procés que es produeix a la realitat –HAKHNAÀ (SUBMISSIÓ), HAVDALÀ (DISTINCIÓ), HAMTAKÀ (DULCIFICACIÓ)–, de tal manera que tenim la següent correspondència:

ITRÓ –> HAKHNAÀ [הַכנָעָה]

MIXPATIM –> HAVDALÀ [הַבדָלָה]

TERUMÀ –> HAMTAKÀ [הַמתָקָה]

Entrem tot seguit a fer-ne la descripció amb detall.

ITRÓ: El fet més destacat d’aquesta paraixà, com tots sabem, és l’Entrega de la Torà per part d’Ha-Xem als israelites, i l’aspecte que expressa la idea d’HAKHNAÀ en aquesta Lectura es vincula totalment amb tal Entrega: segons un midrash (Talmud; Xabbat 88a), la Torà, en aquella instància inicial, fou forçada sobre Israel, al qual Ha-Xem “li va posar la muntanya al damunt”, denotant que allí es definia un “caixa o faixa”: “si l’accepteu, bé; si no, aquesta serà la vostra tomba” (Ibíd.) La connotació de SUBMISSIÓ o SOTMETIMENT és ben clara. De tal manera que no és d’estranyar la sòbria assumpció del jou de la Torà que recull el següent passatge d’Itró:

“I tot el Poble respongué a l’ensems, i digué: ‘Tot el que l’Etern ha dit, ho farem’.”

Èxode 19:8

Sí: “ho farem”. Perquè un esperit que mostra SUBMISSIÓ, la plasma definitivament en l’ACCIÓ, la vestimenta de l’ànima més visceral i externa, com de fet una gran connexió amb allò visceral i palpable té la SUBMISSIÓ.

MIXPATIM: Aquesta paraixà, en gran part, és un desplegament prou detallat de lleis, en que ben sovint s’escateixen resolucions legals sobre situacions conflictives. A la Lectura s’hi procura, doncs, una HAVDALÀ, una DISTINCIÓ o classificació (i clarificació) de criteris per al bon regiment de la societat israelita; i també una DISTINCIÓ també clara entre la societat pre-sinaïtica i la societat jueva (però també humana) de després de la Revelació Nacional, que SEPARA la tipologia de societat utilitarista i amoral exemplificada pel Codi d’Hammurabi de la societat compassiva i moral delineada per la Torà. Aquesta distinció civilitzacional és ben patent amb lleis com la següent:

“No seguiràs a una multitud per tal de fer el mal; ni donaràs testimoni en una causa per subvertir-la seguint a una multitud per tal de pervertir la justícia; ni afavoriràs a un home pobre en la seva causa.”

23:2, 3

Desgranem-la breument.

La primera part, la que ens parla de no seguir cegament la multitud, és una defensa d’una causa justa del dèbil en front d’una part forta disposada a subvertir la llei utilitzant el pseudo-argument de “la llei del més fort”.

I la segona, la que ens parla de no afavorir injustament a l’home pobre, és la defensa de la justícia justa malgrat la temptació d’aplicar una pervertida “compassió” a favor d’aquell pobre.

Precisament, moltes societats que s’han vantat de ser “fortes” han abusat sistemàticament contra els dèbils pel sol fet de ser dèbils, creant societats humanament estèrils; i altres societats que s’han penjat la medalla de ser “progressistes” han comprat la voluntat de l’home pobre afavorint-lo amb el ganxo de prevendes i trampoines legals diverses, corcant així d’arrel l’estructura moral de la societat.

En el model de la Torà, la defensa de la Justícia justa, no desviant-se ni a dreta ni a esquerra, ni en lletra ni en esperit, preval. I la clau que defineix el que preval en aquesta fase de DISTINCIÓ és la PARAULA, la vestimenta de l’ànima que connecta allò extern, la plasmació de la lletra de la Llei, amb allò intern, l’esperit de la Llei.

TERUMÀ: la idea de que aquesta Lectura encapsula HAMTAKÀ l’extraiem de la paraula que dóna nom a la Paraixà i allò que aquest concepte comporta. La TERUMÀ fou la CONTRIBUCIÓ voluntària de materials que els israelites ofrenaren per tal de construir el Mixcan, el Tabernacle, (Santuari mòbil) dedicat al Servei del Creador. L’esforç d’entrega a Ha-Xem fet pel Poble tingué una torna encisadora: el Creador al Seu torn respongué i la Seva Presència es féu “palpable” –palmàriament perceptible– al Mixcan. El mecanisme de Revelació de la Xekhinà, la Presència Mòbil del Creador, al si del Poble ens la recull el següent versicle:

“I Em faran un Santuari, per tal que Jo resideixi enmig d’Ells.”

25:8

És a dir, aquesta Residència del Creador al sí del Poble, de fet als cors de cadascún dels integrants del Poble jueu, resulta de l’acte d’entrega incondicional al Creador que representa la TERUMÀ, i produeix un estat de joia i plenitud emocional i espiritual que pot ser definit com a DULCIFICACIÓ de l’experiència Humana. Una experiència que es va reproduir al Primer Temple de Jerusalem, i que beesrat Ha-Xem, és reproduirà de manera definitiva al Tercer Temple.

Aquesta secció corresponent a Terumà és estretament vinculable al PENSAMENT: és per mitjà d’aquest PENSAMENT que l’experiència de l’estudi de Torà a la Sinagoga o Kolel, l’oració reglada a la Sinagoga, o la meditació més o menys improvisada allà on ens trobem, prenen la força definitiva que ens permet percebre (i delectar-nos en) la Divinitat, plasmant-la, Barukh Ha-Xem, com una nostra quotidiana realitat, de la qual el PENSAMENT elevat, connectat hol·lísticament amb sensació, emoció i intuïció, n’és el més rarificat resultat, i d’aquí el procés de DULCIFICACIÓ del qual hem parlat.

Que l’Etern ens acompanyi, individualment i nacionalment, al llarg de tot el procés que comença pel SOTMETIMENT a la Seva Voluntat (recollit per la Lectura d’Itró), continua amb l’etapa de DISTINCIÓ (encapsulada per les lleis de Mixpatim), i arriba a la resultant DULCIFICACIÓ (plasmada a Terumà), per tal de completar la nostra comesa personal i col·lectiva, i que sigui aviat i en els nostres dies; Amén, ken iehí Ratson [אמן, כן יהי רצון].

Xabbat Xalom 🍓🕎🕊️ שבת שלום

‘Haïm Iehudà, menTORAtge

Com podem arribar a sentir proximitat amb el Creador? Maneres adients són: per mitjà del PENSAMENT que es desenvolupa en l’Estudi de Torà, la PARAULA recitada durant la TEFIL·LÀ (ORACIÓ), o amb l’ACCIÓ del Kótel (Mur Occidental del Temple) anar a visitar.