Quan Arriba l’Hora de la Veritat — Pinkhàs 5778

Per: Haïm Iehudà Ben-Avraham, Haïm Éder

La nostra relació amb la matèria, amb la materialitat dels nostres cossos i del món físic en general, no és fàcil. Mentre que l’ànima aspira a sublims estats d’elevació per tal de trobar-se en contacte amb els aspectes espirituals, divins de la realitat, el cos estira cap avall de manera que les seves peremptòries necessitats de pervivència siguin satisfetes.

A banda de la lluita quotidiana per tal de compatibilitzar, idealment harmonitzar, cos i ànima, matèria i esperit, hi ha situacions extremes que posen a prova la nostra maduresa com a persones, on es testeja fins a quin punt s’han pogut integrar les dues facetes humanes que creen aquesta tensió existencial que cal resoldre. Una d’aquestes situacions fou la trobada dels Fills d’Israel amb les dones moabites. El que va començar com un simple intercanvi comercial entre dos pobles veïns va acabar essent una ensulsiada que posà en entredit tota la tasca de refinament espiritual, moral, mental, emocional i material que s’havia anat desenvolupant en el desert durant els últims 40 anys. Al meu parer, l’aspecte clau que ens cal analitzar és, com fou que l’amenaça moabita/midianita va arribar a tenir aquests efectes tant devastadors sobre els Fills d’Israel?

LA CAIGUDA EN LA TRAMPA MIDIANITA

Quan els israelites entren en contacte amb les midianites, inicialment la seva proposta els sembla al mateix temps interessant i innòcua: bastir un sistema de lliure comerç que mantingui ben greixada la maquinària econòmica, i així s’arribi a tenir el poble content a través de satisfer-li el benestar material. El que no veieren els israelites és que aquestes infraestuctures i logística mercantilista tenien una motivació política i ideològica al darrera: alimentar un populisme que facilités l’anul·lació de la pràctica de la Llei Divina (coneguda des de la Revelació del Sinaí) i perpetués unes jerarquies espirituals, polítiques i econòmiques a través de l’erecció d’una llei humana permanentment reajustada a conveniència.

L’oferta midianita, doncs, tenia certs flaires al que temps abans proposava Kórakh: donava a la Torà una consideració com de “caprici” de Moixé per afavorir el seu clan; esquema presumptament nepotista, el de Moixé, que seria superat per la “democratització” del poder i el benestar que aparentaven oferir (Kórakh i) Midian.

Atesa la predisposició que tenien, quan els israelites varen començar a comprar productes de les parades que les midianites varen muntar, ja havien caigut en la trampa. De la mateixa manera que varen entrar fàcilment en el joc de l’auto-indulgència consumista, el següent graó fou fer un tastet de la panòplia de “productes espirituals” que oferia el panteó midianita. I, de manera natural, una vegada entrats en l’intercanvi amb Midian en els aspectes més aparentment banals, el resultat final fou la caiguda en el procés assimilacionista de la corrupció sexual.

Ara mirarem d’entendre què és el que subjau darrera de la proposta midianita com per fer-la tant atractiva per a Israel.

L’ATRACTIU I LA DEGENERACIÓ DE LA PROPOSTA MIDIANITA

Una primera idea que observo, contrastant la Llei Divina amb la llei “natural” de Midian, és que mentre que la Llei Divina estableix una exigència constant a tots els nivells sobre la persona, la llei de Midian es deriva d’una ideologia racionalista que justifica i explota la debilitat humana, fomentant l’auto-indulgència. La llei humana midianita es ven com a convenient, i ho fa per mitjà d’arguments racionals, defensant la seva eminent practicitat i el seu caràcter humanista i “compassiu” per contrast a la Llei Divina.

A l’hora de la veritat, però, per molt “pràctica”, “atractiva” o “convenient” que aparenti ser la proposta “midianita”, atès que descarta d’antuvi l’establiment d’una íntegra i franca relació amb el Creador, està condemnada a la degeneració i la mort. Es produeix la involució següent:

1.- Etapa humanista. L’home i la natura són presos com a mesura de totes les coses, en oposició a D’éu com a Referència absoluta. Ràpidament degenera en una

2.- Etapa materialista. Comprèn la visió que tot el que existeix es dedueix al mecanicisme i la matèria, d’aquí es decendeix a una

3.- Etapa hedonista, on es té la visió de que l’únic que es pot extreure de l’existència, per fugisser que sigui, és el plaer; i d’aquí se salta a

4.- Etapa nihilista. En darrer terme, és la negació de que la realitat tingui sentit en absolut. Es pot tractar d’un nihilisme militarista –com els totalitarismes del segle passat–, o un nihilisme altermundista –com el del present– basat en una falsa compassió que sofoca l’instint d’auto-preservació del propi grup nacional i de l’individu.

Es pot argumentar que en el present ens trobem en un moment crític d’aquesta quarta etapa de “nihilisme altermundista”. Anem ara a descriure el desllorigador de la situació, que tard o d’hora, d’acord amb les pautes dels Savis d’Israel i la Llei de la Torà, s’haurà de donar. I haurà arribat l’Hora de la Veritat.

L’HORA DE LA VERITAT: EL MIDIANISME DESEMMASCARAT, I UN CONTRA-MODEL APROPIAT

Parlo de l’hora de la Veritat, i precisament, el mètode que vaig emprar per tal de definir aquest punt fou preguntar-me “quina hora és?”, i inspirar-me en l’hora per desgranar el procés de desemmascarar el “midianisme”, i bastir un croquis de contraproposta apropiada, d’acord amb les paraules dels Savis d’Israel i de la Torà.

Vaig fer una foto del meu rellotge, i eren les

22:21:35

Tot seguit exposo el que n’extrec de cadascuna de les tres xifres. La primera xifra fa referència a D’éu i la Transcendència, la segona al Príncep i l’estructura de govern, i la tercera al Poble.

22: LA NECESSITAT DE VERITAT

El 22 de 22 hores l’interpreto com una al·lusió al Psalms 22 i al seu aspecte de revelació de la Veritat que exposo a l’article “Psalms 22: Proclamar la Veritat del Matí – Itró 5778”. D’acord a això, allò que encapçala les nacions és la seva ideologia, que pretén la seva legitimitat en manifestar-se com a expressió de la Veritat.

I la lluita de fons que s’ha produït a llarg de la Història és la pregunta de fons de si ànima i matèria són harmonitzables, és a dir, si s’ha de considerar el món material com a irredimible.

Cap de les filosofies i religions separades de la Torà, com ho és la Midianita, no pot donar una resposta satisfactòria a aquesta qüestió, atès que són impotents per ajudar-nos a arribar al coneixement íntegre de l’ànima humana. Això, volgudament o per ignorància, els líders ideològics aliens a la Torà no ho poden admetre, i si ho fessin aniria en detriment del seu objectiu primordial de sostenir l’estructura de poder de la qual en treuen profit per mitjà del control social, bo i aprofitant-se de les necessitats espirituals i materials dels humans.

L’única solució passa per deslegitimar les ideologies de la falsedat i la injustícia que degraden l’ésser humà considerant-lo impotent “de sèrie” en front de la necessitat de redempció de la materia. D’aquesta manera:

• Desactivarem l’odi i l’auto-odi, produït per la frustració que alimenten aquestes ideologies, filosofies i religions que fan impossible d’establir una relació sana i íntegra amb el pròxim i amb la materialitat.
• Desactivarem l’enveja, perque obrirem la porta al jueus i gentils per a que tinguin comprensió de quin és el seu veritable paper en la creació.

21: EL REI VERITABLE, QUE FA LA SOCIETAT ESTABLE

El 21 de 21 minuts l’interpreto com una al·lusió al Psalms 21, que parla del rei d’Israel. El Rei Celestial, el Creador, permet al Poble que personifiqui en el rei l’aplicació pràctica de la ideologia de la Torà, atès que aquest, si és rei legítim, pot cohesionar el Poble, atès que rep el favor de l’Etern de manera patent per a tothom. Per una banda, doncs, D’éu li permet al poble d’escollir rei, i ho ha de fer a través d’alguna fórmula pública a través de la qual el rei adquireix compromís, no de servir-se del Poble, sinó de servir el Poble. Una fórmula interessant per als pobles gentils és la pròpia que s’utilitzava pel reis catalans fins la abolició de les seves Constitucions fa 304 anys:

“Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, NO.”

Aquesta fórmula recull la noció que el poder del rei gentil deriva del poble al qual serveix, cosa que constitueix un precedent de la configuració dels nous estats de la Il·lustració. 

Per al sistema jueu, la variant principal és que el poder del rei no es deriva del Poble, sinó que es completa i complementa amb el del Poble; però l’aspecte de que el rei ha de servir el Poble és manté.

La idea principal és que en els sistemes rectificats (jueu o gentil), hi ha jerarquia sense servilisme.

35: COHESIÓ AMB ORGANITZACIÓ PER A LA NACIÓ

El 35 pot fer referencia al Psalm 35, que parla del constrast entre els que es comporten amb rectitud (el psalmista) i els que tenen un comportament propi dels malvats (els seus rivals). Veiem doncs, com la manca de rectitud, dels governants o del Poble, és el primer element que impedeix una bona cohesió i organització social. Per això, la Llei de la Torà és tant una Llei política com una Llei moral, i per això, com a Llei Universal, la Torà ha de ser la base legal per a totes les nacions.

D’aquesta manera, els elements que donen cohesió amb organització a la Nació són:

• La Llei, extreta de la Torà (base moral i ideològica).
• El lideratge (rei), al servei del Poble.
• Les institucions i associacions, en si l’organització del Poble.

La llei nacional, quan s’inspira en la Torà, respecta la dignitat humana en la seva integritat. Això vol dir que no impedeix o dificulta la lliure consciència, expressió i associació del Poble. Així, com diem, el Poble pot crear tot tipus d’associació i organització política, dins del marc de la Llei nacional, i la gent i el territori es poden desenvolupar de manera natural, racional i moral, evitant-se de caure en els paternalismes institucionals, o en l’altre extrem, la repressió institucionalitzada, extrems propis de les societats sense cohesió real.

ÉS L’HORA DE QUE EL POBLE VISQUI

En resum, hem vist com la trampa midianita procura lleis injustes (immorals i arbitràries) que desgavellen la societat, fent-la caure finalment en el nihilisme i així, l’auto-destrucció. En canvi, quan el Poble abraça la Veritat i la moralitat, les lleis són justes, que vol dir derivades de la Torà, el lideratge és representatiu (legítim), i les institucions són efectives (i això ho garanteix que siguin derivades del Poble): quan la Nació s’adona que és l’hora de la Veritat, d’abraçar la Veritat de la Torà, funciona; i quan la Nació funciona, el Poble viu. Que sigui aviat i en els nostres dies, ken iehí Ratson (així sigui la Seva Voluntat) [כן יהי רצון השם].

Xabbat Xalom uMeborakh – Que tingueu un Xabbat Beneït i de Pau

PAYPAL: per col·laborar amb la meva tasca de divulgació fent un donatiu (Tsedacà), clica AQUÍ